El diputat electe del Bloque Nacionalista Gallego (BNG) Néstor Rego ha confirmat aquest dimecres que votarà a favor de la candidata del PSOE a presidir el Congrés, Francina Armengol. Així mateix, ha donat suport que ERC i Junts tinguin grup parlamentari propi, perquè això "alleugeraria" el Grup Mixt.

La ja candidata del PSOE a presidir el Congrés, Francina Armengol, ha expressat que "la ciutadania espera que encetem una legislatura de diàleg, feina i consens". Així ho ha manifestat a les xarxes socials, on també s'ha mostrat "molt emocionada i agraïda" per la confiança del seu partit perquè sigui la candidata a presidir la Mesa del Congrés dels diputats.

Les eleccions deixen tres alternatives que la política ha de triar amb conseqüències força diferents.

¿Pensàvem que havíem superat les famoses dues Espanyes? Doncs aquí les tenim, potser més vives que mai. L’únic progrés és que ara les podem mesurar amb prou exactitud, però justament per comprovar que estan molt igualades. L’Espanya progressista (PSOE, Sumar, ERC, Bildu) ha arribat al 47,26% dels vots; l’Espanya que torna a ser negra –o que potser no ha deixat de ser-ho mai–, al 45,44% (PP, Vox). Els vots restants (7,3%) fan de mal situar en aquests blocs. I un 30% aproximadament de persones no s’han pronunciat, potser estan enfadades, potser tant se’ls en dona.

Hi ha dues maneres d'aprendre política. Una és estudiar la política com a ciència i una altra lluitar en la política entesa com a terreny de combat. Normalment, els politòlegs es dediquen a la primera, els dirigents i els militants de les organitzacions a la segona i els periodistes haurien d'estar a mig camí entre les dues maneres.

Les eleccions dels 23-J han deixat un panorama polític a Espanya que pot trigar setmanes a aclarir-se. Amb una dreta sense possibilitats d'aconseguir la majoria necessària per formar govern, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz tenen l'oportunitat de constituir un pacte que trenqui amb la tendència imperant a Europa darrerament: l'arribada de les forces d'extrema dreta als governs nacionals de la Unió Europea. És una oportunitat que no es pot deixar passar, per la mateixa supervivència d'un projecte europeu que l'extrema dreta vol reduir, quan no eliminar. La UE pot canviar de tendència a partir de les eleccions espanyoles i aturar l'onada reaccionària que es temia per a les europees del 2024.

L’any 1969, Joan Fuster —un dels més rellevants intel·lectuals catalans del segle XX— escrivia una carta a Eulàlia Duran, responsable de la Gran Enciclopèdia Catalana juntament amb el seu espòs, Max Cahner, sobre la conveniència que l’aleshores naixent obra enciclopèdica, de la qual ell era assessor, inclogués els toreros valencians. Fuster era conscient que els toros, associats a l’espanyolisme ranci del franquisme, no eren particularment populars entre els catalanistes del Principat. “El vostre escassíssim entusiasme per la tauromàquia m’escandalitza –deia l’escriptor de Sueca– si tinc en compte que es converteix en entusiasme eminent quan es tracta de la boxa, del cine o de la poesia lírica. No trobo justa aquesta parcialitat”. I, atès que aleshores la Gran Enciclopèdia Catalana ja s’havia començat a publicar per fascicles, els apressava a reconsiderar l’oblit: “I convé que us espavileu. En la [lletra] B, entra (o hauria d’entrar-hi) don Vicent Barrera, que fou una mena d’Ausiàs March del capot i la muleta”.

La nova composició del Congrés de Diputats ens situa en una conjuntura política complexa. L’independentisme català, malgrat haver perdut més de 700.000 vots i 8 diputats –l’anàlisi d’aquestes dades la deixo per a una altra ocasió–, es troba davant d’una gran oportunitat política. El vot dels seus 14 diputats és determinant perquè Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport d’ERC i també amb el vot favorable, o l’abstenció, de Junts. S’obre el temps de les negociacions polítiques, però els acords no semblen fàcils.

Van passant els anys i les eleccions i el mapa polític dels resultats continua sent la millor manera d’explicar-li a un estranger, d’una manera que més gràfica és impossible, i amb dades objectives, que Catalunya és un altre país, amb la seva pròpia cultura política i el seu propi sistema de partits. És clarament visible aquesta ratlla al mapa, que coincideix amb les fronteres provincials, on queda clar on acaba Espanya i on comença Catalunya. Fins i tot en aquestes eleccions, que han tenyit el mapa de vermell socialista, el contrast amb el blau popular que regna des de l’Atlàntic fins al Mediterrani i del Cantàbric a l’estret de Gibraltar, passant per les dues Castelles, fa evident que aquí hi ha una diferència de prioritats electorals.

1. Un regal a Europa. “El rostre petri” de Feijóo en la seva aparició pública la nit electoral, en expressió del Financial Times, quedarà com a icona del 23-J. El líder del PP no es podia creure que el treball sistemàtic i amb coartada patriotera de l’aparell polític, mediàtic i empresarial que l’acompanyava hagués fracassat.

La líder del PP balear i presidenta del Govern, Marga Prohens, ha celebrat que "el PP ha guanyat les eleccions generals a les Balears i després de set anys ha tornat a guanyar a Espanya".

