Com que a la universitat (sobretot en el sector d’art i humanitats; i, potser, una mica en el de les ciències socials) som al final de la cadena educativa, ni se’ns demana res sobre competències i incompetències, continguts de tota mena, procediments i projectes (assolits o no), ni res de res. De fet, es dona per fet (i amb raó) que, en algunes de les universitats catalanes, hi ha unes facultats de pedagogia (o de psicopedagogia, segons l’interlocutor a qui t’adrecis), on es pensa profundament en aquestes qüestions i, després, els resultats de tanta reflexió s’estenen per tota l’escala educativa, des dels més menuts fins als alumnes que es volen graduar en uns estudis superiors.

Els resultats de l’informe PISA en comprensió lectora van provocar molt de rebombori i algunes reaccions per intentar salvar les naus. De sobte, sembla que la comprensió lectora és molt important. I l’estem perdent. Té les constants vitals baixes. S’aguanta per respiració assistida. Perquè el més important per poder comprendre un text, una hipòtesi, el món, és l’atenció. I, malauradament, l’atenció s’ha convertit en un bé escàs. El mal és endèmic. A la majoria de nosaltres ens costa més que abans concentrar-nos, però si hi ha un segment de la població que pateix especialment la crisi de l’atenció és la gent jove. 

Tinc a mà els llibres de Leo Strauss des de fa més de 15 anys. Els llegeixo amb atenció, els acabo, els recomenço. Segueixo sense entendre gran cosa. Strauss és probablement el pensador més fosc del segle XX. A hores d'ara amb prou feines em sento en condicions d'afirmar que rebutjava la modernitat, que Karl Popper li queia molt malament i que els seus coneixements filosòfics eren aclaparadors. Podria afegir que físicament era clavat a Harpo Marx, cosa que potser resulta desconcertant en un filòsof.

Fa gairebé trenta anys que Hillary Clinton va publicar un llibre titulat It takes a village. El títol ja ens avança la lliçó del llibre: cal tot un poble per educar un infant. En un moment de gran esvalotament pels resultats que es recullen a l’informe PISA, paga la pena pensar en la lliçó que Clinton ens transmet.

Les demolidores dades de l’informe PISA recollien que Catalunya ha obtingut la puntuació més baixa en comprensió lectora, per sota de la mitjana de l’estat espanyol i de la resta dels països de l’OCDE. Aquests resultats –que també coincideixen en altres coneixements, com ara les matemàtiques, i que han posat en alerta el departament d’Educació– se sumen als que el passat mes de maig posava en evidència l’informe internacional PIRLS, que també situava els alumnes catalans de quart de primària a la cua de l’Estat en comprensió lectora. Aquest primer diagnòstic va convertir-se a principis d’aquest curs escolar en l’origen de la iniciativa A casa, llegim en veu alta, engegada per la Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya (CCAPAC), que agrupa les associacions de famílies de 400 escoles d’iniciativa social.

Hom ha assenyalat manta vegada la meravella que són els sentits i els òrgans que ens permeten copsar-los, des dels ulls fins a les orelles, des de les papil·les gustatives fins als receptors tàctils. Però els diferents receptors sensorials capten allò que hi ha al nostre entorn, i ho transmeten al cervell. Quan els ulls veuen una imatge, funcionen com a càmeres fotogràfiques, i el cervell, que actua com un ordinador, interpreta allò que, en forma de senyals elèctrics, li arriba des dels ulls, tot relacionant-ho amb la informació prèvia que ja té: això és un bosc, una platja, un quadre de Picasso, la veïna del 5è, etc.

Quan al maig es van conèixer els resultats de l'últim Estudi Internacional del Progrés en Comprensió Lectora (PIRLS), gran part de la pèrdua del nivell dels alumnes de l'Estat i d'Europa es va atribuir a la pandèmia. Concretament, es va calcular que cada dia de classe que els estudiants van perdre pel tancament de les escoles equivalia a un retrocés de 0,11 punts en el seu nivell de comprensió lectora. A Catalunya el confinament pel covid va provocar que les escoles estiguessin 45 dies tancades. Per tant, cinc dels quinze punts que els alumnes van perdre en el test de comprensió lectora respecte als resultats d'abans de la pandèmia s'haurien d'atribuir als efectes del tancament dels centres. Durant les vacances d'estiu, però, els alumnes catalans tenen 75 dies sense escola, és a dir, trenta dies més que els que van perdre durant el confinament. Aquesta llarga aturada lectiva fa que, segons diversos estudis fets amb els resultats d'alumnes dels Estats Units –a Europa l'efecte de les vacances d'estiu en la comprensió lectora encara no s'ha analitzat–, un alumne que no tingui accés a llibres durant l'estiu pugui arribar a perdre l'equivalent a fins a tres mesos d'escolarització.

