Era el minut 74 de partit. Lamine Yamal marcava el setè gol contra Geòrgia en el seu debut amb la selecció espanyola i aconseguia fer història per partida doble. El més jove en debutar, el més jove en marcar. Tenia només 16 anys i 57 dies. 

Encara ara, denunciar l'existència d'una extrema dreta independentista comporta fer enfadar greument alguns patriotes, segons els quals això són falòrnies de l'esquerra espanyolista. De fet, a aquests patriotes l'esquerra els sembla quasi sempre espanyolista i, per descomptat, woke i ofegada en una bassa de pensament dèbil. Tal vegada a alguns d'ells els molesta sentir a parlar d'una extrema dreta catalana perquè hi estan més a prop del que volen que sembli. Sigui com vulgui, l'extrema dreta independentista és un fenomen que avui dia té dos diputats al Parlament de Catalunya i que gaudeix d'àmplies possibilitats de creixement electoral. També pateix, i això la llasta, una forta fragmentació interna, que es materialitza en un ball de sigles i grupuscles. Ho teniu tot ben descrit i explicat al reportatge de Xavi Tedó en aquest diari.

Sílvia Orriols s’ha convertit en un malson angoixant per a Junts per Catalunya. A les municipals d'encara no fa dos anys, a Ripoll, el seu feu originari i més potent, Aliança Catalana va aconseguir superar el 30% dels vots i va guanyar sis dels disset regidors del consistori. Junts va desplomar-se dels vuit del 2019 a tres. Ningú no sospitava que l’any següent Pere Aragonès convocaria eleccions anticipades. Les catalanes es van celebrar el 12 de maig del 2024. Poc menys d’un any després de les municipals. Aliança va presentar-s'hi amb el seu agressiu discurs antiimmigració i va aconseguir dos diputats al Parlament, però haurien pogut ser alguns més. És aleshores quan Carles Puigdemont i els seus s’adonen del que pot venir.

El periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) analitza a Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial) el sorgiment i creixement de la formació liderada per Sílvia Orriols, que ha passat per les JERC, Estat Català, el grup Intransigents i el Front Nacional de Catalunya fins a crear el seu propi partit.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat en diverses ocasions que es proposa signar una ordre executiva per iniciar el procés d'eliminació del departament d'Educació. Aquesta acció forma part de l'estratègia liderada per Elon Musk per reduir la burocràcia i l'administració pública federal, i que considera els servidors públics “paràsits” de l’estat. Aquesta situació ha creat un sentiment d’incertesa, por i inestabilitat enorme entre els treballadors. Molts d’ells ja han estat acomiadats amb un simple correu electrònic que els notifica d’un dia per l’altre que no cal que tornin a la feina.

El Tribunal de Comptes ha detectat incompliments legals i infraccions en el seu primer informe de fiscalització al partit d'extrema dreta Aliança Catalana. En el seu informe sobre les despeses dels partits de les eleccions municipals del 2023, les que van portar Sílvia Orriols a l'alcaldia de Ripoll, assenyala que Aliança va superar el límit de despesa electoral permès i, a més, va rebre donacions privades que no complien tots els requisits legals.

Fa uns anys vaig fer, amb la psicòloga Pilar Arlándiz, un club de lectura a la biblioteca pública de Ripoll. Entre les persones que van assistir a l’activitat hi havia Sílvia Orriols. Encara faltava temps perquè entrés a l’ajuntament. La vaig reconèixer quan va intervenir per fer-me una pregunta la resposta de la qual, si jo la donava amb honestedat, només podia confirmar els seus postulats racistes i xenòfobs. La situació no era nova per mi, la d’Aliança Catalana podria ser ben bé filla d’un altre essencialista el partit polític del qual només tenia un punt al seu programa electoral: el de fer la vida impossible als seus veïns moros. Em refereixo a Josep Anglada, que, quan jo anava a l’institut, es va dedicar a atiar el foc contra la immigració en barris com el nostre organitzant activitats com la recollida de firmes contra l’obertura d’un oratori. La diferència del líder de Plataforma per Catalunya amb la també vigatana alcaldessa de la capital del Ripollès és que a ella no se li pot retreure el passat netament feixista que tenia Anglada, que havia estat membre de Fuerza Nueva. Tot i que veient els ullets que posa a Vox quan li convé, saltant-se a la torera el fet que es tracti d’una formació que odia profundament la catalanitat, no m’estranyaria que l’aliança l’acabés establint amb aquest altre nacionalisme, espanyol però tan excloent i moròfob com el seu. 

Per si algú en tenia cap dubte, Trump ha acabat de deixar-nos clara i diàfana la seva identitat de xèrif dur sense escrúpols. Tot pels meus, si cal humiliant el més dèbil dels europeus. Aquesta és la seva refotuda identitat. Això és el que excita els milions de nord-americans que l’han votat. Sense compassió amb els que no facin el que ell vol. Una recepta que s’està escampant com la pólvora. La diplomàcia de l’amenaça.

