No és casual que Pilar Palomero comencés a pensar en Los destellos durant el confinament, quan la possibilitat de morir semblava tan propera i quan els protocols pandèmics van fer que tanta gent morís lluny del seus éssers estimats, sense rebre l’escalf ni la carícia d’amics, fills o parelles. La pel·lícula que la directora aragonesa –i establerta a Barcelona– ha estrenat aquest diumenge a Sant Sebastià posa en valor, precisament, la importància de morir bé, i d’acompanyar els que estimem en aquest procés. No és un relat morbós ni lacrimogen, sinó una lliçó magistral de vida que ens recorda la importància dels vincles i de tot el que deixa en nosaltres haver estimat algú, fins i tot quan la vida ens separa.

François Ozon denunciava fa cinc anys els abusos a menors dins l'Església catòlica a l'emotiva i solemne Gràcies a Déu. A Mi crimen, que aquest dijous ha inaugurat el BCN Film Fest, el detonant argumental són els abusos d'un productor a una jove actriu. Però en un gest quasi atrevit, la nova pel·lícula del francès no és un drama seriós i conscienciat sobre el Me Too sinó una farsa càustica i esbojarrada, una screwball comedy que s'emmiralla en les del Hollywood clàssic i s'ambienta en la França del 1935, on una actriu en la ruïna és acusada de l'assassinat del productor que unes hores abans havia intentat fer-li un càsting de sofà a l'estil Weinstein. Tanmateix, el que sembla una història clàssica de fals culpable fa un gir inesperat quan l'actriu reconeix el crim i es pren el judici com una oportunitat per demostrar el seu talent interpretatiu i denunciar l'opressió de les dones a la societat francesa.