Dia primer de gener es va trobar el cos d'un home de 52 anys, mort en un parc del Camp Redó de Palma. Era una persona que vivia al carrer i que, segons les notícies sobre el fet, va morir a causa de les diferents malalties que patia. I també, evidentment, a conseqüència del fet de viure al carrer i de passar les nits al ras en plena onada de fred.

Les xifres de persones sense llar no aturen d’augmentar a Mallorca –cal tenir en compte que les xaboles i les caravanes s’engloben dins la categoria de sensellarisme. Des del 2019 fins al 2023, el creixement ha estat del 112%: si fa cinc anys hi havia 207 persones, fa dos ja n’hi havia 440, més del doble, segons les dades de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) –aquesta dada no és exacta, perquè només s’hi inclouen les persones que volen participar de manera voluntària en el recompte.

Podem Palma ha presentat una moció a l'Ajuntament de Palma per exigir a Aena, que ha qualificat de "corresponsable de la crisi de l'habitatge" a les Balears, que redueixi els vols a les Illes i que l'empresa torni a ser 100% pública. "S'ha de reconèixer que l'aeroport de Palma és una infraestructura estratègica per a la ciutadania i, per tant, ha de gestionar-se sota els principis d'interès general i no sota l'interès econòmic dels seus inversors", ha recalcat la portaveu de Podem a la institució municipal, Lucía Muñoz.

Fa 30 o 40 anys, una de les coses que més et cridaven l’atenció de ciutats absolutament mercantilitzades –posem Nova York com a cas paradigmàtic–, era com entre comerços de marques de gran luxe, homes i dones que baixaven de cotxes escandalosos i compraven impúdicament, i al costat d’immobiliàries que venien pisos per milions de dòlars, hi dormien persones que com a coberta només tenien dos cartons i, amb sort, una flassada. Al mig de l’opulència regnant, els sensellar s’acompanyaven de dues bosses de supermercat que reunien totes les seves pertinences. I ens sorprenia veure-ho, ens deixava tocats. Ho comentaven els que hi anaven quan tornaven a les Illes. Aquí no ho teníem. La pobresa tenia un coixí social. I n’hi havia, de pobresa, però estava emparada d’una manera quasi natural: un lloc on viure i un cert aixopluc familiar.

A les 9 del vespre, l’aeroport de Palma és buit. Al final de la part esquerra de la planta zero, Toni i Miquel (noms ficticis) conversen asseguts a un banc on només hi ha una capsa de raïm i una botella de refresc que no han comprat. “Menjam allò que els turistes tiren als fems”, confessa Toni. El sopar, com altres dies, l’han trobat a les papereres abans de passar el control de seguretat. Algunes tenen separadors per reciclar i bosses de color, dues coses que els facilita la cerca d’aliment.

Les pressions d’Aena a les persones sense recursos que viuen a l’aeroport de Palma perquè abandonin el recinte són de cada vegada més fortes. “Fa una setmana que això s’ha convertit en una presó”, assegura P. M., un home de 59 anys que hi viu des de fa gairebé un mes.

“És un mobiliari molt encertat. Per la seva forma, dificulta que una persona hi pugui dormir damunt. Vols dormir a un banc? Per això hi ha els serveis socials”. Així parla el coordinador general d’Infraestructures i Accessibilitat de Cort, Juanjo Lemm, dels nous bancs que s’han col·locat a la plaça d’Espanya, en els quals ja no podran dormir els indigents de la zona. Alguns són de pedra i tenen una forma corba i altres tenen un reposabraços al mig. En definitiva, ja no s’hi poden tombar. Lemm assegura que no té “res en contra dels indigents” i que és “el primer” que vol ajudar-los, però també remarca que “la pitjor convivència és quan un ciutadà no pot seure a un banc perquè està ocupat [per un indigent]”. 

