Fa tan sols un mes que el meu amic Henry té ca seva, un pis de lloguer a Palma, i ja ha esdevingut la nostra Santa Seu: el lloc de reunió, l’espai segur per a tot el grup. Potser la resta no, però jo de tot d’una ho vaig saber, que ho seria; em va bastar veure com només dues cadires restaurades i unes cortines onejant davant el vitrall esdevenien una llar. I decidir, a darrer moment, anar-hi a veure la final del Mundial de futbol ho va confirmar, com una revelació, així com només ho fan els actes espontanis. Sembla que fes molt de temps que necessitàvem això, un santuari per a les nostres penes i alegries. Un lloc que ens aculli, d’improvisat, on poder-nos relaxar i ser l’únic que volem ser: amics.

Cap a la meitat del segle XX, i quan ella ja arribava a la cinquantena, l’escriptora May Sarton va comprar una casa de camp atrotinada –datava del segle XVIII– al poble de Nelson, a New Hampshire. Aquesta decisió, per insòlita i valenta, i totes les vivències que se’n van derivar, és el material literari que va fer servir per escriure Desig d’arrels, un llibre que ara ens arriba en català, gràcies a la traducció de Núria Parés que publica Amsterdam.

Quan vaig haver de triar un títol per a aquestes contres que, des de fa anys, escric per al diari ARA, vaig agafar el títol de la meva novel·la preferida d’una de les meves autores preferides: La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg. Em vaig permetre la llibertat d’utilitzar-lo girant l’ordre dels conceptes: La casa i la ciutat. D’aquesta manera el títol s’ajustava més a les característiques del meu articulisme: per escriure –sigui ficció o no-ficció– m’interessa més l’àmbit privat (la casa), tot allò que té a veure amb experiències viscudes, vincles personals, emocions. Després m’interessa l’àmbit col·lectiu (la ciutat), tot allò que té a veure amb les lluites compartides, la política, els costums socials.

Llegim a l’ARA que dos instituts de Lleida i Reus són “pioners en una nova FP orientada a tasques domèstiques per a joves que no tenen el graduat”. S’hi ensenyen coses com “preparar un bon sofregit, plantar enciams, cosir un botó o fer un sargit, planxar i plegar roba, fer el llit i deixar impecables les rajoles del bany”. Deuen ser nois i noies o només noies?

Es pot detectar, sempre, sempre, sense cap error, si qui tens al davant té o no té llar. Dic llar i no casa, perquè vull dir tenir un lloc “per sempre”, un lloc que ja està pagat o que mai costarà de pagar. Un lloc del qual no hauràs de marxar si no vols. Qui no té o no ha tingut sempre “llar” és qui detecta si els altres en tenen. El patiment lleu, però constant, de –i l’expressió ve d’aquí– no tenir on caure mort, no et deixa mai i es transmet als fills, sense voler.

Ángela Rodríguez, la secretària d’estat d’Igualtat del govern d’Espanya, ha explicat que el seu ministeri desenvoluparà una app que “mesurarà quant de temps dedica cada persona a fer les feines de la casa”. Ha tingut aquesta idea immortal perquè es veu que l'OCDE diu que “les dones dediquem a Espanya més del doble d’hores que els homes a fer a aquestes feines”.