Urbanea Prepara un nou projecte. Al setembre presentarà ‘Joie de vivre’ al festival biennal Urbanea d’Inca. Per a l’ocasió farà duet amb l’artista Juan Carlos Martínez i tornarà a l’essència d’un treball que ja va fer, inspirat en les experipències dels joves que visiten Magaluf cercant ‘aventura’.

En acabar l’institut va partir cap a Londres. Varen ser sis mesos de pensar què volia fer amb la seva vida... i de fer d’ au pair per sobreviure, i tallers de filosofia, de ceràmica i de cuina. “Allà es menja molt malament, passava gana i vaig aprendre a cuinar... hi tenia traça”, recorda. En tornar a Mallorca, va passar per l’Escola d’Hoteleria i per Palma Pictures, com a cuinera. Feia el menjar per als actors i les actrius i es va témer que no volia dedicar-se a això tota la vida. D’allà, a l’Escola Superior d’Art Dramàtic. Ha fet el Rinoceront de Ionesco dirigida pel gran Joan Fullana, Reís porque sois jóvenes i San José era una bellísima person a, ambdues a Trampa, i diverses peces de teatre breu. Fa unes setmanes va estrenar al Principal de Palma He vist balenes, de La Impaciència, basada en la novel·la gràfica de Javier de Isusi.

Després d’estudiar teatre a l’Escola Municipal de Castelló, va decidir fer la carrera de Biologia. Quan feia el tercer curs, va decidir entrar a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València i així compaginar les dues formacions. En completar els dos estudis, va fer feina a una companyia de teatre i també impartí classes particulars de física, química i matemàtiques. Després arribà a l’Institut del Teatre, on estudià direcció. Carles Batlle i José Sanchís Sinisterra li inocularen l’interès per la dramatúrgia i el convenciment que per escriure també hi ha una tècnica, que s’estudia. Va escriure, molt, va fer d’ajudant de direcció, posà un peu al TNC i va conèixer Joan M. Albinyana. Amb ell formà un tàndem, prolífic, que va esprémer Barcelona fins que aquesta va tornar hostil, i precària.

De petita ja cercava alguna cosa que no acabava de trobar, en una València que es perdia en mediocritats i ignomínies culturals mentre posava els maons de la gran corrupció que va venir després. A l’Institut del Teatre de Barcelona va trobar-se amb el rigor i la disciplina –la qual cosa l’ha ajudada molt al llarg de la seva carrera artística– i també amb qui va acabar sent el seu mestre. Allò que li explicava Ricard Sierra esdevenia dogma per a Maite Villar, que actualment és professora d’Expressió Corporal de l’Escola d’Arts Escèniques de les Illes Balears (ESADIB).Els de l’Institut del Teatre varen ser uns anys d’absorbir la tècnica i d’aprendre a respectar les arts escèniques: amb passió, però també amb molta feina. Quan va començar a formar part de la companyia de Ricard Sierra, va pensar que tot havia estat molt fàcil: va ser arribar-hi i fer just allò que cercava. Però al tercer any d’Institut, el mestre Sierra va morir i després... el desconcert.

Leti Gar és la transformació de Leticia García, una mutació creativa, artística, que té qualque cosa de mística, com tota ruptura radical, de l’arrel enfonsada en un forat ignot, d’entrada i sortida. I és que tal vegada l’entrevistada d’avui té un punt d’Alícia en un país on la paraula juga amb si mateixa, descodificant misteris.

No és fàcil seguir Aina Zuazaga quan parla. El seu cap és una mena de rentadora en procés de centrifugació, un remolí... bota d’un tema a un altre i torna al primer i accelera i desaccelera a un ritme vertiginós. La seva dispersió, màgica, estimulant, topa amb la d’aquest entrevistador, i el resultat de la conversa -una més de les moltes que hem tingut el darrer any- és més una tempesta tropical que una entrevista. De fet, els ímputs que genera Zuazaga circulen tan aviat que quan te’n tems els has de conjugar en passat.

