Cap al final de l'embaràs arriben les conegudes "corretges", que són una mena de control fetal per examinar el batec del cor del fetus, la seva freqüència cardíaca i les possibles contraccions de l’úter. Tècnicament, es coneixen com a registres cardiotocogràfics (RCTG), una pràctica clínica que es va introduir arreu del món a finals dels anys 60. "L’objectiu era detectar la falta d’oxigen a nivell cerebral i cardíac i poder intervenir i evitar les lesions a aquest nivell, la paràlisi cerebral i, en última instància, la mort. La idea era no augmentar la taxa de cesàries o parts instrumentats", explica Anna Gràcia Pérez-Bonfils, obstetra a l’Hospital Germans Trias i Pujol, especialitzada en interpretació de registres cardiotocogràfics basada en fisiopatologia (IRBF) i coautora de la guia internacional d’aquesta temàtica. Però aquesta nova manera de controlar el fetus anava sense llibre d’instruccions i cada hospital de cada ciutat del món va començar a fer una interpretació pròpia, amb diferents nomenclatures i protocols. "S’encasellaven els fetus en uns marges de normalitat rígids, que si no complien es considerava patològic", afegeix.

Si t'han practicat una cesària, és possible que esperessis que la ferida estigués curada i fos relativament indolora al cap d'uns mesos, però es calcula que entre el 7% i el 18% de les dones desenvolupen dolor crònic en la cicatriu després d'una cesària, i símptomes com entumiment, picor i olor també poden ser freqüents, de vegades durant mesos o inclús anys després de la intervenció.

“Per escriure-ho, t’hauràs d’obrir una mica”, m’han dit. I aquí estic, disposada a compartir el que ha estat ser mare de quatre nois i tenir una família nombrosa en ple segle XXI. I això que quan tenia 14 anys em van diagnosticar ovaris poliquístics i em van dir que em costaria molt aconseguir un embaràs. Futures mares, hi ha esperança. Aquesta és la meva història en què, cada dia, ho faig com puc.

Una cesària és una intervenció quirúrgica en què el nadó s'extreu a través d'una incisió a l'abdomen de la mare. Tot i que és una operació segura, no està exempta de riscos i requereix una recuperació més llarga que el part vaginal. Al voltant de la meitat de cesàries que es realitzen es programen abans (cesària electiva) i l'altra meitat es decideix durant el part per algun problema inesperat (cesària de recurs). Pel que fa a la cesària de recurs, hi ha diferents graus d'urgència. No és el mateix una manca de progrés amb monitor fetal correcte, que pot permetre esperar, que un despreniment de placenta o una bradicàrdia fetal mantinguda, que és una situació d'emergència.

Un de cada quatre parts a l’estat espanyol acaba en cesària. Una xifra que depassa, i de molt, la taxa aconsellada per la comunitat mèdica internacional, que considera que només entre el 10% i el 15% dels parts haurien de ser per cesària. Més enllà d’aquesta xifra, no hi ha cap evidència que disminueixin les taxes de mortalitat durant el part. Però Espanya no és el país europeu que més abusa de les cesàries, sinó que la xifra s’enfila encara més en altres països. Segons dades d’Eurostat del 2020, mentre els països del nord d’Europa es mantenen amb taxes properes a les recomanades (Suècia, un 17,42%, i Finlàndia, un 18,03%), les cesàries representen gairebé la meitat dels parts als països de l’est del continent (Bulgària, un 45,60%, i Romania, un 42,33%). La distància entre uns països i els altres és tan alta que un part a Roma (32,45%) té el doble de possibilitats d’acabar en cesària que a Estocolm, que registra el percentatge més baix del continent.