Andrea Rizzi (Roma, 1975) és periodista, corresponsal d'assumptes globals d'El Pais i autor de La era de la revancha (Anagrama), un assaig que aconsegueix, en poc més de 150 pàgines, fer una anàlisi exhaustiva de les transformacions geopolítiques, els problemes estructurals de les nostres societats i els escenaris de futur que poden comportar.

Els canvis fan por. La incertesa pot ser angoixant. Quan el terra que trepitgem trontolla, l’instint de supervivència ens empeny a buscar la fermesa. I quan la trobem ens hi aferrem sense qüestionar-la. La il·lusió d’estabilitat ens reconforta, sobretot quan som joves i estem en procés de definició. Què fas si els estereotips de gènere que t’havien de servir de guia estan en entredit i les noves identitats encara estan per definir? Doncs buscar certesa en les versions més nostàlgiques de la virilitat.

Javier Milei acaba de donar la mesura exacta del seu sentit de l'honorabilitat del càrrec, amb això de difondre els suposats beneficis d’una criptomoneda tres minuts després de ser posada en marxa per “uns amics”. Uns quants inversors que es van creure el missatge presidencial van quedar desplomats. Milei s’ha esbandit les culpes: que ell és un “tecnooptimista” i que mala sort, que això és com quan vas al casino i perds, que la responsabilitat de jugar és teva. Que l’estat no hi ha tingut res a veure, que tot és un afer entre privats. Que ell sigui el president de la República deu ser una qüestió sense importància. Doncs que en prengui nota tota la tropa de propagandistes adoradors de la motoserra: fer cas de la paraula del president de l’Argentina pot suposar, literalment, una ruïna. Amb il·lusió, que deia aquell. Visca el tecnooptimisme.

Gairebé la meitat dels espanyols (48%) pensen que la investigació científica és beneficiosa i que s'hi haurien de destinar més diners. El 82% defensen que les decisions dels governs haurien de seguir l'orientació dels científics en nom del benestar general, però només el 36% consideren que la ciència dona la màxima prioritat a la recerca en àmbits que els interessen, com ara la salut, els problemes energètics i la pobresa. Aquestes són algunes de les opinions que recull l'informe Confiança en la ciència i el populisme científic a Espanya de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), el primer estudi a gran escala sobre confiança en la ciència després de la irrupció de la pandèmia de la covid.

Rebo una notificació d'última hora al mòbil que diu que Junts ha dit que no al PSOE i sento una mena de pessigolles revolucionàries. De seguida repasso les notícies i els diaris m'ofereixen, naturalment, el discurs moderat, racional, per a ciutadans compromesos amb un sistema que funciona, que denuncia la manca de responsabilitat d'uns i altres perquè "la política hi és per millorar la vida de la gent". No sento les mateixes pessigolles. Anant a l'anàlisi estratègica (la de David Miró em sembla il·luminadora i impecable, com d'habitud), em trobo un marc mental de suma zero, la guerra de desgast entre dos relats que només serveix per convèncer els convençuts de cada banda. Però si parlo del diferencial de pessigolles és perquè, encara que sé que hi ha dues versions incompatibles perfectament explicables pels interessos d'uns i altres, una està surfejant la direcció del temps millor que l'altra.

Quan parlem de populisme (solucions senzilles a problemes complexos, fake news, polarització...) sempre ens referim a la dreta. Però el populisme de l’esquerra –el nostre– no el volem veure mai, perquè ja se sap que els populistes, com els bruts, els idiotes, els equivocats, sempre són els altres.

George Steiner manté que “potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar”. Així, uns primats que viuen en un planeta petit d’una estrella vulgar, dins una galàxia com milers de milions d’altres, estaríem en una fase més aviat infantil en termes evolutius. Té raó Steiner?

L'eurodiputat d'extrema dreta Alvise Pérez va prometre que amb ell i la seva agrupació d'electors "s'acabaria la festa", l'expressió que va fer servir com a ham electoral contra la corrupció. Però els seus primers mesos d'activitat des de les eleccions europees i el primer sorteig del seu sou com a eurodiputat –que ha guanyat un asturià– posen en evidència les contradiccions que ha llaurat amb proclames populistes que ara se li giren en contra.

Contra el corrent general a Europa i al món, el Parlament britànic s’omplirà la setmana que ve de diputats i diputades de centreesquerra. Però l’aclaparadora victòria en escons del laborisme a les eleccions de dijous ha eclipsat el mar de fons que ha portat per primer cop el Partit Reformista, la formació d’extrema dreta de Nigel Farage, a Westminster.

