A l'Antiga Grècia explicaven que, cada matí, Hèlios s'enfilava al seu carruatge resplendent, esperonava els quatre cavalls i s'enlairava cel enllà. El seu encàrrec era sempre el mateix: fer la volta al món per passejar-hi l'aurèola daurada que duia per corona. A casa hi deixava el seu fill, Faetont, que presumia de tenir la personificació del Sol com a pare. A Valladolid, el 1901, qui sortia ben d'hora de casa era Alejandrino Pérez. Tot i no tenir carro, s'afanyava a arribar a la botiga per preparar-hi els bombons, les melmelades i les confitures que vendria durant tot el dia. A casa s'hi quedava el seu net, Gaspar, ben cofoi que el seu avi fos el propietari de la reputada confiteria El Sol. D'aquell negoci en va sortir un producte que, encara avui, és ben present als esmorzars i berenars de molts catalans: la melmelada Helios. 

El creador de contingut Marc Lesan, nascut a Barcelona i resident a Nou Barris, és fill d’una família obrera i defineix la seva vida com “normal i proletària”. “De petit no vaig tenir mai setmanada, però recordo que un Nadal vaig veure un anunci d’un cotxe per cent euros. Vaig pensar que me’l podria comprar amb els estalvis, però la màgia va durar poc perquè era només l’entrada per finançar-lo”, rememora Lesan.

La periodista lleidatana Mari Pau Huguet (Estopanyà, 1963) arrenca la seva història pel principi, en el seu entorn familiar. “Vinc d’una família pagesa, el meu pare s’ha dedicat al camp tota la vida”, detalla. La comunicadora narra com, de petita, passava les estones fora de l’escola al tros: “A casa sempre em deien que si volia fer carrera i continuar estudiant, havia de guanyar-m’ho a pols; els altres nens anaven de colònies i jo em quedava recollint fruita amb els meus pares. Aleshores em dolia, però avui dia ho valoro profundament”.

Joel Díaz (Santa Coloma de Gramenet, 1980) reconeix que va ser conscient de què suposaven els diners quan era petit. L’humorista explica que, malgrat que ell es considerava classe mitjana, un cop de realitat el va sobtar a l’escola: “Els meus pares van fer molts esforços per portar-nos a una escola privada i des de molt petit vaig ser conscient que jo era més pobre que els altres companys de classe. No podia portar les mateixes sabates o anar-me’n de vacances com ells, i aquesta sensació em va produir un conflicte personal i frustració... Em va fer ser conscient més d'hora del normal de la diferència de classes”.

Quan pensem en la marca Yamaha, el primer que ens ve al cap són les seves fantàstiques motocicletes, que als anys seixanta van treure el nas als campionats del món i van acabar fent ombra als fabricants italians, que havien dominat el Mundial des del seu inici. Malgrat fer algunes de les millors motos del món, l’origen de Yamaha no el trobem ni de bon tros en l’àmbit del motor, i aquí ens apareix un home clau: Genichi Kawakami. Si mirem el logotip de Yamaha, hi trobarem una pista per saber a què es dedicava la companyia abans de decidir passar-se a les motos: un cercle amb tres diapasons al centre; un diapasó és un instrument que serveix de referència per a l’afinació d’instruments. Aquest emblema és un vestigi de la seva activitat inicial, els instruments musicals, especialment pianos. A més, el nombre de diapasons (tres) tampoc és casual, perquè representa els tres eixos principals de l’empresa, que són tecnologia, producció i venda.