Valenciana, formada en Belles Arts a Conca i empeltada a Mallorca des de fa catorze anys, gràcies a la docència. Fa classes a l’Escola d’Art i Superior de Disseny i crea més enllà d’etiquetes i conceptes prefixats. La maternitat la va obligar a fer un parèntesi... i quan el va tancar va descobrir que havia esdevingut mare-artista.

Gestiona un espai d’investigació i creació a través de la dansa i al marge de les modes, els circuits, els mercats i la mediocritat institucional -“L’Illencfa bona feina, però, el Consell de Mallorca, ja ni el tenc present”-. Holanda, Bèlgica, l’Argentina, el Brasil, Indonèsia... formen el mapa vital d’Elsa Montenegro, tan divers com les seves inquietuds artístiques. En realitat va néixer a Eivissa i quan era nina es traslladà a Mallorca, on va tornar fa dos anys per comprovar que les coses, malauradament, “no han canviat gaire”, almenys des del punt de vista cultural.

Volia ser actriu i se’n va anar a Barcelona perquè l’ESADIB encara era una quimera. Primera etapa: Institut del Teatre. Segona: una escola de circ a Londres... i tornà a Barcelona, la base d’operacions, per crear, per posar idees i paraules al servei del teatre físic. Va fundar les companyies Res de Res i En Blanc, i el 2006 torna a Mallorca. “El més difícil va ser trobar un espai” per assajar els espectacles: peces circenses, teatre en moviment, històries al servei dels cossos. Setembre, Mara, Trèmolo, La Capsa de Mu... són alguns dels títols vinculats a una trajectòria coherent, sòlida, que ara viu un moment dolç amb el teatre de text com a vehicle. Va guanyar l’any passat el Torneig de Dramatúrgia de les Balears amb Abans que arribi l’alemany (una delicada, precisa peça, actualment en gira) i després el de Temporada Alta i el transatlàntic a l’Argentina amb Tocar mare -pendent de polir i amb producció garantida-. Mentre escriu coses belles, Barceló també gestiona, des de fa un any i juntament amb Biel Jordà, el C.IN.E de Sineu: l’espai que finalment trobà: laboratori i contenidor d’experiències locals i llunyanes.

La solitud de la infància derivà en creativitat, en universos creats a mida i personatges propis. Conxa Vidal es va començar a conèixer a si mateixa amb els codis de la imaginació. Després va mirar de conèixer els altres estudiant, i exercint, la psicologia. Abandonà un ofici que de vegades la feia sentir-se “com un cubell de fems” per aproximar-se al teatre, però el teatre del seu voltant era massa convencional. La pintura va ser la seva següent estació. L’escola La Massana, un doctorat en Belles Arts i 12 anys d’exposicions a les places on es decideix què és cultura d’avantguarda... fins que el llenç li va quedar petit: “Cada vegada necessitava més tela per expressar el que volia”. Aleshores va tornar al teatre, en sentit ampli.

Estudià Història de l’Art i Fotografia a l’Escola d’Art i Disseny. Un erasmus a Roma la va inspirar i una beca de la Fundació La Caixa la va unir a Magdalena Brotons i Mari Pau Ruiz. De la conjunció d’aquestes ments va sorgir Tres Serveis Culturals. Quan Brotons va deixar el col·lectiu per impartir classes a la UIB, Codina i Ruiz es demanaren què havien de fer. La resposta va ser continuar endavant i encara hi són, esprement la cultura en permanent mutació des del mutant barri de Canamunt. Quan van començar a dedicar-se a la gestió cultural, aquest concepte encara estava per definir. De fet, segons a qui ho demanis et dirà que “a Palma la gestió cultural és Tina Codina”.

