És dimecres 18 d’abril del 1990 i ens atansem a la mitjanit a l’Estadi de la Llum de Lisboa. Som al minut 83 d’un partit clau: la semifinal de la Copa d’Europa entre el Benfica i l’Olympique de Marsella. El marcador mostra un empat a zero que, de moment, dona el passi per a la final als francesos, que a l’Stade Vélodrome van vèncer per dos a un. Però aleshores passa tot. Un córner a favor dels lisboetes acaba amb un gol marcat clarament amb la mà per un davanter del Benfica. Amb vuitanta mil portuguesos embogits a les grades, ni àrbitre ni liniers s’atreveixen a anul·lar la jugada i corren cap al centre del camp donant el gol per vàlid. El partit finalitza amb el marcador d’un a zero i els marsellesos, terriblement indignats, queden eliminats de la competició. El que passarà també a la història, al marge del gol amb la mà, són les declaracions del propietari del Marsella, Bernard Tapie, que diu: “Aprenc de pressa. Sé com fer-ho. Mai més tornarà a passar això”. Efectivament, fos com fos, l’any següent el Marsella aconsegueix arribar a la final de la Copa d’Europa –que perdria contra l’Estrella Roja a la tanda de penals– i el 1993 hi torna, aquest cop per vèncer el totpoderós AC Milan de Silvio Berlusconi i proclamar-se per primera vegada campió d’Europa.

Silvio Berlusconi i Bernard Tapie, el primer al Milan i el segon a l'Olympique de Marsella, van ser els pioners als anys 80 d'una manera corrupta (l'italià va formar part del Moggigate) i populista de governar en el món del futbol que, posteriorment, va arribar a Espanya amb els Lendoiro, Del Nido, Lopera, Jesús Gil i companyia. Juntament amb el seu imperi televisiu, el Milan li va servir a Berlusconi per guanyar popularitat i fer-se respectar a la societat italiana. Molts es van preguntar: si havia aconseguit convertir un Milan en decadència en campió de la Copa d'Europa, per què no podia fer el mateix amb Itàlia?