Tot i que ara sembli quimèric, hi va haver un temps en què els humans compartíem consensos en moltíssimes matèries. Fins i tot sobre l’ara subjectivíssim camp de la criança infantil: “Els infants caminen a l’any i parlen als dos”, era l’aclaridora divisa compiladora que servia de brúixola educativa en la fascinant travessia d’aquest període evolutiu.

“La disciplina té una mala fama injusta, fins i tot sembla que faci por parlar-ne”, diu Alba Castellví, educadora, sociòloga i mediadora. Assegura que aquesta mala fama és deguda al record d'un passat educatiu en què l'educació de la disciplina es feia de manera “disciplinària”, molt estricta i fins i tot agressiva. Considera que, malgrat la mala fama, és imprescindible ensenyar-ne, “perquè sense disciplina no es pot fer realitat cap projecte que requereixi esforç i persistència, ni la facultat de posposar la gratificació”. Acaba de publicar Els hàbits que els faran feliços, on no parla d'educar amb disciplina, sinó d'educar la disciplina. És a dir, d'ensenyar als que creixen la capacitat de fer les coses amb constància i rigor per sortir-se'n de manera més eficient. Per a Castellví, la disciplina és la capacitat de mantenir els propòsits malgrat que no tinguin recompenses immediates, de treballar ordenadament i amb rigor i de controlar els impulsos que ens aparten dels objectius. Al llibre proposa trenta maneres d’ensenyar la disciplina i afirma que es pot fer d'una manera alegre i positiva.

El cervell de l’adolescent està en obres, està a mig construir. És una època en la qual l’adolescent busca la novetat, el plaer immediat, sense mesurar bé els riscos ni pensar en les conseqüències negatives de les decisions que prenen. Tot això seria un drama si l’adolescent no tingués al costat un adult conscient dels seus canvis i compromès amb la seva educació.

L’adolescència és un període de transició, una època de canvis en què els joves deixen la infància per convertir-se en adults. En general, l’adolescent qüestiona els límits encara que cada jove i cada situació familiar és diferent. El més habitual és que l’adolescència sigui una etapa desafiant on detecten incoherències dels adults del seu entorn i comencen a qüestionar-los a ells i als límits que estableix la família. És important que les famílies sàpiguen que els fills desafiaran els límits. “Hi ha tot un seguit de coses que els pares haurien d’esperar i s’hi haurien de preparar, així no interpretaran malament els canvis, es generaran menys sentiments de culpa i no s’establiran límits ni càstigs a tort i a dret”, proposa Sara Desirée Ruiz, educadora social especialitzada en adolescència. 

Segurament qualsevol de nosaltres s’ha enfadat amb el seu fill o ha deixat anar un crit quan després de dir-li 10.000 cops que endreci l’habitació continua sense fer-ho. Però quines conseqüències té enfadar-s’hi?