El director i coreògraf Moreno Bernardi és sempre fidel a si mateix. I per això qui hagi vist algun dels seus espectacles sabrà que, en aquest Macbeth, Shakespeare no està sol. El text circula amb una comunió d’elements escènics (dansa, música, cant) que brinden moments de qualitat però que no sempre es complementen. Com amb el notable Eduard II de Marlowe que va estrenar al mateix Teatre Akadèmia el juny de l’any passat, Bernardi prima la singularitat de la seva lectura escènica sobre els vaivens emocionals que circulen per l’obra, reduint el conjunt a una reiterativa expressió immersa en un ritual tant atractiu com excessiu. Les propostes de Bernardi tenen un to innovador, hipnòtic, però al mateix temps s’imposen sobre una comprensió menys unidireccional, més emotiva, de la proposta textual.