Aliança Catalana es vanta de ser l'únic partit independentista i titlla de "processistes" la resta de forces sobiranistes. El desembarcament al partit de persones provinents de partits unionistes o que han professat el seu espanyolisme, però, ho posa en entredit. El cas més simptomàtic és el de Jordi Rierola, el nou regidor del partit de Sílvia Orriols a Manlleu. Rierola, que va substituir Roger Saborit al ple d'aquest dimarts, és un conegut espanyolista a la localitat osonenca, segons expliquen diversos veïns consultats per aquest diari, que asseguren que ha esborrat algunes fotografies "compromeses" que tenia a les xarxes socials com en celebracions de la selecció espanyola a la seva ciutat. "Ha canviat de jaqueta i ara va d'independentista quan abans era espanyolista, però racista i xenòfob ho ha estat sempre", asseguren.

Encara ara, denunciar l'existència d'una extrema dreta independentista comporta fer enfadar greument alguns patriotes, segons els quals això són falòrnies de l'esquerra espanyolista. De fet, a aquests patriotes l'esquerra els sembla quasi sempre espanyolista i, per descomptat, woke i ofegada en una bassa de pensament dèbil. Tal vegada a alguns d'ells els molesta sentir a parlar d'una extrema dreta catalana perquè hi estan més a prop del que volen que sembli. Sigui com vulgui, l'extrema dreta independentista és un fenomen que avui dia té dos diputats al Parlament de Catalunya i que gaudeix d'àmplies possibilitats de creixement electoral. També pateix, i això la llasta, una forta fragmentació interna, que es materialitza en un ball de sigles i grupuscles. Ho teniu tot ben descrit i explicat al reportatge de Xavi Tedó en aquest diari.

En les últimes eleccions Aliança Catalana va aconseguir que l'extrema dreta independentista irrompés per primer cop al Parlament. El fenomen migratori i el desencís amb els partits independentistes per la paràlisi del Procés han estat el caldo de cultiu perfecte perquè el partit de Sílvia Orriols desembarqués a la cambra catalana després d'aconseguir l'alcaldia de Ripoll i adquirir una gran popularitat. Aliança Catalana s'ha convertit en el gran referent d'aquest espai, però no ha aconseguit recosir l'extrema dreta independentista, dividida en diferents partits i organitzacions molt minoritàries. Però qui és qui en l'entramat xenòfob independentista?

Sílvia Orriols s’ha convertit en un malson angoixant per a Junts per Catalunya. A les municipals d'encara no fa dos anys, a Ripoll, el seu feu originari i més potent, Aliança Catalana va aconseguir superar el 30% dels vots i va guanyar sis dels disset regidors del consistori. Junts va desplomar-se dels vuit del 2019 a tres. Ningú no sospitava que l’any següent Pere Aragonès convocaria eleccions anticipades. Les catalanes es van celebrar el 12 de maig del 2024. Poc menys d’un any després de les municipals. Aliança va presentar-s'hi amb el seu agressiu discurs antiimmigració i va aconseguir dos diputats al Parlament, però haurien pogut ser alguns més. És aleshores quan Carles Puigdemont i els seus s’adonen del que pot venir.

Aliança Catalana assegura que no és d'extrema dreta, però tots els fets apunten al contrari: no només comparteix l'ideari (el mateix partit ha admès que està d'acord amb Vox menys en el camp nacional) sinó que emula tots els comportaments dels ultres europeus. Així, per enfilar les vacances de Setmana Santa, Aliança ha optat per copiar de cap a peus una famosa campanya de l'extrema dreta europea inspirada en una que va promoure el nazisme, i que ja han replicat Alternativa per a Alemanya (AfD) i Vox. La campanya consisteix en defensar l'expulsió d'immigrants "il·legals i delinqüents" amb un bitllet d'avió fictici per retornar-los als països d'origen, una fórmula estesa en la dreta ultra i que els nazis havien difós però amb un bitllet de tren "gratuït" per enviar ciutadans jueus a Jerusalem. Aliança no només comparteix el tarannà antiimmigració, sinó que en aquest cas fins i tot el mateix format i el mateix missatge de tota l'extrema dreta. En el seu cas és un any després que el partit de Santiago Abascal llancés la mateixa campanya el 9 d'abril del 2024. A Alemanya, la policia va investigar per un possible delicte d'odi l'AfD per aquest motiu, però aquest març la Fiscalia va anunciar que no iniciarien cap investigació perquè "no hi ha prou sospita d'incitació a l'odi".