Marta Cava és bibliotecària de formació i de vocació. Va començar la seva trajectòria professional el 2010 i ha format part del grup de treball de Biblioteques Escolars (COBDC) i del grup de treball de literatura juvenil Llums del Nord de Rosa Sensat. Després de cinc cursos treballant com a bibliotecària escolar, ha decidit deixar-ho. La seva decisió coincideix amb l'aprovació per part del Govern del nou Pla Nacional del Llibre i la Lectura, que pretén recuperar les biblioteques escolars al 80% de les escoles i instituts i ampliar la plantilla de bibliotecaris, entre d'altres.

A Catalunya només un 56% de les escoles i instituts tenen biblioteca. Aquest percentatge, del curs 2019-2020, és l'última dada que ofereix el departament d'Educació, però el fet que en només cinc anys es perdessin una quarta part de les biblioteques escolars (el 2015 n'hi havia a gairebé el 80% dels centres) i la percepció de la comunitat educativa fan pensar que la situació actual pot ser molt pitjor. "L'àmbit de les biblioteques escolars a Catalunya, ara mateix, és un desert", assegura el president del Col·legi de Bibliotecaris de Catalunya (COBDC), Francesc Xavier González. Aquesta situació fa anys que molts bibliotecaris la denuncien, però les últimes dades preocupants sobre el nivell de comprensió lectora dels alumnes i la creixent desafecció per la lectura a casa l'han tornat a posar sobre la taula: un 60% dels alumnes de 4t d’ESO asseguren que no veuen gairebé mai ningú de la seva família llegint un llibre.

Miquel Àngel Adrover és un poeta jove, de Campos, que fa uns anys va publicar un primer llibre de poemes excel·lent (Ara he vist passar una mèrlera, 2019) i que ben aviat veurà publicat un segon volum que ha estat guanyador del premi de poesia Miquel Bauçà, Les cares de la cugula, que caldrà llegir. Tots dos, al segell editorial AdiA, que acaba de publicar un volum fonamental per a qualsevol lector de literatura catalana: la Poesia completa (1952-1991) de Jaume Vidal Alcover, un dels més eximis representants de la generació de poetes balears dels cinquanta, juntament amb Josep M. Llompart, Blai Bonet i altres.

Ara fa gairebé un any em va trucar la Montse Ayats, del Consell Nacional del Llibre i la Lectura, per convidar-me a intervenir breument en la seva primera reunió de treball. Davant d’aquesta proposta vaig seure una mica a pensar sobre això de llegir.  

Què es llegeix als centres educatius i, sobretot, com? La setmana passada vam saber que el nivell de comprensió lectora dels infants catalans de 10 anys és un dels més baixos de l’Estat i d’Europa. A Alba Castellví, sociòloga, educadora i exprofessora de didàctica de literatura infantil i juvenil, no li va estranyar després de la seva experiència amb alumnes de magisteri que no li sabien dir ni un sol llibre que recordessin. Amb aquests estudiants de mestres de 20 anys admet que havia de començar pel principi."Els convidava a conèixer contes clàssics com Els tres porquets perquè són referents de la cultura popular, i no es poden entendre ni tenen cap gràcia les versions modernes si no es coneixen els bàsics. Molts joves els desestimen perquè no els han sentit explicar mai, i d'altres perquè rebutgen els valors que aquests contes transmeten", afirma. Ella considera que cal que s’ensenyin tècniques per ensenyar lectoescriptura, però també que si no tenen llibres que els hagin marcat no poden transmetre el plaer per la lectura. Si tots els infants d’entre 10 i 13 anys llegeixen almenys un llibre al trimestre segons l’informe d’hàbits lectors del Gremi d’Editors, ¿està fallant alguna cosa en la literatura infantil i juvenil perquè no s’assoleixi la comprensió lectora?

Vaig créixer envoltada de persones analfabetes. Més dones que homes, esclar, perquè elles què n’havien de fer d’anar a escola si el seu destí era casar-se i tenir fills? “Jo? A col·legi? Un sol dia, hi vaig anar”. M’ho va explicar una de les meves tietes, que quan li va haver dit al meu avi que el mestre li havia demanat comprar un quadern, li va ordenar que es quedés a casa, que hi seria més útil i no estaven per llençar els diners. Podria fer-ne una antologia, de fet, dels relats amargs que he pogut escoltar sobre el moment precís en què cada dona veia estroncades les seves possibilitats de rebre una educació més enllà de la domèstica. M’ha commogut sempre que tinguessin clavat en la memòria el fet concret que va desviar-les cap a un camí que elles no haurien triat mai: o no hi havia diners, o l’escola era massa lluny, o circulaven estranys rumors sobre el mestre o la nena feia falta a casa, al camp, a la fàbrica. El lament de les analfabetes és de profunda tristor, com si els haguessin amputat, sense elles demanar-ho, unes capacitats imprescindibles, com si les haguessin condemnat a ser sempre menys que els qui havien estudiat. Ves a saber què hauria arribat a fer, em repeteixen sovint. Com a mínim no necessitaria sempre algú que em llegís tots els papers. Entendre impresos i cartes, circulars, desxifrar els noms dels carrers i les indicacions i saber cap on vaig. Però no es planyen només per no disposar de la lectura com a instrument útil per a la vida quotidiana, diria que també intueixen que l’accés a l’enorme corpus escrit que acumula la humanitat els hauria donat unes ales per volar molt més enllà d’una adreça impresa. Llegir no ens fa necessàriament millors com a persones, però ens dona unes possibilitats d’emancipació individual revolucionàries, encara que sigui una revolució interior que pot passar del tot desapercebuda. Esclar que des de l'oralitat es pot desenvolupar una consciència robusta i alliberada, però la lectura és sempre un procés pel qual ens distanciem dels altres per accedir al que és universal i alhora particular, per pensar-nos i sentir en una intimitat reflexiva i reflexionada. Tot i que a mi la lectura no em salva dels meus dimonis sí que m’ajuda a conviure-hi de manera més pacífica, i si em sap greu que algunes persones que aprecio no llegeixin és perquè no poden tenir a l’abast un recurs que apaivaga la solitud i amplia els horitzons del món materialment particular i limitat que ens ha tocat. 

