Qui més qui menys, en algun moment de la vida, ha perdut un llibre. Pot haver passat durant un trasllat, en el moment d’embalar-los en capses per transitar d’un domicili a un altre. Conec persones que han desenvolupat al llarg dels anys una sèrie de procediments tècnics impecables per fer capses de llibres, numerades i per autors, amb codis precisos que eviten la pèrdua d’alguns exemplars durant els trajectes. Altres vegades resulta que hem deixat el llibre a una estudiant, una amiga, una cosina, i el llibre no ha tornat. La capacitat per oblidar els llibres que hem manllevat és infinita. Qui el va deixar ha oblidat que ho va fer; qui el va llegir també, en apropiar-se’n. Pot passar que no localitzem el llibre perquè el criteri de classificació de la biblioteca de casa és un desori, o perquè tenim els volums apilats per terra sense solta ni volta. El llibre desapareix, i no trobem la ruta per identificar-lo. L’havíem vist fa poc, teníem la certesa del racó, de l’espai que ocupava damunt la taula de treball, o a la segona fila de la lleixa i per això no el vèiem. 

Quaranta-cinc anys després de marxar de l’Àfrica, l’Agnès Agboton (Porto-Novo, Benín, 1960) encara té al cap una possible tornada. "Per un deute amb el pare. Ell creu que no està bé marxar per sempre", diu. En realitat, Agboton mai ha marxat del tot: ha dedicat part de la seva vida a investigar les narracions orals de la seva ètnia i llengua, la gun, i a acostar-les a casa nostra amb xerrades, trobades literàries, llibres i fins i tot a Catalunya Ràdio. Va venir de Benín a Barcelona "amb un home, un antic hippie que es va enamorar de l’Àfrica" i també d’ella. Estava embarassada, tenia 18 anys i era estudiant, filla d’un professor dedicat i estricte a qui va haver de demanar permís per casar-se. "La resposta va ser: 'Com a mínim no és francès, podeu marxar'", recorda. Aquell home era el difunt traductor Manuel Serrat Crespo, pare dels seus dos fills, i qui la va introduir en un ambient literari i artístic.

Quan es va instal·lar a Barcelona el 2001, Mathias Énard encara no havia publicat cap novel·la. Ha estat amb un peu a la capital catalana i l'altre a França –o en països de l'Orient Mitjà– que l'autor nascut a Niort el 1972 ha escrit llibres com Carrer Robadors (Empúries, 2013) i Brúixola (Empúries, 2016), que el va fer mereixedor del premi Goncourt, un dels més prestigiosos de les lletres franceses. L'escriptor, que viu a Sant Antoni però passa mitja setmana a França –on col·labora a Radio France– enllesteix aquests dies la seva nova novel·la, que ha d'aparèixer aquesta tardor.

Hi ha moments, o temporades, en la vida dels que estimem els llibres, que per la raó que sigui necessitem que la literatura ens consoli, ens distregui, ens arrenqui d’una realitat massa dura. Reivindico amb totes les meves forces aquest vessant de la lectura. I m'adono que no és tan senzill trobar propostes que compleixin aquesta noble missió.

Un arquetip és un patró universal de comportament, pensament o imatge que està a l'inconscient col·lectiu d'una cultura o societat. Encunyat pel psicòleg Carl Jung, que sostenia que aquests patrons són innats i comuns a totes les cultures i èpoques, els arquetips es manifesten en mites, llegendes i en la psique humana.

Rellegeixo Zabranjeno citanje (que aquí es va traduir com Gracias por no leer), un llibre que fa vint anys em va agradar molt. El va escriure l’escriptora croata, nascuda a l’antiga Iugoslàvia, Dubravka Ugrêsić. A principis dels 2000, Ugrêsić narrava, amb molta ironia, la seva visió del mercat del llibre i en què s’havia convertit la literatura. Fa vint anys debatíem les mateixes coses que ara i és possible que no hàgim resolt res i, fins i tot, que haguem empitjorat. ¿Però des de quin punt de vista? Del mercat? Dels llibres? De la literatura? Dels lectors? Abans de continuar rellegint busco informació actual de l’autora i descobreixo que va morir el mes passat. Quan torno al llibre encara és viva. És la immortalitat que atorguen les paraules. Per això escrivim? ¿Vivim perquè ens estimin i escrivim per no morir?

Aquest text és el pregó de Sant Jordi que l'escriptor Sebastià Alzamora va llegir en un acte a la seu del diari el 14 d'abril de 2023.