Si durant dècades, enfront del purisme noucentista, alguns proclamaven que el català no seria una llengua normal fins que no s’hi fes pornografia i premsa del cor, ara també podem dir (quin remei) que la política catalana no estarà normalitzada sense una ultradreta autòctona. Al cap i a la fi, ja hi ha milers d’empadronats a Catalunya que voten Vox amb tota desimboltura, i això que és un partit que no només és feixistoide, sinó que pretén destruir el que queda de la catalanitat i convertir-nos en una mena de Pirineus Orientals espanyols. Era molt ingenu pensar que entre els catalans catalanistes no sorgirien els mateixos espasmes ideològics que amenacen el món sencer. La por, el populisme i la xenofòbia són riscos als quals els catalans no som immunes. No es pot dir que Aliança Catalana sigui un partit especialment potent, ni hàbil, i la seva líder té una oratòria força tronada, però com en les arts marcials, ha aprofitat els atacs de l’adversari en benefici propi. I ja els tenim aquí, amb una projecció demoscòpica de fins a 10 escons al Parlament, que sumats a la dotzena que té Vox poden formar una minoria rellevant, amb capacitat de distorsió i fins i tot de bloqueig. 

El baròmetre del CEO confirma el canvi que s'ha produït en una part important de l'independentisme català en relativament pocs anys, i que es pot resumir com un gir de la il·lusió i la confiança en un projecte polític i civil cap al replegament, el victimisme i l'afany per protegir les essències de la pàtria amenaçada. Aquest gir es produeix arreu d'Occident, com sabem prou, però a Catalunya i als Països Catalans el fracàs del Procés l'ha accelerat i li ha donat unes característiques específiques.

El periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) analitza a Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial) el sorgiment i creixement de la formació liderada per Sílvia Orriols, que ha passat per les JERC, Estat Català, el grup Intransigents i el Front Nacional de Catalunya fins a crear el seu propi partit.

Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner, com les elits de les monarquies del Golf. Així ho explica l’expert Jaume Flaquer. El reformisme dins l’islam, que existeix, no se’n surt.

La Fiscalia Anticorrupció ha vist indicis de finançament irregular en Vox i s'ha posat a investigar-los. Bé, ja era hora. La pregunta clàssica de Josep Pla (“Això, qui ho paga?”) s'omple de taques i ombres negres quan es formula amb relació a les extremes dretes europees, en general, i a l'extrema dreta espanyola, en particular. També a la catalana: el Tribunal de Comptes ha detectat “incompliments legals i infraccions” en el seu primer informe de fiscalització a Aliança Catalana, com podeu llegir en la informació d'aquest diari.

El Tribunal de Comptes ha detectat incompliments legals i infraccions en el seu primer informe de fiscalització al partit d'extrema dreta Aliança Catalana. En el seu informe sobre les despeses dels partits de les eleccions municipals del 2023, les que van portar Sílvia Orriols a l'alcaldia de Ripoll, assenyala que Aliança va superar el límit de despesa electoral permès i, a més, va rebre donacions privades que no complien tots els requisits legals.

Se’m fa difícil entendre què demanen els partits independentistes sobre immigració i al mateix temps ho entenc molt bé, perquè és mot difícil. Entenc que vulguin una regulació, perquè la necessitem en qualsevol àmbit de la vida, com ara universitats, trànsit, treball i alimentació. En cap àmbit deixaríem que florís la llei del Far West, com hem deixat que passi en aquest aspecte. Cal fer noves lleis per a nous reptes. És evident que avui, a l’examen del permís de conduir –que m’estic traient– hi ha preguntes sobre telèfons mòbils i sistemes d’assistència als conductors, mitjançant càmeres, que quan vostès van estudiar no existien. Adaptar-se és intel·ligent.

No és original, Junts, en la seva aproximació contemplativa a l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols. És el que estan fent gairebé totes les dretes europees, amb la digna excepció fins ara, i que duri, de la democràcia cristiana alemanya, impregnada encara dels valors d’Angela Merkel. Hi havia un acord amb socialistes i republicans per fer fora l’aprenenta de Le Pen de l’Ajuntament de Ripoll. Junts, Puigdemont dixit, s’ha fet enrere. Ara mateix és un conglomerat vertical sense dret a la discrepància.

Llegim a l'ARA un reportatge sobre el posicionament trumpista d’Aliança Catalana i Vox, tot i els aranzels, als quals Sílvia Orriols va treure ferro en una entrevista a Catalunya Ràdio, perquè deia que el que perjudica més els empresaris i ramaders “són els pactes que es fan en l'àmbit de la Unió Europea amb Mercosur i altres companyies que perjudiquen enormement el sector i que obliguen els sectors del país a competir de manera totalment deslleial amb països tercermundistes".