Llegir aquest món per escriure’n un de millor, proposa Freire. És una bona inspiració per analitzar els resultats en comprensió lectora tan preocupants que han revelat les proves PIRLS. Proposem fer una lectura holística de la situació. Sabem que quan es tracta aquest tema alguns apunten a l’omnipresència dels mòbils, d’altres als efectes de la pandèmia, i no falten els que posen l’accent en el baix interès per la lectura que tenen la majoria de futurs mestres. El cas és que tothom té raons. Però un cúmul de raons no conforma un raonament. Per això considerem més oportú fer un petit esbós del context.

És potser una de les notícies més importants del que portem d'any. Marca una tendència que, al meu entendre, no ha fet més que començar. Suècia ha expulsat les pantalles de les aules després d'haver dut a terme una inversió extraordinària per transformar-les en la base de la transmissió del coneixement, en el mecanisme tecnològic central i gairebé únic de l'educació. Amb uns mitjans o uns altres, aquesta transformació ja s'havia produït a tot arreu, però resulta que Suècia va ser una de les pioneres. Tot això té un origen que aquests dies, suposo que a causa de la voràgine de l'actualitat política, s'ha deixat de banda. L'any 2008 el Consell d'Europa va emetre una de les seves "recomanacions". Aquesta era, concretament, la número 1836. Entre altres coses, deia: "Les institucions educatives haurien d'estar equipades amb la infraestructura tècnica i el programari necessaris i haurien de cooperar entre elles per tal de crear sinergies. Els professors han de conèixer i saber utilitzar els nous mitjans electrònics per ensenyar i comunicar-se amb els seus alumnes [...]. Els estudiants han de tenir accés als dispositius tècnics i materials del curs. Això requereix una formació primerenca dels estudiants en l'ús de noves eines de comunicació". Des d'una perspectiva una mica ingènua, el document feia una distinció tàcita entre els obsolets mètodes pedagògics "tradicionals" i els del futur, que òbviament es basaven en l'omnipresència i centralitat de la pantalla. Estem parlant del 2008, fa tot just 15 anys, quan encara lligàvem els hàmsters amb llonganisses de tan rics com érem gràcies a les nostres astutes inversions immobiliàries en entresols de 50 metres quadrats. Al cap de dues tardes, però, aquella il·lusió se'n va anar en orris... Tot se'n va anar en orris, de fet.

En la literatura científica internacional hi ha molts estudis sobre com es poden millorar els resultats d’aprenentatge dels alumnes, i sobre com han avançat les escoles que han assolit millores. Dos factors són recurrents –segons José Weinstein, sociòleg i exministre xilè, amb qui he tingut el plaer de conversar fa poc– com a palanques de millora sostenible: el lideratge educatiu i la confiança relacional.

El nivell de comprensió lectora dels alumnes espanyols se situa per davall dels de la resta de la UE, i especialment per davall dels de l’OCDE, segons constata l’Estudi Internacional del Progrés en Comprensió Lectora (PIRLS) 2021. Espanya obté 521 punts, però queda molt lluny dels països amb millors resultats d’Europa i del món. Els estudiants anglesos tenen 558 punts i els suecs 544, per exemple. Més enllà d’analitzar el que està passant amb l’alumnat de l’Estat, també resulta interessant saber què fan els països on el nivell és més alt i on no han patit tan severament els efectes del confinament per la pandèmia. Amb la interpretació de la pedagoga i codirectora del postgrau de Neuroeducació de la UB, Anna Forés, analitzem quins són els últims canvis en política educativa que han fet i tres dels països que se situen en el top 10 de l’informe: Anglaterra, Suècia i els Estats Units.

Les causes que expliquen la caiguda de la capacitat de comprensió lectora a les escoles catalanes són diverses. Entre les més destacables hi ha el fet que molts mestres novells no saben ensenyar a llegir. La falta de formació en ensenyament lector dels mestres novells és un problema majúscul del qual no s'és conscient i que exposo ara amb la intenció de contribuir a revertir-lo.

Pau: Ei, mama, plis, contesta, estik a klase i me descuidat el bocata, portamel. Ta escric des del crhomebook, mama, estic a katalà, que ens an deixat temps lliure per fer els eiersisis.