Pere Noguera (la Bisbal d'Empordà, 1941) és una de les veus més sòlides i genuïnes de l’art contemporani català. Exponent cabdal de l’arte povera i el land art, ha construït al llarg de més de cinquanta anys de trajectòria una obra fidel als materials humils, com l’aigua, el fang o el ferro, desplegant sempre un discurs poètic sobre la matèria, la memòria, la identitat, el paisatge i el pas del temps. Profundament arrelat a la seva ciutat natal, capital de la tradició terrissera catalana, Noguera estrena al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal l’exposició-instal·lació Paisatge. Pols d’argila, que es pot visitar fins al 26 d’octubre.

Aquest mes de maig Ingrid Guardiola (Girona, 1980) tancarà la seva etapa com a directora del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. Ho farà després de quatre anys molt intensos i profitosos, en què ha tirat endavant un munt d'exposicions i activitats sobre diferents temes candents de la societat contemporània, sempre exposant peces interessants i amb una línia discursiva molt crítica i potent. Malgrat els resultats inequívocament positius, Guardiola ha decidit no optar a la renovació: esgotada per la burocràcia, els tràmits i la paperassa ingent amb la qual ha de lidiar dia a dia, prefereix apartar-se, almenys durant un temps, de la gestió al capdavant d'una institució pública d'aquesta envergadura. Els seus últims mesos com a directora del museu d'art contemporani gironí coincideixen amb la publicació del seu segon assaig, La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona, amb contundència però sense fatalisme, sobre com el sistema de regles, convencions, pautes i algoritmes determina la nostra conducta i la percepció. El llibre, partint d'un ventall amplíssim de referents filosòfics i sociològics com Foucault, Deleuze, Marcuse, Kracauer o Shoshana Zuboff, atén de manera molt lúcida a l'ecosistema de protocols diaris i concrets que, en l'era de les xarxes socials, la informàtica i la tecnologia, ens afecten i dominen.

Entre les dècades dels anys cinquanta i els setanta, en plena dictadura de Franco, milers d'estrangers anaven a Espanya a passar les vacances d'estiu, enlluernats pel turisme de sol i platja. Turistes de les democràcies europees que, aliens als estralls de la repressió franquista, trobaven a la costa espanyola un destí econòmic i amb bon temps, ideal per esbargir-se de la feina. D'aquesta convivència problemàtica entre turisme i franquisme neix l'exposició Vacances amb Franco, que es pot visitar al Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona fins al 6 d'octubre i al Museu de l'Empordà de Figueres fins al 22 de setembre.

Per als humans, l'aire és font de vida, ja que respirar oxigen és un acte natural, inconscient i necessari dels pulmons per sobreviure. Ara bé, al mateix temps, fer-ho entre la contaminació de fàbriques, fums tòxics i motors de combustió implica un perill letal per a la salut, fins al punt de causar la mort. Sobre aquesta dicotomia política i ambiental es mou l'exposició Apories sobre l'aire, que es pot visitar a totes les sales del Centre d'Art Contemporani Bòlit de Girona fins al 19 de maig. La mostra, que reuneix obres d'artistes pluridisciplinaris com Abelardo Gil-Fournier, Maria Arnal, Pep Vidal i Job Ramos, reflexiona sobre la necessitat de prioritzar el dret a respirar un aire net, per davant de la lògica de l'economia neoliberal, profundament petrodependent, que embruta l'atmosfera cremant milions de tones de combustibles fòssils per fer negoci.

Les regles del cànon estètic dominant violenten el cos de les dones i de totes les persones que no volen adscriure's al binarisme del gènere tradicional, des de la misogínia de la mitologia grega o la Bíblia fins a les polèmiques actuals arran de l'aprovació de la llei trans. Qualsevol temptativa de sortir del marc socialment imposat de la normativitat molesta i fa por, així que, per desacreditar, difamar o arraconar les identitats dissidents, se les assenyala com a "monstres". I una manera de fer font a l'exclusió d'aquests cossos altrxs és resignificar l'insult: convertir la monstra en una autoafirmació reivindicativa i en una celebració performativa de la diversitat.