Té més de tres milions de seguidors a YouTube i mig milió a Instagram. Ja fa una dècada que va començar a pujar vídeos còmics després de fer una col·laboració sobre futbol amb un dels seus amics de l’ànima a Girona, el també youtuber Robert PG. Si teniu més de 35 anys i us l’heu trobat pel carrer segurament no el reconeixereu. Però si es planta al pati d’un institut no es podrà escapar de les fotos que li demanaran –ho puc ben certificar–. És Koko Dembélé Coulibaly, més conegut a xarxes com a Koko DC i, tot i que va néixer a Amer el 1994 –“el poble de Puigdemont”, com detalla ell amb un ampli somriure–, es considera un gironí de cap a peus. Des dels quatre anys va créixer al barri de Can Gibert del Pla amb els seus vuit germans de dues mares diferents i un pare que anava i tornava de Mali. Va estudiar a Maristes Girona, el van fitxar per jugar a futbol a Germans Sàbat, li encanta córrer per la Devesa i si hi ha un lloc on el trobareu de festa és a la zona de la plaça Independència.

A redòs del massís de l’Albera, un territori d’ondulacions suaus a la falda del Pirineu mediterrani, hi ha la finca de Mas Flaquer de Cantallops, amb 8,5 hectàrees i datada del segle XVIII. Abans que se n’erigissin les parets, ja reposava a tocar de la riera de Torrelles el plàtan centenari que ens fa ombra a l’actor i perfumista Ernesto Collado (Barcelona, 1974) i a mi mentre conversem. Està catalogat entre els quatre més vells que hi ha a l’Estat, amb 400 anys d’història. Us en podria descriure l’escorça, la majestuositat, l’alçada, com una de les grans branques caigudes s’ha convertit en una taula... Però per a Collado, aquest plàtan és un exemple més de l’enorme biodiversitat que alberga aquesta finca i que la fa única per al nou projecte que li ha capgirat la vida. Mentre l’entrevisto, explica com li arriba la flaire d’alls silvestres, lunàries i mentes aquàtiques. Fa una dècada li hauria estat impossible. D’un dia per l’altre, es va quedar sense olfacte.

No és habitual que en la presentació d'un llibre a Girona no hi càpiga ni una agulla –us faríeu creus de les que sumen màxim cinc persones– malgrat fer-se en una sala d’actes. I encara menys que s’hi acumulin desenes de persones a fora. Però tampoc és habitual que un exdirector d’institut de poble, professor, crític d’art, gestor cultural i doctor en història de l’art per una tesi sobre art fantàstic, sigui el subdelegat del govern espanyol a Girona i que presenti un llibre sobre un explorador noruec. Pere Parramon (Girona, 1977) acaba de publicar Fridtjof Nansen. Retratos, impresiones (SD Edicions), un llibre d’assaig breu amb una gran vocació poètica que repassa, a partir de diferents imatges i dibuixos d’aquest premi Nobel de la pau del 1922, la vocació universal del personatge. Un llibre que neix de “l’enamorament” de Parramon cap a aquest figura “d’home universalis”, però que, lluny de voler “idealitzar” o “glorificar” Fridtjof Nansen (Noruega, 1860-1930), el que busca sobretot és presentar-lo com un “ésser humà” per aprendre del seu llegat.

Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

Les bambolines del Teatre de Salt bullen de personal. El gran festival gironí d’arts escèniques acaba d’engegar motors i desenes de persones treballen a tot drap en el que a primer cop d’ull sembla un espai diminut. Sí, som a la seu de Bitò Produccions, on es cou el Temporada Alta, el festival organitzat entre tres amics ben avinguts que va començar al Teatre Municipal de Girona amb només “quatre miserables espectacles i 6.000 euros de pressupost”. Ara acaba de programar l’edició més ambiciosa i internacional dels seus 33 anys d’història. Al darrere de tota aquesta maquinària ben greixada continua havent-hi Salvador Sunyer i Bover (Salt, 1957), que amb el seu posat sorneguer em recalca que ell no és la notícia, sinó la programació d’un festival que ha creat un caldo de cultiu teatral difícil de reproduir en altres ciutats. Jo insisteixo, i molt ràpidament m’obre les portes del seu petit món glocal: el Salt on va créixer, del qual no ha marxat, i on ha portat amb el Temporada Alta moltes de les millors companyies del món mentre impulsava a nivell internacional el millor que tenim a casa.

Va començar a penjar vídeos a TikTok per distreure’s d’una greu lesió de trencament de menisc i lligaments que va truncar una carrera per arribar a ser futbolista semiprofessional (o professional) i ara té 224.000 seguidors en aquesta xarxa. Els vídeos que penja són majoritàriament en català, i en fa també en jebli, la variant dialectal de l’àrab prehilalià que es parla a les muntanyes del nord-oest del Marroc, d’on és originari Ayoub Borbata (Mansoura, 1999) i la seva família.