Entitats socials de l'Església que atenen persones sense llar han qüestionat el programa de Lloguer Segur anunciat per Govern. Els habitatges que hi formin part tindran uns preus màxims per als llogaters de 1.050 euros a Mallorca i de 1.470 a Eivissa i Formentera. "D'entrada no ens agrada, però l'hem d'estudiar", ha dit la tècnica del servei de persones sense llar de Càritas Mallorca, Teresa Riera. Així s'ha pronunciat durant la presentació de la campanya "Caminem junts", que pretén sensibilitzar la ciutadania a través del relat de persones que viuen en situació de carrer sobre la seva realitat i els obstacles als quals s'enfronten.

Evan P. tenia 28 anys quan va morir l'11 de maig del 2024, András T. en tenia 35 el maig del 2022 i Borislava B., 33 l'1 de setembre del 2020. Els seus noms estan gravats en una de les 550 plaques amb què la Fundació Arrels recorda les persones sense llar que han mort a Barcelona. 550 en els últims nou anys. Una setantena dels quals els últims dotze mesos. Veient les edats, Anais Arizabalo fa números i s'estremeix. “És com si em morís jo, que en tinc 32, que fort”, exclama enmig del rebombori de les seves companyes del grau d'integració del Ceir Arco Villarroel. Aquest centre de formació torna a participar amb l'activitat que cada any s'organitza pels volts de Tots Sants penjant els cartells amb els noms, les edats i el lema #ningúdormintalcarrer en els punts en què les persones sense llar mortes feien vida.

Un missatge de WhatsApp l'ha posat en alerta: a partir de l'1 de juny l'Ajuntament de Barcelona començarà a donar de baixa les persones empadronades en seus d'entitats socials que no ofereixen un llit. "No sé què faré. M'he quedat de pedra perquè m'agafa en mig de la renovació del permís de residència", es queixa Jenny Valverde, que des que es va instal·lar a Barcelona el 2018 està donada d'alta al domicili de l'ONG Stop Sida.

Encara no ha dormit ni una nit sencera al llit, tot i que fa poc més de tres mesos que li van donar les claus del pis. De moment es troba més còmode amb el sac i l’estoreta a terra. “Tot just començo a estirar-m’hi a estones, per acostumar-m'hi”, relata José Luis Miralles, un home de 56 anys que ha passat els últims 18 anys sobrevivint al carrer. A principis del mes de gener l’equip de la fundació Arrels que l’acompanyava li va comunicar que tenia un “regal” per a ell. Del Paral·lel, on s’havia instal·lat l’última temporada, el van portar en cotxe fins a un pis del barri de la Torrassa, a l’Hospitalet. Es va sorprendre molt quan el van fer entrar i li van donar unes claus: “No m’ho podia creure: un passadís enorme i dues habitacions per a mi. Si jo podria viure a la cuina o al bany!”, s’exclama assegut en una de les cadires del menjador, on ens explica que les dues teles que té els hi ha donat alguna “de les bones persones” que s’ha trobat pel camí i que, a més, ja té aparaulat un sofà vell per completar el mobiliari, tot nou de trinca.

Sorpresa i decepció davant la convocatòria d’eleccions anticipades després que els partits hagin estat incapaços d’arribar a un acord per als pressupostos de la Generalitat. Sorpresa i decepció perquè el llistat de projectes, iniciatives i normatives de l’àmbit social que decauen, o que quedaran paralitzades durant mesos, és enorme. Sabem que les decisions polítiques afecten el conjunt de la ciutadania, però anar a les urnes al maig és una pèssima notícia sobretot per a les persones en situació de vulnerabilitat i les entitats socials que les acompanyen i els donen suport, gairebé dos milions de persones a tot Catalunya. Una vegada més, la inestabilitat política impactarà directament en qui menys ho mereix, una part de la població que necessita respostes polítiques decidides i fermes per sortir de la pobresa, l’exclusió i la desigualtat i que està cansada d’esperar.