Malgrat que ha perdut un escó respecte de les eleccions generals de novembre de 2019, Vox ha guanyat vots a la meitat dels municipis de les Balears. Tot i que l'increment és de 1.093 vots, l'extrema dreta n'ha sumat més a 32 de 67 municipis de les Illes. Entre ells, Algaida, Campanet, Manacor, Inca i Santa Maria, que són considerats feus de l'esquerra i on, de fet, actualment hi ha batles i batlesses progressistes.

Mentre el PP es prepara per presentar-se com a víctima d'un robatori orquestrat per una conxorxa de perdedors, Vox ja es va instal·lar des de la nit del diumenge en la idea que han estat víctimes d'una conspiració per arraconar-los, al capdavant de la qual hi situen, justament, el PP. Mals perdedors: Abascal es va mostrar emprenyat i impotent, mentre que Feijóo va esperar més enllà de la mitjanit per oferir un discurset possibilista a unes masses de seguidors encara enardits que, davant de la seu del carrer Génova (aquella que Casado volia abandonar, perquè va ser pagada amb els diners en B de la comptabilitat extracomptable de la Gürtel), no podien aturar de cridar “Que te vote Txapote”. El globus punxava, molt lluny d'unes aspiracions que havien somiat fins i tot la majoria absoluta, com les que va aconseguir quatre vegades Feijóo a Galícia.

Només que vagis a Madrid un dia, un sol dia, com ha estat el meu cas, i enraonis amb tres taxistes, quatre cambreres, dos botiguers, t'adonaràs dels prejudicis. Un taxista jove, ahir, em deia que prohibiria el català “perquè ell no l’entén i a Espanya ens podem entendre en castellà”. Es va sorprendre quan li vaig dir que a mi el castellà, com el gallec o el francès, m’encanta, perquè m’encanten les llengües. Ell de veritat que es pensava que a Catalunya parlem el català per fotre’l. Em va sentir enraonar amb ma filla (que em va acompanyar) i va etzibar-me, amb perfecta innocència: “Ara mateix, vosaltres, per què parleu en català si hi soc jo?” El problema és que no veuen aquesta llengua “com qualsevol altra”. Els fa ràbia, no els sembla “natural”. La propaganda és sempre efectiva.

Més que Perro Sánchez, a partir d’ara els enemics –i els amics– del líder socialista espanyol haurien de començar a anomenar-lo Gato Sánchez, per les set vides que hom atribueix a aquells felins. Si la seva biografia política des del 2016 ja era una història remarcable de resiliència, de capacitat per sobreviure a circumstàncies dissenyades per liquidar-lo, aquest 23 de juliol el madrileny ha superat les fites anteriors: contra pràcticament tots els sondejos publicats des de fa mesos, contra una campanya mediàtica tan implacable com injuriosa, contra el boicot dels fòssils reaccionaris en què s’han convertit Felipe González i companyia, contra la seva pròpia derrota en el cara a cara amb Feijóo, Sánchez Pérez-Castejón ha aconseguit capgirar els auguris, mantenir les posicions i, com a mínim, bloquejar les possibilitats d’un govern de dreta extrema.

"Dos mesos després de les eleccions transcendentals en què vàrem guanyar amb força i contundència, hem tornat a guanyar". Així arrancava la presidenta del PP balear, Marga Prohens, quan ha sortit a valorar els resultats de les eleccions estatals, en què el PP ha estat la força més votada a les Balears amb el 35,57% dels vots. La popular ha volgut agrair la decisió dels votants i ha assegurat que el PP "ha revalidat la confiança que va obtenir fa dos mesos".

"La valoració dels resultats és bona, mantenim la representació de les Balears al Congrés, que era l'objectiu", ha declarat el diputat de Vox al Congrés, Jorge Campos, aquest diumenge electoral. En aquest sentit, ha assenyalat que ho han aconseguit després d'una campanya "molt dura; de tots els mitjans, de tots els partits, fins i tot del mateix PP, que ha basat la seva campanya en contra de Vox". Pel que fa al resultat a escala estatal, Campos ha apuntat que serà el líder de la formació, Santiago Abascal, qui en farà la valoració.

L'eufòria ha arribat al carrer Antillón de Palma, on la militància de Sumar-MÉS celebra a hores d'ara el resultat que converteix Vicenç Vidal en el primer diputat sobiranista de les Balears al Congrés. El candidat de Sumar-MÉS al Congrés ha celebrat el que defineix com una "victòria històrica" i ha agraït la feina de tots els treballadors, militants, apoderats i votants.

Amb el 90% de l'escrutini superat, les Balears són blaves: el PP ha estat la força més votada a 53 de 67 municipis. Precisament el partit de dretes ha guanyat a les localitats que sumen més habitants, com Palma –amb el 34% dels vots–, Calvià (35%) i Manacor (33,10%), però també als més petits, com Banyalbufar (34%), Escorca (66%) i Estellencs (44%).

La participació a les 18 h ha augmentat respecte del 2019 a les Balears, encara que hi ha dotze municipis on menys gent ha anat a votar en compració amb fa quatre anys. El descens més acusat s'ha produït als pobles de Santa Eugènia, amb una davallada del 5,51%; Búger (-3,8%) i Estellencs (-2,8%).