“Algunes persones diuen que és possible arribar a ser vertaderament espanyol/a si una persona s’hi esforça. Altres, en canvi, pensen que per ser realment espanyol/a s’ha d’haver nascut espanyol/a. Amb quina d’aquestes opinions està més d’acord?”.

Quan, parlant de TV3, Jordi Évole li pregunta a Ricard Ustrell al Col·lapse quin problema hi ha en espanyolitzar-se, la resposta comença per una prèvia fonamental: què vol dir espanyolitzar-se? Perquè si Catalunya és Espanya, ja no cal espanyolitzar-se, en la línia d’aquella definició que catalans no independentistes han fet seva de “ser català és la meva manera de ser espanyol”. Però tothom sap que, en l’accepció més usada, espanyolitzar-se sempre ha volgut dir castellanitzar-se, anar reduint, pel civil o pel criminal, una realitat nacional en un matís regional, en un accent particular d’una mateixa identitat general. Espanyolitzar, gairebé sempre, ha volgut dir descatalanitzar, com aquell que arrenca una crosta. 

Baixo amb una amiga la Cinquena Avinguda. A Nova York fa olor de maria pertot, hi ha moltes rates i t’hi trobes gent cridant a cada racó. Si algú crida fort, enmig del carrer, al buit, provant de trencar la calma del cel, pots saber qui és d’aquí i qui no: només cal veure aquells que es giren i aquells que continuen caminant. Els darrers són de la ciutat. Fa uns dies, l’aigua revessava per tota la ciutat i ara un sol d’hivern ens abalteix l’ànim. Són les coses, penso, de viure als límits de la història. O potser és que sempre hi hem estat, al límit, i ara només ens ho repetim per no haver d’actuar. 

Som els illencs espanyols? Poc o molt? Al DNI, certament. Però no sempre ha estat així. A l’Antiguitat, el terme Hispania es corresponia amb la Península Ibèrica, i no quedava gaire clar si les illes ‘adjacents’ n’eren part o no. I fins i tot a la molt espanyolitzadora dictadura de Primo de Rivera, fa un segle, un document del règim es referia a “Espanya i Illes Balears”. Repassam aquestes contradiccions, quan es celebra la Festa Nacional de l’Estat, dijous 12 d’octubre.

En Samir és d’origen marroquí i fa 22 anys que va abandonar el seu país per establir la seva residència a Barcelona. Fa pocs dies va saber que havia superat les dues proves de coneixement que es requereixen per sol·licitar la nacionalitat espanyola, i ara ha començat els tràmits burocràtics amb el ministeri de Justícia per tal d’aconseguir el certificat de ciutadà espanyol, inscriure’s al Registre Civil, obtenir el DNI i posar punt final a la seva odissea per obtenir la nacionalitat espanyola. "He hagut d’enviar un piló de paperassa i pagar una taxa de 100 euros. Legalment, es comprometen a respondre’t en un termini màxim d’un any. Però ja ho veurem. Conec gent que s’espera des del 2013".