Ens quedarem sense investidura? Hi haurà repetició d’eleccions? És molt més fàcil destruir que construir. És més fàcil la irresponsabilitat i el ja us ho fareu que la responsabilitat i el compromís. És més fàcil anar a la contra que sumar. És més fàcil tirar pel dret individualment que buscar acords col·lectivament. És més fàcil dir que el govern no serveix per a res que governar i assumir les contradiccions que comporta. És més fàcil la queixa destructiva que la crítica constructiva. És més fàcil el rebentisme que arremangar-se quan les coses van mal dades. És més fàcil polaritzar que buscar consensos. És més fàcil extremar-se que centrar-se. És més fàcil instal·lar-se en la dialèctica amics-enemics que bastir ponts i dialogar.

Enguany es commemora, amb força discreció, el centenari d’E.P. Thompson, un dels historiadors britànics més destacats de la segona meitat del segle XX, tant per la seva important obra historiogràfica com pel seu activisme polític i social. Thompson (1924-1993), que va formar part del Grup d’Historiadors del Partit Comunista, on hi havia figures de la talla de Christopher Hill, Rodney Hilton i Eric Hobsbawm, és autor d’una obra monumental, La formació de la classe obrera anglesa (1963). En aquell llibre mític, que a Anglaterra no ha estat descatalogat malgrat que el seu autor es pot dir que ha desaparegut de l’horitzó cultural, Thompson hi advertia que calia llegir la història a la llum del fets tal com van ocórrer, i no pas a la llum d’una problemàtica posterior, perquè això últim feia que “les causes perdudes, els camins morts i els mateixos vençuts fossin oblidats”.

Hi ha un creixent sentiment entre la ciutadania que la democràcia està en crisi. Els populismes es presenten a si mateixos com a dreceres polítiques que permeten millorar l’eficàcia de les nostres societats, les quals, d’acord amb aquest sentiment, pateixen la “inutilitat” de la democràcia, de la nosa que representa la seva litúrgia.

Potser hem abusat del terme populisme aquests darrers anys, però cal reconèixer que vivim temps d’explosió del populisme. El terme és prou omnicomprensiu per ser aplicable a una gran varietat de partits i moviments polítics. En darrera instància, tot partit polític, en la mesura que lluita pel vot popular –el de tota la ciutadania– té un component populista que en podríem dir natural. Tanmateix, els populismes es caracteritzen per evitar definir-se en funció d’una classe social, d’una religió o d’una ideologia. La seva aspiració és atreure vots que transcendeixen aquests alineaments mitjançant l’apel·lació a tot el poble, en la seva integritat. És per això que el Partit Popular es diu com es diu i és un exemple de manual de populisme, almenys en la seva intenció inicial. El fet d’apel·lar als sentiments nacionals, en el seu cas de la nació espanyola, i d’apel·lar contra els sentiments nacionals d’altres, en el seu cas de la nació catalana, el fa paradigmàtic del populisme. No pateix l’estigma de populista perquè ha esdevingut partit de govern en diverses ocasions i ha participat en la taula dels caps de govern europeus de forma recurrent.  És un populisme consolidat i es troba còmode tractant amb altres partits populistes.

Si a la dècada dels anys 60, gràcies al creixement econòmic combinat amb l’estat del benestar, el proletariat occidental es va aburgesar –així ho denunciava el marxisme– i feliçment va créixer la classe mitjana, ara tenim que la classe mitjana es proletaritza, fins al punt que hi ha molta gent amb estudis i feina que viu al límit de la pobresa. En el terreny polític, la dreta, que havia suavitzat formes amb la cristianodemocràcia, s’ha tornat a assilvestrar, i l’esquerra, que s’havia fet socialdemòcrata, ha perdut peu i, sempre més procliu al caïnisme i l’autoqüestionament, encara no s’ha retrobat.

En el discurs polític convencional contemporani és habitual considerar el populisme com un tipus d’organització política normal al nostre món. Però al cor d’aquesta acceptació universal del populisme hi ha un valor qüestionable. Per bé que el terme mateix de populisme ja conté la idea d’una plataforma política que promou els interessos del “poble” contra les elits, és evident que el populisme no es pot conciliar amb els dos principals requisits de la democràcia: una ciutadania lúcida i la responsabilitat política.

