En el seu assaig sobre l’estètica tradicional japonesa Elogi de l’ombra, Junichirô Tanizaki definia els lavabos nipons com espais concebuts per “donar repòs a l’esperit”, i assenyalava que les seves característiques indispensables són “un cert grau de penombra, una netedat absoluta i un silenci tan intens que puguis sentir el brunzit d’un mosquit”. El segon punt és precisament la responsabilitat del protagonista de Perfect days, Hirayama, un home de poques paraules i gestos precisos que treballa netejant lavabos públics al districte toquiota de Shibuya. En seguir el seu dia a dia, Wim Wenders traça un mapa insòlit de la metròpolis que ja va retratar fa quatre dècades a Tokyo-ga, descobreix la bellesa peculiar i l’enginy arquitectònic dels excusats i acompanya el personatge en els seus trajectes en cotxe escoltant cintes de casset i visites a banys públics, llibreries de vell, restaurants acollidors i parcs on fotografiar la llum que es filtra entre les fulles dels arbres.

"Estava enamorada de Robert Redford, amb qui vam fer quatre pel·lícules. Però no li agradaven els petons. Sempre estava de mal humor i em pensava que era culpa meva", ha explicat Jane Fonda aquest divendres en una xerrada al Festival de Canes per compartir experiències de la seva vida i professió. L'actriu, de 85 anys, ha assistit al certamen per presentar la restauració de Dotzes homes sense pietat (Sydney Lumet, 1957), que va protagonitzar el seu pare, Henry Fonda. I ha parlat també d'altres companys de feina. "Oh, Alain Delon, l'ésser humà més bell del món, amb qui vaig rodar la meva primera pel·lícula europea, Les felins (René Clément, 1964), a ell sí que li agradava besar. Amb Lee Marvin vaig tenir una experiència meravellosa en un western a reivindicar, Cat Ballou (Elliot Silverstein, 1965). Treballàvem moltes hores i em va dir que no ho havíem de tolerar. Perquè si ens feien això a nosaltres, les estrelles, imagina't com explotarien els treballadors. Quina lliçó d'en Marvin, un embriac fabulós! Si ets una estrella, has de tenir cura de la gent treballadora!"

Si existeix una reialesa en el cinema europeu de l’últim mig segle, Wim Wenders en forma part. Amb pel·lícules com El cel sobre Berlín, L’amic americà i París, Texas, el director alemany va marcar el pas del cinema d’autor en els anys 70 i 80 i va continuar sent rellevant les dècades següents amb documentals com Buenavista Social Club o Pina. A les seves vitrines hi ha la Palma d’Or, el Lleó d’Or i l’Os d’Or honorífic, i ha estat nominat tres vegades a l’Oscar, així que, com ell mateix ha reconegut, l’excusa per ser a Barcelona no és tant el premi d’honor que li ha concedit el BCN Film Fest com la projecció que fan de dotze de les seves pel·lícules (restaurades per la seva fundació) que són, segons Wenders, "un bon resum" de qui és.