Més amunt de la badia de Roses, pels pendents abruptes vora el mar del Cap de Creus, s'aixequen centenars de construccions de pedra seca. Són quilòmetres de murs que fan de bancal per corregir el desnivell de les muntanyes, o bé antigues cabanes de refugi per als pagesos. Tot plegat fet únicament amb pedres, sense cap morter o argamassa que les enganxi, amuntegades i encaixades l'una sobre l'altra de tal manera que cada construcció s'aguanta per si sola.

El veig treballar i m’admiro, i el sento parlar amb polidesa de la feina i m’admiro més, com quan veus un documental dels Beatles i t’expliquen com van construir Let it be. És molt prim, perquè es passa el dia traginant pedres. Les agafa, les sospesa, les coneix. “Aquesta és maca”, diu. O “aquesta té dues cares molt bones”. Les que són grossíssimes les mou amb un bastó de ferro que fa de palanca. Diu que està cansat, i s’entén molt bé, perquè la feina que fa és duríssima. Sobretot, la seva saviesa prové del bon gust que li ve de dins, de l’estómac. Li agraden les masies perquè li agraden les pedres, les treballa, i hi ha alguna cosa a dins d’ell que li fa cuidar, com qui no vol la cosa, el patrimoni. Els paletes que només han reformat pisos no coneixen aquest ofici que ve de tan antic: el dels que fan pedra seca. Al poble, tothom parla d’un mur, un mur que ha fet ell, i que és una meravella.

Els paisatges rurals de Catalunya (i fins i tot alguns entorns més urbans) estan esquitxats de construccions fetes amb pedra seca, un patrimoni que és herència d’una tècnica ancestral que ha tingut en la sostenibilitat i la funcionalitat els seus grans trets característics. Les construccions de pedra en sec es poden englobar en el que es coneix com a arquitectura vernacular, que recull aquelles construccions pròpies d’un indret determinat que aprofiten els materials propers –com la pedra, la fusta, el fang, la palla i/o la combinació d’aquests– per resoldre, normalment amb pocs recursos, diferents necessitats. La tècnica utilitzada és l’heretada de generacions passades, transmesa oralment, sense estar condicionada per unes regles d’estil, proporcions o formes determinades. Parlem, doncs, d’una tècnica que ha permès, al llarg dels segles, elevar construccions a partir únicament de l’apilament de pedres, generalment sense fer servir cap altre material de construcció, més enllà de terra seca en algunes ocasions o d’elements vegetals. Construccions variades, vinculades a les zones rurals, i que, malgrat la seva aparent senzillesa, aconsegueixen una estabilitat estructural única gràcies a una feina artesana que passa per una acurada selecció i col·locació de les pedres.