Sortia de votar. Un home gran, com jo, que suposo que porta uns mesos amb una pensió una mica més digna, explicava a dos companys que havia votat a qui, en cas de guanyar, ja no tornaria a augmentar-l'hi. A la nit, la meva dona torna d’estar present en un recompte: les tres persones joves que formaven la mesa (una d’elles amb divuit anys acabats de fer) expliquen que passen de votar. Just abans d’anar a dormir descobreixo que al bressol de Catalunya hi ha guanyat una persona que no vol la invasió i l’adulteració forana del país. L’endemà, faig a la presó una trobada educativa amb una cinquantena de persones recluses per parlar de com han de seguir educant els fills i filles que han quedat fora. Un jove que potser no té encara els trenta anys discuteix amb mi perquè “una tia del govern ha dit que els fills són de l’Estat”. Li proposo pensar com ajudar el seu des de la distància, però segueix: “És que a l’escola els adoctrinen”. No ha pogut votar, però em deixa molt clar a qui hauria votat...

1. Comprar. “Berlusconi va demostrar que tothom té un preu, que es pot comprar a tothom, que la realitat i la veritat depenen només de quant es vulgui gastar per canviar-les, reescriure-les i reinventar-les. A això cal afegir-hi la mentida i la idea d'impunitat”. Em sembla que aquestes paraules de l’escriptor italià Roberto Saviano (El País) descriuen de manera impecable el que significa Berlusconi. La pèrdua de la noció de límits, tot és possible, al que mana tot li està permès; i la banalització de la veritat: el que ell diu és el que val, per més que sigui una falsedat manifesta. És l’expressió del nihilisme, que li permet connectar sense escrúpols amb els governants més autoritaris. El condol de Putin és significatiu de l’aire de família que els apropa.

Final. El mite de la suposada immortalitat de Silvio Berlusconi també era mentida. Una altra construcció (aquest cop del seu metge) per alimentar el personatge; un altre intent de burlar el destí, com ho havia fet amb els jutges i amb els adversaris que tantes vegades el van declarar políticament mort. Diuen que volia passar a la història com el millor primer ministre italià de tots els temps però, a l’hora de la veritat, quan es va veure obligat a triar entre els seus interessos privats i el seu paper públic, sempre va triar el primer –ho explica James L. Newell al llibre Silvio Berlusconi: A study in failure [Silvio Berlusconi: Estudi d’un fracàs]–. Però, malgrat lliurar-se a unes “ambicions que no s'estenien gaire més enllà de garantir el seu propi interès” i el dels seus negocis, el Cavaliere va emergir de l’ocàs de la partitocràcia italiana per redefinir la política de la dreta europea. I no només.

Silvio Berlusconi ha estat un dels personatges polítics que ha suscitat més polèmiques tant a Itàlia com internacionalment. Per desgràcia –encara que comprensiblement, tenint en compte el caràcter controvertit del personatge i la seva indiscutible capacitat de fer servir els mitjans en benefici seu–, la majoria dels debats s'han centrat en la seva persona. S'han ridiculitzat les seves freqüents ficades de pota o s'han fet judicis ètics o morals com els relatius als seus innombrables escàndols sexuals. Això ha deixat sovint en segon pla temes més importants, com, per exemple, les seves relacions amb el món mafiós i, en general, ha obstaculitzat una comprensió profunda del "fenomen Berlusconi”.

Segons un informe de la fundació V-Dem, tots els progressos democràtics aconseguits en les darreres dècades “s'han esfumat”. El 78% de la població mundial, gairebé sis mil milions de persones, viu avui sota règims autocràtics, una proporció que ens fa tornar a l'any 1986, a les vigílies del final de la Guerra Freda. Per primera vegada en dues dècades, hi ha més gent governada per “autocràcies tancades” (un 28%) que per “democràcies liberals” (només un 13%). L'informe indica que el 2022 quaranta-dos països estaven en procés d'“autocratització”, entre ells els EUA i el Brasil, malgrat la victòria in extremis de Biden i Lula sobre Trump i Bolsonaro: el pas de la dreta pel poder sempre deixa fòssils institucionals difícils de doblegar. Menys llibertat acadèmica i cultural, menys llibertat d'expressió, menys credibilitat electoral, menys drets civils, aquesta és la tònica que s'imposa al món per una mena de rèplica viral en què la dependència comercial de les democràcies respecte de les autocràcies (pensem en el poder econòmic de la Xina, Rússia o Qatar) debilita encara més les resistències liberals.