S’equivoca la sempre risible turba conspiranoica antiwoke assenyalant Nickel boys com la quota afroamericana de les 10 nominades a millor pel·lícula a l’Oscar d’enguany: és, més aviat, l’excepció experimental. De llarg, el film més arriscat formalment de tots els que competeixen. Està filmada tota ella en càmera subjectiva, va alternant els punts de vista dels protagonistes sense sobreexplicacions, té una estructura complexa amb flashforwards i escenes de vegades repetides, desplega un reguitzell d’imatges de caràcter molt més sensorial i impressionista que narratiu… Tot plegat fa que aquesta valenta adaptació de la novel·la de Colson Whitehead que va guanyar el Pulitzer el 2019 encaixi molt millor dins d’un ideal de cinema-poesia que de cinema-prosa. Gens malament (de fet, molt bé!) per a una pel·lícula que rebrà una exposició pública tan massiva.

El talent de Colson Whitehead (Nova York, 1969) no es va esgotar amb El ferrocarril subterrani (2017) i Els nois de la Nickel (2020), amb les quals va guanyar dos premis Pulitzer, honor que han aconseguit pocs autors, entre els quals William Faulkner, John Updike i Annie Proulx. L'escriptor novaiorquès presenta ara El ritme de Harlem –en català a Periscopi, amb una traducció magnífica de Yannick Garcia–, una hàbil combinació de thriller, comèdia i drama per explicar el dia a dia de Ray Carney, un pare de família i propietari d'una botiga de mobles que dona "un cop de mà" al seu cosí Freddie per vendre les joies que han robat en un hotel de luxe. Rere el to lleuger de la novel·la hi batega la lluita pel poder a Nova York, les opcions d'ascens social de la població afroamericana i la violència policial entre els anys 1959 i 1964.