El gazpacho és gaspatxo. Glup-glup. Dins. Ha entrat a la panxa d’en Patufet: el Corpus de la cuina catalana. Digerit vol dir que el plat té tres dels criteris que demana l’Institut Català de la Cuina per formar part de les receptes d’aquest país: 1. Referències escrites des de fa més de cinquanta anys. 2. La recepta es fa en diferents llocs de Catalunya. 3. Les persones enquestades que la preparen asseguren que no tenen vincles familiars. Doncs molt bé. Glup-glup. O no. Hi ha a qui no els ha semblat bé. Que diuen que això és una “apropiación”. Una expressió de “colonialismo interno”. Explotació de nacionalisme líquid... La tomata pateix, i el vermell és de sang esclava.

Acabo de llegir Els dies apocalíptics, un recull de papers de Francesc Pujols (1882-1962) apareguts al Diari de Catalunya en plena Guerra Civil i que l'editorial Fonoll va publicar fa tres mesos. El magnífic estudi introductori de Francesc Canosa, que ja s'havia acostat a aquest autor inclassificable en altres ocasions, és un assaig breu que emmarca Pujols en un context certament apocalíptic. En efecte, a l'habitant de la Torre de les Hores se li moren en poc temps la mare i la dona, i té el seu fill Faust al front (no en sap res, no rep cartes). La seva integritat física perilla: un home com ell tenia, objectivament, molts números per acabar en una saca de la FAI (sort de l'alcalde de Martorell, que més o menys el protegeix), però també de ser afusellat pels falangistes per separatista. Pujols era un home enginyós i genialoide, però previsiblement incapaç de resoldre petits reptes domèstics, per insignificants que fossin. En moltes fotos d'aquella època i posteriors mostra una expressió desvalguda i fins i tot una mica desorientada. L'any 1938, que és quan van ser publicats els esmentats papers, la desorientació es transforma en els seus escrits en una espècie d'estupefacció resignada però que no renuncia al sentit de l'humor (blanc, no negre).