Fins als 20 anys, Manel Vidal Boix (1989) va créixer i viure al barri vell de Salt amb la seva família, prop de la plaça de les Llúdrigues, a tocar de les hortes i la séquia Monar. Ara, l'humorista està completament establert a Barcelona, on ha consolidat la seva carrera professional, s'ha fet famós com a veu autoritzada de La Sotana, escriu guions a La Competència de RAC1 i fa monòlegs amb El Soterrani. Tanmateix, tot i la distància física i temporal amb el poble natal, el seu vincle amb Salt és honest i es manté consistent, com una mena de pòsit llunyà però latent, sense el qual no s'explica la seva trajectòria. Des del dia a dia de la capital catalana, Vidal recorda i defineix els punts més identificatius del seu particular món petit.

Arriba pedalant sobre una bicicleta de reduïdes dimensions i em convida a passar la porta que ens condueix a una altra dimensió. Som en terreny desconegut per al gran públic. Però en una finca plena d’històries extravagants que han alimentat tota mena de llegendes a la zona i que aviat podreu llegir al Comarques Gironines. Una piscina de boles de colors ens dona la benvinguda i passem ràpidament un fossar fins al pati d’un castell contemporani. És l’antiga casa del que va ser el primer secretari de Salvador Dalí, John Peter Moore. Amant dels luxes, l’hedonisme i els excessos –a la finca encara hi ha les gàbies on tancava linxs–, el capità Moore va arribar a tenir la millor col·lecció privada d’olis de Dalí, que li va generar importants beneficis. Però va acabar la seva trajectòria embolicat en acusacions de falsificacions i robatoris.

"Una catalana va anar a Madrid a fer una sessió de fotos a una gallega que es presenta a la presidència del govern d’Espanya". Sílvia Poch (Girona, 1981) es feia ressò així poc abans de les eleccions generals del 23 de juliol a al seu compte d’Instagram de ser la fotògrafa al darrere d’una de les imatges de les generals que hem vist més als carrers les darreres setmanes: la de la candidata de Sumar, Yolanda Díaz, amb una mà al coll i el cabell en moviment. Una fotografia que portava a una pregunta implícita: com havia acabat una fotògrafa cultural gironina, bregada sobretot en retratar actrius i músics de l’escena cultural catalana, retratant una líder de la política espanyola? Al darrere no hi ha cap gran misteri, més aviat l’entusiasme cap a una forma de fer. L’equip de Díaz diu que va ser perquè feia temps que la seguien i els encantava la seva feina. Retrats íntims de, sobretot, dones. “M’agrada retratar l’energia femenina”, explica des del pati de l’estudi Quadra, el coworking on treballa a Banyoles, la ciutat que la va acollir fa set anys buscant més tranquil·litat. “A Barcelona ja em coneixen com una banyolina, però aquí encara soc la de Girona”, reflexiona.

El Pot Petit ja és la banda sonora de moltíssimes famílies. El lleó vergonyós, Els pirates, l’Estrella del pop, Puja al meu coet... Un duo convertit en grup i, sobretot, en un gran fenomen musical en català a YouTube en un moment d’hores baixes de la programació infantil a TV3 i l’eclosió de les plataformes. Al darrere hi ha dues ànimes empordaneses, Helena Bagué (Roses, 1984) i Siddartha Vargas. Bregats en el món del lleure i l’animació infantil, tot va començar actuant en un bateig el 2008. “Picant molta pedra”, la seva terra natal els va brindar la plataforma de llançament que va esclatar just abans de la pandèmia. 

Com a personatges de ficció, l'Anna, la Teresa i l'Helena, les Tres Bessones, s'han divertit i han fet tota mena d'entremaliadures colant-se en els grans contes clàssics universals, des de La Caputxeta Vermella fins a Oliver Twist, La Ventafocs o El gat amb botes. A la vida real, les tres filles de Roser Capdevila, en les quals la il·lustradora es va inspirar per crear la col·lecció de contes i la sèrie televisiva Les Tres Bessones, han viscut aventures d'infància que ara, als seus 54 anys, recorden que les van divertir i apassionar tant com si les haguessin viscut dins un dels contes creats per la seva mare. Part d'aquestes aventures reals les van viure al petit poble empordanès de Gaüses, on s'han reunit mare i filles a petició de l'ARA per a una de les poques entrevistes que han concedit totes plegades.

Hi ha tres llocs on Marta Ribera (Girona, 1971) se sent realment feliç i plena: nedant al mar, al costat de la seva filla i a l’escenari. “En la vida real soc molt vergonyosa, i és davant del públic quan em sento segura de mi mateixa i ningú em pot jutjar”, explica emocionada. Som a la terrassa del bar Núria, i Ribera s’acaba de demanar un tallat “a l’estil de Madrid, amb una gota de llet”. Gironina de soca-rel, ha forjat la carrera durant dècades a la capital espanyola, on ha tocat totes les tecles del millor teatre musical fent d’actriu, cantant i ballarina en més d’una vintena de produccions. Chicago, Cabaret, Jekyll&Hyde, The hole, Spamalot i, recentment, Company, on s’ha convertit en la musa d’Antonio Banderas. “Tenim una connexió especial, com si ens coneguéssim de tota la vida”, diu sobre la feina plegats.