De vegades m’entretinc mirant partits de futbol vintage. Especialment del Barça. M’agrada veure’ls, no tant per motius estrictament futbolístics com per reviure la sensació dels meus diumenges de nen i adolescent, les narracions impostades dels comentaristes de TVE, els fotògrafs passejant-se per la gespa gairebé sense restriccions, la gent fumant, els àrbitres de negre rigorós, les dones absents, les cabelleres d’estil hippie que va posar de moda Cruyff... I, per damunt de tot, la frescor i l’espontaneïtat en el comportament dels jugadors; barroers, de vegades violents, però sempre pendents del joc i prou, aliens al seguiment dels fotògrafs i els càmeres. 

La llarga ressaca dels fets del 2017 ha acabat conduint a una etapa nova que demana serenitat. Si hi ha un principi de la política és no perdre mai la consciència dels límits. Saber a cada moment fins on es poden forçar les coses. I encertar els instants d’oportunitat. Aquell octubre no es va voler reconèixer que no tot era possible. I va acabar com tots sabem.

Sis anys després del referèndum de l’1-O, les coses estan així. Seguint el consell del filòsof Bertrand Russell, que a l’hora d’interpretar el món recomanava parar màxima atenció als fets, evitant tenyir-los de la pròpia ideologia, creences o desitjos, intentaré cenyir-m’hi (la segona recomanació de Russell la deixo per al final). El balanç descriptiu és aquest.

Laura Borràs sembla disposada a mantenir un paper polític actiu com a presidenta de Junts. Ho demostren la seva resistència a nomenar una successora al Parlament i la seva afirmació que Junts no té com a objectiu “salvar Espanya de la ultradreta”, impugnant així la percepció d’un gir cap a posicions més pactistes, més “convergents”, que sembla haver-se instal·lat després de l’èxit electoral de Xavier Trias a Barcelona.