Primer van anunciar la construcció d'estanys per impossibilitar "els assentaments" de persones sense sostre a sota dels ponts del Jardí del Túria i, així, evitar que aquests "impedeixin que la ciutadania gaudeixi dels seus parcs i jardins". I, després, van decidir no renovar el permís a les entitats que reparteixen menjar perquè aquesta activitat genera "brutícia" i té un efecte "crida". En només set mesos i des d'un suposadament asèptic departament de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de València, el regidor de Vox Juanma Badenas ha constatat quina és la seva política per a les persones més desafavorides: expulsar-les dels parcs de la ciutat.

Al taller de La Troballa que Arrels va obrir al número 3 del carrer Ample de Barcelona els treballadors paren uns minuts per recordar tres companys morts en els últims 12 mesos: Francesc Barrera als 54 anys, José María Erustes, als 59, morts tots dos al desembre, i José Infante, que va morir al març, als 69. “De vegades quan la família et falla, tens amics com el José”, deia un emocionat Aniano Henares. Els dos homes es van conèixer el 2009 i fins a la mort d’Infante van compartir pisos on l’entitat social allotja les persones que poden deixar de dormir al ras. “No érem família de sang, però com si ho fóssim; ens ajudàvem en tot el que podíem”, reflexiona per destacar la “necessitat” de l’amistat quan s'està sense res al mig del carrer. Quan Infante va emmalaltir de càncer i va haver d’ingressar en un hospital, el visitava dos o tres cops per setmana, perquè “poca cosa es podia fer per ell”. Al final es va morir i a la seva vida ha quedat, diu, “un gran buit” que no l’ha omplert el nou company de pis que li ha tocat. No és el mateix. “L’Infante era una molt bona persona”, afirma Henares, un apunt corroborat per altres usuaris del taller. D’ell diuen que era un home que sempre entrava per la porta amb un somriure i amb ganes d’aprendre.

Poc abans de les 5.30 h, el Joe ja està netejant amb aigua a pressió la vorera sud d'Euston Road, una de les artèries –autopista urbana, més aviat, amb sis carrils– que travessen el centre de Londres, des de King's Cross fins a Marylebone Road, noms diferents per a la mateixa via, si fa no fa. El Joe ho ha de fer amb cura. No pas per no esquitxar els passants, que a l'hora en què comença encara no són gaires, sinó per no mullar els sensesostre que dormen a l'espai de què s'ha d'ocupar i que s'arreceren contra la paret en poc menys d'una cinquantena de metres entre Tottenham Court Road i Fitzroy Street.

Una dolça melodia cantada per dues monges sobresurt entre l’enrenou que hi ha a la plaça Vila de Madrid, al cor del Gòtic de Barcelona, en un migdia calorós. En un racó, al voltant d’un parell de bancs individuals, un grup està, sens dubte, de celebració. Hi ha una dona que escolta les religioses mentre mira emocionada el que sembla un pastís, però en realitat són maduixes disposades de tal manera per tenir forma de pastís. L’altra pista que aquesta reunió és una festa improvisada és una espelma amb el número 1 de color blanc. “Un u?”, pregunta la dona. “És per l’any que sumes de més”, li respon una altra, que li ha portat el regal. Efectivament, és la celebració d’un aniversari, el de la Vanessa, que l’11 de setembre va fer 43 anys, més de la meitat dels quals els ha passat al carrer. 

El Carlos dorm a l'entrada d'una cotilleria de Sabadell, a tocar d'un aparador amb maniquins vestits amb sostenidors, faixes i camises de dormir de dona. Col·loca un cartró com si fos una paret i s'estira a terra. És argentí i té 60 anys, la mirada perduda i un braç que amb prou feines pot moure. L'any passat va patir tres infarts i un ictus que el van deixar així, amb només el 50% de visió i impedit, i que també es van endur el poc que tenia: un pis de lloguer que no va poder continuar pagant. Treballava com a cuiner en un restaurant, assegura, però no tenia contracte i, per tant, cap cobertura. “Ara no tinc cap ingrés. Estic esperant cobrar una pensió d’invalidesa”, afirma. Però el tràmit és lent, tarda mesos.