Potser no hi hagi res més dolorós que la mort d’un fill. Un home, desesperat, a la vorera del riu Tàmesi, enmig de la fosca espessa, clama a les estrelles indiferents: ser o no ser, aquest és el dilema. Sofrir el desamor, les injustícies, les morts que ens desemparen, les calamitats d’una vida que des de fa, almenys, dos segles sabem que no té ordre ni sentit, és un bagatge feixuc. Per què aguantam, ens demana William Shakespeare, si tenim la mort tan a tocar? Albert Camus defensà que aquesta és la veritable pregunta, la que obre tota filosofia possible, per què ser en comptes de morir? Entonada des de llocs diversos, la ferida de la finitud ens posa amb el cos descobert davant la vida.

Veure Shakespeare és com escoltar Bach, ambdós sempre habiten en una altra dimensió. Per una altra banda, veure La tempestat, la darrera obra que el bard va escriure i signar en solitari, fa que les possibilitats de gaudi augmentin exponencialment. Que sigui a la Biblioteca de Catalunya, on Oriol Broggi practica la màgia blanca amb ingredients de primera qualitat, gairebé garanteix l’anterior. Per arrodonir-ho, si Lluís Soler és l’encarregat de donar vida a Pròsper, ja ningú no pot evitar les conseqüències dels efluvis de l’encanteri. Dit això i sense entrar en si La tempestat és peça testamentària o una declaració d’intencions, el que és clar és que conté tots els trets i virtuts de qui no té comparació possible. Els personatges, circumstancials habitants d’una illa que és també un univers, conformen un precís calidoscopi de la condició humana. Si, com diu Broggi, l’obra parla de perdó i reconciliació, tampoc no deixa de ser una miscel·lània on podem trobar des de venjances fins a ambicions, des de canalles fins a babaus, on ningú no és perfecte. O potser tan sols Miranda, interpretada per Elena Tarrats, i el seu enamorat, Ferran, encarnat per Eduard Paredes, segurament o tan sols perquè encara són massa joves, encara tendres.

Oriol Broggi va caure del cavall el 1993 al Festival d’Avinyó davant La Tempestat de Peter Brook: “Em va agradar tant que vaig decidir dedicar la meva vida al teatre”. L’empremta del mestre Brook ha impregnat molts dels treballs de Broggi. També, esclar, aquesta Tempestat: no solament en els elements matèrics, com el sempitern terra de sorra, els bastons de fusta, els detalls del vestuari, diria que també l'elecció de Babou Cham per a l’eteri paper de l’esperit Ariel o l’energia desfermada de l’esclau Caliban, sinó per les textures estètiques, la cadència de les composicions i l'atmosfera visual i sonora que embolica una proposta que arrenca amb una genial escena del naufragi que fa virtut de l'extrema senzillesa. Pur Brook.

Lluís Soler (Manlleu, 1954) té totes les paraules de La tempestat marcades síl·laba per síl·laba. L'actor es confessa "un enamorat del vers" i, des de fa mesos, treballa perquè l'última obra de Shakespeare li quedi ben endins abans de propagar-la a l'escenari, en el paper de Pròsper i sota la direcció d'Oriol Broggi. La tempestat és l'aposta estiuenca de La Perla 29, una producció que forma part del Festival Grec i que compta amb nou actors a l'escenari, entre els quals també hi ha Clara de Ramon, Xavier Boada i Babou Cham. L'espectacle s'estrena el 25 de juny al Teatre de la Biblioteca, on es representa fins al 26 de juliol.

Arribar a la Biblioteca de Catalunya, espai emblemàtic i cau d’Oriol i Marc, o sigui de La perla 29, sempre té una dosi afegida de màgia teatral. D’altra banda, intentar recuperar el festival Shakespeare no és una idea original, però sempre interessant. No és per nostàlgia. Queda clar que el bard i els seus epígons són un brollador tan sense fi com inabastable. Però per si hi havia algun dubte, que tampoc ho crec, passin i vegin A Macbeth Song, d’Oriol Broggi, en col·laboració amb The Tiger Lilies, el molt peculiar i difícilment etiquetable grup musical londinenc. Des de la primera aparició dels actors i músics un s'adona que li falta vista i oïda per recollir i codificar un percentatge mínimament acceptable de tot el que succeeix a sobre d’aquest petit escenari, de tan fantàstic, imaginatiu i aclaparador que resulta. 

La imatge d’un pardal recolzat en el filat d’una presó durant els primers compassos de Las vidas de Sing Sing ens mostra de seguida les intencions de la segona pel·lícula de Greg Kwedar: la poesia, com la vida, sempre s’obre camí, fins i tot en les situacions més desesperades. No és gaire habitual posar en pantalla criminals enlluernats per la lírica de Shakespeare, però a Las vidas de Sing Sing el teatre és el vehicle perquè els interns d’aquest centre de màxima seguretat de l’estat de Nova York es retrobin amb la dignitat que van perdre quan van creuar els murs de la presó. En les sessions de teatre no només assagen obres clàssiques o comèdies absurdes, sinó que riuen, parlen i, al capdavall, comparteixen les penúries i els anhels d’una vida a la garjola.

