Quan Liv Ullmann (Tòquio, 1938) va aterrar la setmana passada a Palma per rebre el premi Masters of Cinema de l’Atlàntida Mallorca Film Festival va tenir un fugaç moment de pànic. “I si els decebo? I si ja no em volen?” Aquesta inseguretat, diu, l’ha perseguit des de jove i a finals dels 70 va fer que renunciés a treballar a l’últim projecte que va preparar Hitchcock, The short night. “És una de les poques coses de les quals em penedeixo –assegura–. Per sort, al final no la va rodar i no he de veure una altra actriu fent el paper”. A Palma, òbviament, Ulmann no va decebre ningú, i va compartir records i reflexions sobre una extraordinària carrera com a actriu i directora que va començar amb un paper d’Anna Frank en una companyia menor. “Abans vaig fer les proves d’una escola d’art dramàtic –rememora–. Feia de Julieta i en prendre el verí vaig estar com un minut desmaiant-me. De sobte un del jurat va dir «Gràcies, Liv Ullmann» i em van engegar. Però va ser l’última vegada que em van rebutjar”.

“Si fos fàcil, no seria l’Atlàntida”. Així ho ha resumit el director del festival, Jaume Ripoll, durant la gala inaugural de la seva novena edició a Palma. Ho deia en clara referència al fet que, una vegada més, l’esdeveniment ha començat sense tenir confirmades les aportacions econòmiques pactades amb les diferents institucions. De fet, ni la presidenta del Govern, Marga Prohens, ni el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, ni el batle de Palma, Jaime Martínez, han estat presents a una inauguració on s'han concentrat més estrelles que mai, des de Fernando Trueba a Matt Dillon passant per Juan Antonio Bayona, i presidida per una autèntica llegenda del cinema com Liv Ullman, qui ha protagonitzat un dels homenatges més emotius i merescuts de la història del festival. 

Una noia de 16 anys es troba al llit amb un fotògraf que en té més de 40. Han passat tres minuts i ja no es pot fer enrere. Què ha passat i com aquest encontre marcarà la seva vida? Linn Ullmann (Oslo, 1966) reflexiona sobre un viatge que va fer a París, tota sola, quan tenia 16 anys a Noia, 1983 (Les Hores / Gatopardo). Han passat més de 40 anys i, a la novel·la, traduïda al català per Meritxell Salvany, l'escriptora noruega malda per recordar-ho tot. Quan la memòria se li resisteix, fa servir la imaginació per intentar trobar la veritat. La mateixa honestedat que destil·la el llibre la transmet l'escriptora en aquesta entrevista, que té lloc a la seva agència literària, a Oslo. Ullmann va passar la infància amb la seva mare, l'actriu Liv Ullmann, a Nova York, i molts estius a l'illa de Farö amb el seu pare, el cineasta Ingmar Bergman. Quan es va llicenciar en literatura va anar a viure a Noruega. Allà hi té el marit i els dos fills. El gran aviat estrenarà el seu primer llargmetratge. La petita després de l'estiu marxarà a estudiar literatura a Copenhaguen, cosa que l'entristeix una mica. A Ullmann li agrada passejar el gos, que ja té 15 anys. Diu que percep els seus estats d'ànim. Ullmann, que ha rebut diferents premis i ha vist com el cinema i el teatre adaptaven els seus llibres, s'encara amb coratge al seu passat. A les pàgines que escriu hi batega la passió per escriure, però també la lluita per reflotar.