Fa vint anys l’hummus era, com tants altres plats, una proposta exòtica i pràcticament relegada als paladars d’aquells que viatjaven als països àrabs. En plena internacionalització de la cuina fruit de la globalització, aquesta pasta densa feta amb puré de cigrons cuits, barrejada amb tahina, oli d'oliva, suc de llimona i espècies, ha esdevingut un bàsic en moltes llars i restaurants, i fins i s’ha sotmès a l’experimentació i fusió amb ingredients d’arreu, també els de casa nostra, i ha donat lloc a una gran varietat de propostes que encara no han saltat al corrent majoritari, com sí que ho ha fet, per exemple, el gaspatxo de síndria o la pasta cuita de llenties. Doncs bé, segons explica el defensor de la cuina vegetariana Manel Garcia, darrere del compte d’Instagram Addicted To Humus juntament amb Hanna Buschmann, amb milers de seguidors, va descobrir aquesta preparació quan treballava com a cambrer en un restaurant de fusió sirià fa una dècada: “Allà vaig enamorar-me totalment d’aquest plat”, diu, i considera que més enllà de la seva descoberta personal el plat va guanyar popularitat fa uns vuit anys. Els països àrabs en són un gran referent i també els països mediterranis orientals, que en tenen moltes varietats. Per a Garcia, l'hummus s’ha popularitzat perquè “primer de tot, és deliciós”, i també és una preparació “molt sana i molt fàcil de fer”. Ara bé, segons el seu parer, la seva popularitat va començar quan els supermercats van començar a comercialitzar-lo preparat, ja que aquesta solució va facilitar molt el seu consum domèstic. Val a dir també que “a les xarxes sempre ha estat un plat que funciona molt bé per la seva versatilitat”, i segons considera, és molt fàcil de fer, agrada a tothom i a sobre és molt sa, especialment el casolà, perquè no té olis refinats.