Es va formar en belles arts i interiorisme abans de partir cap a Milà per estudiar disseny industrial a l’Scuola Politecnica di Design. Després de fer feina en una fàbrica de làmpades a Nyon (Suïssa), va partir cap a Madrid, on va tenir la “sort” de coincidir amb l’enginyer i dissenyador de cotxes Francisco Podadera. Durant la seva estada a Itàlia va conèixer dues mallorquines que li inocularen el verí de l’illa (“això em semblava un paradís”). En els 25 anys que fa que està aquí, ha viscut la transformació de l’Escola d’Art i Disseny, primer com a professora de disseny de producte i ergonomia, després com a vicedirectora i des del mes de juliol passat, com a màxima responsable de la institució.

De petita llegia sota els llençols fins que se li feia de dia. Va trobar el seu Keating d’ El club de los poetas muertos a l’Institut Ramon Llull, on una professora es va encarregar de motivar la seva “tendència natural cap a literatura” (“els mestres marquen moltíssim”). Ja a la universitat, Lola Llosa va polir la seva passió. Filòloga hispànica i experta en la poesia i el teatre dels Segles d’Or, Blanca Ballester arriba a l’entrevista carregada de llibres, de pàgines doblegades i subratllades amb llapis. Se li il·lumina la cara quan treu de la bossa els versos de Marzal, que llegeix de manera pausada, com mastegant-los, per il·lustrar algunes de les seves respostes.

És fàcil perdre de vista el temps quan parles amb Mar Rayó. Parla pausadament i amb passió de les lletres o els seus autors, fa servir les paraules com si a cada frase volgués oferir una creació, regala titulars sense voler i escolta... Escolta molt i escolta bé. Gestora cultural, dinamitzadora de grups de lectura i escriptora, Mar Rayó és una mena de poeta tímida que no frisa per publicar. Des de l’abril passat treballa als serveis culturals de la UIB.

Del Batxillerat Artístic a Belles Arts i d’allà a l’especialització en pintura... Un full de ruta lògic fins a un punt: “Vaig acabar la carrera i no he tornat a pintar”. Després va venir el documental sobre el Firó de Sóller ( A la lluita, sollerics! ) elaborat amb Laura Marte, sobre una tradició que “de cop i volta va començar a tenir una participació brutal”. Aquesta conjunció entre les arts i el cinema documental creatiu (en acabar la carrera en va fer un màster) com a vehicle per explorar el passat és el punt de partida dels projectes que emprèn ara.

Laberint, físic i conceptual, contenidor d’històries i expressions artístiques, projecte en construcció... Casa Planas és un experiment necessari, una illa de cultura underground amb estètica de casal llibertari, una mena de miracle enmig d’una ciutat que flirteja massa sovint amb la grisor dels canons. Marina Planas és la mare d’aquesta criatura immensa que ocupa un edifici de l’avinguda de Sant Ferran de Palma, on el seu padrí, el fotògraf Josep Planas Montanyà (1924-2016), passà mitja vida. I és que l’espai creatiu i multidisciplinari -on pots trobar des d’un taller de serigrafia fins a una emissora de ràdio, passant per una zona de co-working- comparteix envans (sense arribar a comunicar-se) amb l’arxiu que guarda centenars de milers d’instantànies, postals, retalls de premsa i un material fotogràfic inclassificat i difícilment classificable.

Convertir les imatges en art requereix discurs, i ella en té. Destil·la filosofia amb la naturalitat de l’humil, amb la modèstia del que es troba en una cruïlla permanent i ha de decidir cap on agafa. Aina Climent no va haver de cercar les càmeres per retratar el seu entorn. Ja hi eren. Va créixer entre elles. Només va haver d’agafar-les i disparar. El seu padrí, el seu pare -l’arquitecte Federico Climent (1953-2016)- i el seu germà ja feien fotos.

Després d’anys de comprar llibres a Literanta, les frases que havia intercanviat amb Marina P. De Cabo no havien passat de “m’enduc això, quant és?” i “vols una bossa?”. Vam haver de coincidir en un bar i amb la nit al mig, per parlar de qualque cosa semblant a la literatura. Sota la seva expressió, hieràtica, tal vegada tan misteriosa com la ‘P’ de la seva firma, s’amaga una lectora profusa i sembla que una ‘recomanadora’ eficaç.