Que en una aula convisquin nens i nenes a classe vestits de diumenge no és habitual, però tampoc extraordinari. Tampoc ho és trobar-se’ls amb samarretes de futbol, faldilles curtes i tops, xancletes –quan ve el bon temps– o pantalons ben arrapats plens de brilli-brilli. És possible que abans d’arribar a la porta de l’escola amb aquesta vestimenta hi hagi hagut una discussió familiar sobre si hi ha roba que s’hauria de quedar a l’armari o no. Tant si es tira la tovallola i es deixa fer a l’infant el que vulgui com si es prima la seva llibertat i expressió, el cas és que a les aules la diversitat també es veu en la manera de vestir.

La paraula uniforme ens remet, clarament, a l’estandardització de la roba d’un grup humà. Generalment, qui defensa el seu ús argumenta la igualació entre persones, a més de la minimització de riscos laborals. Però les nombroses queixes entorn dels uniformes parlen sobretot d’un sexisme que, lluny de la igualtat, perpetua la diferència entre homes i dones. Aquest ha estat el cas de les treballadores de l’Hotel Palace de Madrid, les quals han de treballar amb un uniforme que les sexualitza, amb unes bruses que evidencien l’escot i unes faldilles amb un tall tan profund que, quan seuen, deixen al descobert les cuixes i la roba interior. Uns uniformes rígids i ajustats que dificulten l’activitat física de feines com la de cambrera d’hotel. No cal dir que els uniformes dels homes del Palace ni sexualitzen ni entorpeixen el moviment. Per tant, on queda la idea d’igualtat que hauria de ser intrínseca a una roba d’uniforme?

Si treballes en una gran oficina, és difícil que sàpigues exactament a què es dediquen els teus companys de feina només fixant-te en la seva roba. Això, però, contrasta amb la majoria de les persones amb què interactues cada dia. El conductor de bus que et porta fins a casa o a la feina, el cambrer que et prepara el cafè, la gent a la recepció que et desitja un bon dia quan entres en un edifici... Amb tota probabilitat tota aquesta gent vesteix alguna mena d'uniforme. Sobretot si estàs als Estats Units. Una enquesta de la consultora nord-americana Gallup va revelar que, tot i que la majoria dels treballadors estatunidencs poden escollir com vestir a la feina, gairebé el 25% han de portar un uniforme.

Fa pocs dies, aquest diari es feia ressò de la decisió d’instaurar un nou uniforme femení a les vuit escoles que la Institució Familiar de l’Educació, vinculada a l’Opus Dei, té repartides per Catalunya. El canvi en la manera de vestir de les alumnes se circumscriurà a les peces inferiors: a sota de la clàssica faldilla de quadres, amb una llargària per davall dels genolls, s’hi incorporaran uns pantalons curts. A més, també es redissenyarà l’actual faldilla per tal que la part superior sigui prou ampla per evitar que les noies puguin doblegar-se-la amb vista a mostrar un tros més gran de cama. La decisió ja ha estat comunicada a les famílies, que tenen un marge de temps de dos cursos per implementar la novetat en el vestuari de les filles. Tanmateix, el més destacat de la notícia transcendeix la moda, i cal posar l’èmfasi en el detonant del nou uniforme. 

"M'he trobat amb alumnes dins de l'aula amb ulleres de sol, barrets, caputxes posades, samarretes trencades per tot arreu..." Ferran Giménez és sociòleg i, a banda de fer classes a la UOC i la UdG, treballa en un institut de Salt. El fet que el municipi gironí sigui l'únic de Catalunya que té totes les seves escoles i instituts catalogats com a centres de màxima complexitat perquè hi ha molts alumnes nouvinguts fa que a més es trobi d'un dia per l'altre amb estudiants que han canviat el mocador pel nicab.