Trob per ca meva vestigis de coses que som a mitges. Petits fracassos diaris. Les malles i el top de sortir a córrer que fa dues setmanes que pengen al lavabo, optimistes. El vinagre i les oblees d’arròs que vaig comprar a la setmana japonesa del Lidl, convençuda que faria Goi Cuon, els rotllets frescos vietnamites. Els tres llibres començats a la tauleta de nit. La càmera de fotos analògica que em propòs –un pic al mes– aprendre a fer anar d’una vegada. Una taula, que més que una taula era una inversió per fer-hi molta feina i guanyar molts de doblers. Versions de mi mateixa per les quals no em decidesc. Vull ser totes alhora per covardia, perquè no hi crec prou, en cap d’elles.

Dubt de si escriure o no sobre això. No estic segura d’on em durà aquest fil del qual vull tirar: si em desfarà totes les costures o si és només una puntada que havia quedat solta. També dubt perquè ja se n’ha xerrat prou, d’aquest tema. I bastant bé (la meva companya Clàudia Darder, de fet, ens va recordar que “tenim el poder de ser feliços”, en una publicació Substack a propòsit d’això).

L’alegre, dicharachero i arreglat Joaquín Luna escrivia un article, l’altre dia, sobre les “alegres, dicharacheras i arreglades” noies que ell veu que “queden les nits de desembre per sopar i capitidisminuir marits, nòvios i simpatitzants cubans d’ultramar”. Explica que les femelles hem “posat en valor” les amanides “abans anomenades farratge”, coronades per formatge de cabra, i explica també que no “assalten” (el verb és seu) el “chuletón”. Que són més de plats lleugers com la truita de carxofes. Acaba dient, més o menys, que encara queden restauradors que es queixen, en veu baixa, del fet que vint-i-quatre culleres comparteixin un pastís de formatge.

“¿I així no teniu ningú a qui trucar perquè vingui a buscar el nen si teniu una urgència?” La noia d’administració de l’escola bressol ens mirava amb els ulls oberts de bat a bat mentre nosaltres, atabalats, omplint la muntanya de formularis d’inscripció, ens intentàvem convèncer que no estàvem tan sols com els seus ulls tristos explicaven. “Un avi?” No. “Un germà”. No. “Un veí”. No. Tots dos feia més de 10 anys que havíem aterrat a Brussel·les i teníem una xarxa sòlida d’amics, coneguts i saludats. Però ningú a qui deixaríem el nostre (primer) fill de vuit mesos: les amigues amb fills, ja en tenien prou amb el que tenien; les que no tenien fills, no haurien sabut com posar-s’hi; i els companys de feina eren desconeguts per al nostre fill.