França acaba de promulgar una llei sense precedents per frenar l’avenç imparable de l’ultra fast fashion, el darrer estadi del sistema productiu d’una moda totalment segrestada per l’hipercapitalisme. Si fins ara la moda s’havia posicionat com el segon sector més contaminant del planeta, l’ultra fast fashion ha aconseguit demostrar que sempre tot pot empitjorar. Es tracta sobretot de marques xineses, encapçalades per Shein o Temu, que ofereixen un model purament en línia, que basa la seva oferta en la detecció amb algoritmes de les microtendències de TikTok. El nom d’aquest model productiu es deu als temps rècord de producció i venda, ja que mentre que Zara necessita de 2 a 4 setmanes entre les fases de disseny i venda, Shein ho fa entre 3 i 7 dies. Els preus són extremadament irrisoris, amb una rebaixa del 30% al 50% respecte a les grans marques de confecció, gràcies a una vulneració extrema dels drets dels treballadors. Amb una producció ultraaccelerada es promou un consum fora mesura, ja que Shein posa a la venda 7.200 nous productes cada dia, davant els 500 de Zara al mes. No cal dir que l’ultra fast fashion comporta una altíssima i preocupant empremta ambiental i social.

Per als compradors de la generació Z als Estats Units, la guerra comercial del seu país amb la Xina ja no és només un titular. El 25 d'abril passat, Shein i Temu, els dos gegants xinesos més populars entre els joves, van anunciar que ajustarien preus als EUA. El cost d'alguns productes venuts per Shein es va disparar més d'un 150%. Temu ha afegit un "sobrecàrrec a la importació" que en alguns casos supera el preu del producte.

La roba que es llença als contenidors de recollida selectiva acaba viatjant una mitjana de 9.000 quilòmetres i majoritàriament acaba a l'Àsia o l'Àfrica. És la conclusió principal d'una investigació efectuada per Greenpeace, que va posar dispositius GPS en diverses peces de roba d'aquests contenidors i n'ha fet un seguiment durant mesos. Un any després, el 92% de les peces monitoritzades eren fora de l'estat espanyol.

Maria Gispert ha cosit des de petita i va començar cosint roba per a les nines amb què jugava. "La meva mare és modista, ensenyava patronatge, costura i labors i jo m'hi afegia, primer per entretenir-me i després perquè m'agradava", explica. D'adolescent va aprendre a fer patrons per poder fer-se roba i va decidir estudiar disseny de moda i més tard patronatge i confecció. Al llibre Tornar a cosir. Manual pràctic per fer-se la roba (Edicions Sidillà) ensenya les tècniques bàsiques de l'ofici per poder començar a confeccionar algunes peces. El llibre inclou cinc patrons base sobre els quals dibuixar diferents peces. "Normalment els llibres no expliquen tot el procés del patronatge, des que tens un full en blanc fins al patró acabat, sinó que són les revistes les que et venen amb un patró fet que només has de retallar, i jo volia trobar un punt mitjà i que el llibre t'acompanyés des del principi fins al final", detalla Gispert.

El sector de la moda és un dels que més empremta deixa en el medi ambient. Aquesta indústria representa més del 10% de les emissions d’efecte hivernacle, segons un informe de l'ONU que també alerta que la producció de cotó és responsable de quasi el 23% de l’ús global de pesticides, mentre que el tint i el tractament dels teixits generen quasi el 20% de la contaminació de l’aigua d’origen industrial. I això no és tot. Per posar un exemple de la gran quantitat de recursos que aquest sector utilitza: per confeccionar uns texans calen 7.500 litres d’aigua, que són els que una persona beu durant set anys. 

El gegant xinès de la moda fast fashion arriba aquest estiu a Eivissa amb l'obertura d'una pop-up store. La marca de roba en línia que arrasa entre els més joves s'instal·larà de manera física al beach club O Beach Ibiza, segons ha informat Europa Press. Amb l'anunci, la multinacional asiàtica ha destacat que és la primera vegada que té una botiga física durant tant de temps a l'estat espanyol. El fet és fruit de la col·laboració amb el bar de copes d'Eivissa, a canvi de ser la patrocinadora oficial de les festes que celebra cada divendres durant la temporada turística.

Per a Albina Vilalta, el moment perfecte acostuma a ser just abans d’anar a dormir. És aleshores quan, després de sopar, s’estira el llit, posa la sèrie que està mirant i treu l’agulla de ganxet. Té una botiga de roba a Manlleu, però en el seu temps lliure va començar a fer bosses amb aquesta tècnica que ara ven al mateix negoci. “M’hi estic unes tres hores per fer-ne un i els venc a 30 euros, però els he vist de molt semblants per 10 euros a Shein”, explica. A diferència d’altres sistemes per fer teixits que les màquines han aconseguit reproduir a gran escala, si et trobes amb una peça de ganxet el més probable és que al darrere de cada puntada hi hagi una persona que ha dedicat diverses hores a passar un anell de fil per sobre d’un altre fins a aconseguir el resultat final. “Es poden fer algunes imitacions a màquina, però si és ganxet i és molt barat és perquè al darrere hi ha d’haver explotació. Les coses tenen un preu i els treballadors no viuen de l’aire”, lamenta Vilalta.

El 24 d'abril del 2013 l'edifici Rana Plaza –als afores de Dhaka, la capital de Bangladesh– es va ensorrar en pocs segons. Els avisos sobre les esquerdes descobertes a l'immoble de vuit pisos on hi havia diversos tallers tèxtils havien estat ignorats. El dia anterior s'havia ordenat als treballadors que tornessin a la feina tot i l'estat alarmant de l'estructura. No hi havia sindicats i l'amenaça de perdre una part del sou els va forçar a tornar a entrar a les fàbriques. L'accident va causar la mort de més de 1.130 persones, tot i que segons les entitats que deu anys després encara lluiten perquè es respectin els drets humans a la indústria de la fast fashion s'hauria pogut evitar des d'un principi. La tragèdia del Rana Plaza no era la primera que es produïa en aquest sector ni va ser l'última, però les imatges van donar la volta al món i van suposar un cop duríssim a la imatge pública de les grans multinacionals de la moda i les condicions laborals dels seus treballadors.