Un altre món era possible, sí, però no el que s’esperava. En lloc d’un món més just i lliure, més pròsper i en pau, aquest segon quart del segle XXI ens n’obre un de més aspre, amenaçador, fins i tot més salvatge. Les imatges d’una motoserra per il·lustrar una política de reforma de l’administració, la d’un resort turístic de luxe com a projecte per “pacificar” la Franja de Gaza o l’amenaça d’un espoli de recursos naturals per rescabalar-se de les armes enviades a Ucraïna per defensar la seva sobirania, són devastadores per a qualsevol mínima consciència moral i democràtica. 

El company Xavi Tedó escrivia un reportatge sobre les impressions de la “comunitat musulmana” de Ripoll que duia aquest titular: "Sílvia Orriols no vol que ens integrem, ens vol fora d'aquí". El subtítol feia: “La comunitat musulmana de Ripoll, decebuda amb Junts per haver-se desmarcat de la moció contra Aliança Catalana”. Al reportatge parlaven Mohamed Bahloul, que estava prenent un te a la cafeteria Esperanza, “punt de trobada de la comunitat musulmana a Ripoll”; Bilal Elkasmi, president de l'Associació El Fath, que gestiona una de les dues mesquites; Rashid Elmarajie, un fidel que sortia de resar, i Omar Elabdali, president de l’Associació Marroquina Juvenil del Ripollès.

No és original, Junts, en la seva aproximació contemplativa a l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols. És el que estan fent gairebé totes les dretes europees, amb la digna excepció fins ara, i que duri, de la democràcia cristiana alemanya, impregnada encara dels valors d’Angela Merkel. Hi havia un acord amb socialistes i republicans per fer fora l’aprenenta de Le Pen de l’Ajuntament de Ripoll. Junts, Puigdemont dixit, s’ha fet enrere. Ara mateix és un conglomerat vertical sense dret a la discrepància.

Aquest diumenge, l’extrema dreta espanyola va fer la seva manifestació quasi setmanal a Madrid, increpant el president espanyol Pedro Sánchez i tots aquells que l’acompanyen en l’àrdua tasca de desballestar Espanya, amb els habituals crits ultratjants: en teniu els detalls a la crònica d’Ot Serra en aquest diari. L’interès en aquesta ocasió era veure quin paper hi jugava el PP de Feijóo, incòmode cada vegada que se li presenta una nova foto de Colón, és a dir, una nova convocatòria de l’extrema dreta per tancar files i marcar paquet populista i neofranquista (i per cerrar España, naturalment). En aquesta ocasió, convocava una certa Plataforma por la España Constitucional i Feijóo va voler sortir del compromís per la via d’intentar acontentar tothom: ell no hi va assistir, però hi va enviar Carmen Fúnez, vicesecretària d’organització de la formació, cosa que vol dir que el Partit Popular hi era a tots els efectes. Tampoc hi va faltar una nodrida manifestació del qui és qui de la dreta ultranacionalista espanyola, des d’Abascal fins a Vidal-Quadras passant per Alvise Pérez, el noi sorpresa, i fins i tot Marcos de Quinto, que va manar prou dins Ciutadans. Hipocresia a banda, s’entén que aquestes manifestacions facin mandra a Feijóo, perquè qui en surt reforçada sempre és Ayuso. Aquesta vegada, amb vint-i-cinc mil manifestants segons la Delegació del govern espanyol a Madrid, tampoc va ser l’excepció. 

1. Estats Units. Deia Richard Sennett, a l’ARA, en l'entrevista de Quim Aranda: “Crec que ens dirigim cap a una mena de guerra civil temporal als EUA”. La paraula guerra plana sobre el planeta i cadascú l’adapta a les seves circumstàncies. És evident que les fractures americanes –en part fruit de la insolència de Trump– s’han fet cada cop més visibles a la resta del món. La dreta americana s’ha deixat arrossegar pel despotisme pornogràfic del seu líder. En el fons és la darrera expressió d’una societat dual, que ve tan dividida de lluny que no ha trobat la manera per renovar les bases jurídiques heretades dels seus fundadors. Les normes que regulen la República, començant per l’elecció del president, no han estat mai actualitzades, i contribueixen a fer més gran la fractura. Tan desajustades estan amb la realitat que un candidat republicà pot ser elegit president amb tres milions i escaig de vots menys que el candidat demòcrata. Expressió d’una divisió tan irreconciliable que no permet unes actualitzacions que requereixen acords molt amplis.