La moció de censura interruptus de Ripoll ha posat novament en relleu la dificultat que tenen alguns partits tradicionals per relacionar-se amb les forces polítiques emergents d’ultradreta o populistes, ja siguin islamòfobes o furguin en les frustracions provocades pel deteriorament de la prosperitat de les classes populars per culpa de l’abandonament de les elits. No vull dir amb això que algunes de les raons de Junts per no secundar la moció de censura no hagin de ser considerades, perquè van a cavall entre els dubtes que poden generar aquest tipus de situacions incòmodes i l’omnipresent càlcul partidista entre forces que fan frontera electoral, tot i que això pugui generar incomprensió. Així de crua és la política.

Quan Sílvia Orriols va arribar a batlle de Ripoll, l’oposició (Junts, PSC i Esquerra) no van ser capaços de posar-se d’acord per descavalcar-la. Ahir (com si hagués passat alguna cosa nova) tots tres partits ens van anunciar que finalment ho farien. Avui, però, Junts es fa enrere, en una sèrie trepidant, esbojarrada, per a adults. Llegíem a l’ARA que diversos polítics de Junts ho justificaven dient que això “convertiria Sílvia Orriols en «víctima»”; i que, alliberada de l’alcaldia, podria “passejar-se per Catalunya fent campanya”. Un cop més, els polítics “bons” donant lliçons de suficiència moral i menystenint els rivals. “Passejar-se?”, “fer-se la víctima?”

La proliferació d'un univers abundant d'influencers i prescriptors diversos que defensen idees d'extrema dreta coincideix amb la penetració de la dreta radical entre els homes joves. Per entendre el fenomen cal veure com és el votant d'extrema dreta i el perfil d'agitadors. Un dels llocs on més proliferen és X, promocionats pel seu propietari, Elon Musk, que ha rebut la crítica de diversos presidents europeus per les seves ingerències. Quines tecles toca la dreta radical per connectar amb la joventut?

Aquest diumenge, l’extrema dreta espanyola va fer la seva manifestació quasi setmanal a Madrid, increpant el president espanyol Pedro Sánchez i tots aquells que l’acompanyen en l’àrdua tasca de desballestar Espanya, amb els habituals crits ultratjants: en teniu els detalls a la crònica d’Ot Serra en aquest diari. L’interès en aquesta ocasió era veure quin paper hi jugava el PP de Feijóo, incòmode cada vegada que se li presenta una nova foto de Colón, és a dir, una nova convocatòria de l’extrema dreta per tancar files i marcar paquet populista i neofranquista (i per cerrar España, naturalment). En aquesta ocasió, convocava una certa Plataforma por la España Constitucional i Feijóo va voler sortir del compromís per la via d’intentar acontentar tothom: ell no hi va assistir, però hi va enviar Carmen Fúnez, vicesecretària d’organització de la formació, cosa que vol dir que el Partit Popular hi era a tots els efectes. Tampoc hi va faltar una nodrida manifestació del qui és qui de la dreta ultranacionalista espanyola, des d’Abascal fins a Vidal-Quadras passant per Alvise Pérez, el noi sorpresa, i fins i tot Marcos de Quinto, que va manar prou dins Ciutadans. Hipocresia a banda, s’entén que aquestes manifestacions facin mandra a Feijóo, perquè qui en surt reforçada sempre és Ayuso. Aquesta vegada, amb vint-i-cinc mil manifestants segons la Delegació del govern espanyol a Madrid, tampoc va ser l’excepció. 

1. Estats Units. Deia Richard Sennett, a l’ARA, en l'entrevista de Quim Aranda: “Crec que ens dirigim cap a una mena de guerra civil temporal als EUA”. La paraula guerra plana sobre el planeta i cadascú l’adapta a les seves circumstàncies. És evident que les fractures americanes –en part fruit de la insolència de Trump– s’han fet cada cop més visibles a la resta del món. La dreta americana s’ha deixat arrossegar pel despotisme pornogràfic del seu líder. En el fons és la darrera expressió d’una societat dual, que ve tan dividida de lluny que no ha trobat la manera per renovar les bases jurídiques heretades dels seus fundadors. Les normes que regulen la República, començant per l’elecció del president, no han estat mai actualitzades, i contribueixen a fer més gran la fractura. Tan desajustades estan amb la realitat que un candidat republicà pot ser elegit president amb tres milions i escaig de vots menys que el candidat demòcrata. Expressió d’una divisió tan irreconciliable que no permet unes actualitzacions que requereixen acords molt amplis.

L’emergència a Alemanya del novíssim partit de Sahra Wagenknecht, l’Associació BSW per la Raó i la Justícia –amb excel·lents resultats a les darreres eleccions de Turíngia i Saxònia–, ha obert un gran debat sobre on situar-lo. ¿Conservadorisme d’esquerres? ¿Extrema esquerra nacionalpopulista? Fins i tot el 26 d’agost passat James Angelos es preguntava a Politico si Sahra Wagenknecht era tan d’esquerres que ja era d’extrema dreta.