Al ritme de la música tradicional italiana, la companyia Parking Shakespeare estrena Molt soroll per res, que es podrà veure, del 4 al 28 de juliol, al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona. El dramaturg i director de l'espectacle, Jaume Viñas, explica que l’objectiu és adaptar una obra de Shakespeare que estigui en consonància amb "l’entrada a l’adolescència" de la companyia, que enguany celebra els 15 anys. Per això, ha optat per la traducció de Salvador Oliva, que converteix Molt soroll per no res en una versió planera que connecta amb el públic.

"Hi ha pocs crims que tinguin un càstig pitjor que donar-se totalment a algú altre", va escriure Simone de Beauvoir a El segon sexe (1949). Aquest procés de donar-se a l'altre en què consisteix l'amor ha marcat la novel·la durant més de dos mil·lennis. L'exploració d'aquest sentiment –sigui romàntic, fraternal, tràgic, impossible o fins i tot tòxic– ha anat sovint acompanyat del càstig cap a la dona, segons recordava la filòsofa i escriptora francesa al seu assaig.

La primera roda de premsa de Julio Manrique com a director del Teatre Lliure ha estat, curiosament, d'un espectacle que ell mateix havia de protagonitzar, però que quan va assumir el càrrec va haver de renunciar al paper. Macbeth, de Shakespeare, dirigit per Pau Carrió, és una de les grans apostes del Lliure per a aquesta temporada. Tant pel que fa a les dimensions –és un muntatge de gran format amb 14 intèrprets de primer nivell a escena– com també per l'ambició de la peça: Carrió l'ha adaptat per traslladar-la a un hospital de la Primera Guerra Mundial, amb malalts moribunds als llits, situació que segons el mateix director recorda la pandèmia i li serveix per parlar de la por, l'ambició i el poder propis de l'obra de Shakespeare. L'espectacle s'estrenarà dimecres de la setmana vinent a la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc i es podrà veure fins al 17 de març.

'El rei Lear' a la fi ha arribat als escenaris espanyols. Ho varen intentar tota una guarda d’il·lustres compositors, començant ni més ni menys que per Giuseppe Verdi. Però foren més els que provaren de treure profit a la més terrible de totes les tragèdies que va escriure Shakepeare. És la que segurament toca més de prop el públic, a tot tipus de públic. És a dir, la reialesa del protagonista no resta ni un gram de proximitat a la història que conta. Potser mancava un punt d’epopeia al context, ves a saber. El que és clar és que el rei rebutjat per les seves filles i convertit en un foll captaire no quallava musicalment. Tot això va succeir fins que Dietrich Fischer-Diskau va engalipar Aribert Reimann per encarar el repte que fins aleshores semblava impossible. Una peça clau per aconseguir-ho i demostrar que no era així va ser el llibret de Claus Henneberg, sobre el qual el compositor va edificar aquesta monumental partitura.

No era fàcil estrenar Ricard III a l’aire lliure. Les tragèdies demanen una certa intimitat, demanen silenci, atmosferes difícils de trobar al bell mig d’un parc on els actors i les actrius lluiten per clavar el text contra els ressons de festes de nens i nenes cridaners (i els adults que els acompanyen). Però els membres de Parking Shakespeare estan avesats a aquestes aventures, fa catorze anys que ho fan. Però calia fer-hi algun arranjament. I ha estat Carla Torres l’encarregada tant de buscar la manera d’explicar la història com de dirigir-la. A fe que l'ha encertada, en les dues tasques. 

Encara falta una hora perquè comenci l'espectacle, però el primer cercle de l'Espiral dels Til·lers, al Parc de l'Estació del Nord, ja hi ha una desena de persones assegudes. "Venim cada any i ja sabem que, per tenir bon lloc, s'hi ha de ser amb marge", explica la Mariona, que fins i tot ha portat un coixí per fer més lleugeres les dues hores llargues que estarà asseguda a terra. Tot i els avisos per la calor extrema, ella i la Teresa, que l'acompanya, venen preparades: porten cadascuna un ventall i una ampolla d'aigua fresca per fer passar la xafogor. "Aquí passa airet i quan això comenci ja no notarem la calor", afirmen, assenyalant el centre de l'espiral, que fa d'escenari cada dia, de dijous a dilluns a les set de la tarda.

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. 

La literatura i l’òpera han tingut punts de contacte evidents. La base fundacional de l’espectacle operístic era la recuperació de la tragèdia grega i la seva manera de representar-se, és a dir, cantada. Ho va deixar molt clar Aristòtil al tractat Poètica, i els membres de les camerate florentines de finals del Renaixement (fi del segle XVI i principis del XVII) així ho van posar en pràctica.

