Fa 25 anys, la traductora Dolors Udina tenia una companya de feina a la revista The Barcelona Review que sempre li preguntava si coneixia Antoni Clapés. Al dir-li que no repetides vegades, la companya de feina la va informar que organitzaria un dinar perquè es coneguessin, que no podia passar un dia més sense que tots dos sabessin l’un de l’altre. “No sé si ella tenia tan clar el que passaria, però jo vaig sortir d’aquell dinar pensant que havia conegut l’home de la meva vida. Vaig pensar: «Té raó, com és que no coneixia aquest home?» Va ser, com diuen en francès, un coup de foudre”, relata la traductora.  

Una paradoxa recorre, com un riu subterrani cabalós però invisiblement contaminat, Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin (1959-2022). La paradoxa és que el llibre és una celebració de les llengües, però se sosté sobre un autoodi lingüístic de base, el qual és matisat, edulcorat, explicat, ponderat, reelaborat i fins i tot desconstruït. Però no deixa de ser autoodi. “Jo vaig aprendre el francès per fugir de l’anglès, per fugir del meu destí”, diu l’autora.