Una de les notícies recurrents d’aquest estiu han estat els apunyalaments. S’han convertit en l’acte violent de moda, tant entre presumptes delinqüents joves nostrats com entre presumptes terroristes o exaltats islamistes que actuen excitats per la barbàrie del govern ultradretà de Benjamin Netanyahu, que té en curs un genocidi a Gaza i que sembla decidit a encendre la guerra regional a l'Orient Mitjà. En un cas i en l’altre, les extremes dretes europees estan amatents per treure’n rèdit polític. A l’extrema dreta li van bé les situacions de violència, inseguretat i por, perquè li proporcionen la demagògia fàcil de culpabilitzar-ne els polítics, i en particular l’esquerra, que segons ells són incapaços de donar resposta als atacs dels delinqüents, propis i externs, per la seva hipocresia, el seu bonisme, o perquè directament en són còmplices. A canvi, s’ofereixen ells per donar-hi resposta des de l’antipolítica, amb propostes que van des de les expulsions massives i en calent d’immigrants fins a la instauració de la pena de mort, segons els casos.

La cúpula estatal de Vox (el mando, en un partit que, en bona lògica, funciona tan verticalment com un quarter militar) ha muntat un petit psicodrama amb la pregunta de si rompen els acords que tenen amb el PP per formar governs autonòmics. En el moment d'escriure això encara no se sap quina decisió hauran pres, però és el més possible és que tot quedi en una bravata de cunyat a la barra del bar. La naturalesa de Vox és parasitària, i el PP (que encara no s'ha refet de no haver pogut arribar a la Moncloa l'any passat) necessita la quota de poder –i, per tant, de diners– d'aquests governs autonòmics com el pa que menja. Cap dels dos partits té gens d’interès a amollar les mamelles que xuclen.

No m’estranya que els electors es facin un embolic. Fa temps que descabdellar ideologies s’ha convertit en missió impossible. La polarització i el populisme van acompanyats d’una espectacular cerimònia de la confusió, amb l’economia i la batalla cultural entortolligades. L’extrema dreta i la dreta extrema vesteixen pell de xai i són les reines de la festa, mentre les esquerres radicals –o no tant– es van dividint i subdividint amb una alegria suïcida, i l’antiga socialdemocràcia no sap quin ball ballar i s’agafa com pot a l’estil liberal, a la recerca d’un centre impossible.

Per primera vegada a la història, l’extrema dreta independentista tindrà representació al Parlament de Catalunya. Aliança Catalana serà la gran novetat de la pròxima legislatura, amb l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, com a principal cara visible del partit. La formació ultradretana ha aconseguit dos escons —1 a Girona i 1 a Lleida— i, en total, suma més de 118.000 vots.

De totes les preguntes que ha de respondre el resultat del 12-M n'hi ha tres que seran cabdals per entendre tot el que passarà a partir de l'endemà, quan comencin els contactes per formar govern.

Dilema. Hi ha dos tipus d'éssers humans: els caçadors recol·lectors (éssers essencialment lliures i tirant a feréstecs) i els sedentaris (éssers raonables, formiguetes, prudents). Els primers alegren la vida; els segons fan avançar el món pas a pas. En la tria d’aquest diumenge hi ha part d’això: l'eterna disjuntiva entre audàcia i eficàcia. ¿Escollim un president lliure o un de raonable?

És relativament fàcil treure pit antirracista davant de la Sílvia Orriols perquè els seus postulats són netament excloents i xenòfobs. Les feministes que venim de famílies musulmanes sempre hem hagut d’aguantar la llufa de l’extrema dreta: cada cop que assenyalem la misogínia de l’islam, automàticament ens alerten sobre el risc que aquestes formacions s’apropiïn de les nostres proclames per tal de legitimar els seus postulats. I doncs, què hem de fer? Callar, ens diuen alguns sectors de l’esquerra com si les feministes haguéssim inventat el feixisme. També ens insten a abraçar la religió dels nostres pares com a identitat essencial i immutable i a defensar-la públicament amb l’ús del mocador. Que el mocador sigui el que és, un invent masclista, ara és igual, perquè, ens alliçonen els progres islamofílics, el més important és frenar l’Extrema Dreta. Però és que resulta que els qui convencen les nenes que el seu cos és un pecat i que deuen obediència al marit són tan feixistes com els ultres europeus. A Catalunya, com que ens avancem a tot, hem vist, sense creure’ns-ho els que hem rebut una educació laica, com les formacions que es diuen republicanes i progressistes han inclòs la retòrica islamista i reislamitzadora en els seus discursos. De manera que les nenes catalanes musulmanes ja no tenen qui les protegeixi d’aquesta reacció fonamentalista perquè qui la difon és ERC al Parlament. Els nostres drets i llibertats els importen un rave; si ens han de vendre per presentar-se com l’opció contrària a la Sílvia Orriols o a Vox, que la realitat no els espatlli un bon eslògan.