El teatre Principal d'Inca ha programat un cicle molt especial: perfecte per a aquells que són amants del teatre del geni anglès i perfecte també per a aquells que encara no hi estiguin familiaritzats i vulguin acostar-s'hi. Entre els dies 12, 13, 14 i 15 de maig es farà Fan Shakespeare, un cicle de quatre espectacles, en català i en castellà, dedicats a aquest geni de la literatura.  

'La mala dicció'

Festival Grec. Teatre Lliure Gràcia. Fins al 13 de juliol del 2021

Permetin-me els jocs de paraules al títol, que de ben segur que disculparan si s’acosten per un cas a La mala dicció, l'obra amb la qual Jordi Oriol tanca la Tri-logia del Lament que va iniciar el 2007 amb La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l'ac) i va prosseguir el 2015 amb L’empestat, totes dues magníficament dirigides per Xavier Albertí. El director sortint del Teatre Nacional de Catalunya està també al darrere d’aquesta original i brillantíssima proposta tan propera com allunyada de les malifetes del matrimoni Macbeth. Propera perquè conserva el moll de l’os de la trama amb un Marc angoixat per la culpa de la sang vessada i una Lady Beth prenyada de l’ambició reial i perquè a la fi el bosc de Birnam, convertit en paradigma de l’acció depredadora de l’home sobre la natura, anuncia la fi del món. Llunyana perquè els seus enemics i víctimes, doncs, no són Lord Macduff, Malcolm, Donalbain o Banquo, sinó d’altres de més poderosos com l’ètica (que l’engarjolin ara mateix!), la castedat, la moral i, en última instància, les paraules que s’han desgastat, han perdut el seu sentit original i vagueregen sense sentit.

]]>

L'equip de Tempest Project arriba a Palma exhaust després de triomfar al festival de teatre Grec de Barcelona: "Diria que va ser un èxit. La gent estava molt atenta i receptiva. Peter Brook va fer una petita introducció abans de la funció i va ser molt emocionant. Els actors van sortir a saludar des de l'escenari fins a cinc vegades", explica Marie-Hélène Estienne, la col·laboradora de Brook –"importantíssim referent del teatre europeu que encara és viu", diu el director del teatre Principal de Palma. Això fou totalment inesperat, perquè la dramaturga i Brook, diu ella, no tenen mai expectatives: "Mai no esperam res, vàrem deixar d'esperar perquè som supervivents. Quan esperes alguna cosa i no arriba has de ser molt fort: no pots fer retrets, no et pots enfonsar", apunta. "Crec que això ho vaig aprendre tan aviat com vaig conèixer Peter Brook", riu. "Ell podia estar insatisfet amb una peça, o considerar que les coses es podien fer millor. Però mai no s'enfonsava ni perdia la força. Si vols ser un bon director de teatre, t'has d'oblidar de tu mateix. Has de saber què vols però oblidar-te a tu. Aquestes són les grans lliçons que he après de Peter Brook", diu la dramaturga.

]]>

Peter Brook (Londres, 1925) té un fil de veu i les idees claríssimes. "Si algú diu que un actor ha fet un Hamlet perfecte, o és un feixista o és un criminal. La perfecció no existeix. Hem de ser més modestos i respectuosos amb el que ens és desconegut, i de les obres de Shakespeare no n'arribem mai a esbrinar tots els misteris", ha afirmat el director de teatre aquest dimecres, des d'una de les sales del soterrani de la Pedrera, a Barcelona. Fascinat per la ressonància de l'espai i per com el so viatjava per les parets de l'edifici, Brook ha concedit una breu estona a la premsa per parlar del que més l'apassiona: Shakespeare.

]]>

Història d'un senglar és el primer monòleg que fa l'actor Joan Carreras. Escrit i dirigit per Gabriel Calderón, la peça utilitza el personatge de Ricard III de Shakespeare per reflexionar sobre els mecanismes de poder, el desig i el ressentiment als escenaris. Dissabte, dia 26 de juny, l'obra arriba al teatre Principal de Palma a les 19 hores.

]]> El món viu ara una història contada per un foll, plena de renou i de fúria. S’entén que tot el que havia vist o sabia Shakespeare sobre la condició humana ja justificava la creació d’una de les imatges més poderoses del teatre universal i que ha travessat com una llança els quatre segles que ens separen de l’estrena de Macbeth. Shakespeare acaba la frase atribuint una manca de sentit a la història contada pel foll. Nosaltres no ens podem resignar a aquesta mancança fundacional, tenim la necessitat i l’obligació de desentranyar el sentit d’aquesta història perquè la vida és rutinària i l’art no pot resoldre les seves contradiccions o el seu misteri. La tragèdia hi projecta una llum diversa, però no serà mai una guia per a viatgers sense destí predeterminat. Res no ens eximeix d’apartar-nos a la vora del camí, d’abandonar tota l’esperança.

]]>