"Parleu amb la gent gran". Ara em fa ràbia no haver-ho fet amb la meva àvia. A vegades m'asseia al sofà amb ella i li deia "Què, iaia?" I em deia "Mira, avui pensava que el teu avi..." I jo pensava "Collons..." i quan feia una pausa li tocava una mica la mà i li deia "Iaia, haig de marxar". I no havia de marxar, me n'anava perquè no m'interessava escoltar-la. I penso: "Quin idiota tan gros que era, que no vaig escoltar la iaia". Parleu amb els avis, sobretot.

L'actor Fel Faixedas (Arbúcies, 1970) sabia que el seu avi havia sigut "el primer saxofonista de la reconeguda Orquestra Internacional Maravella, amb la qual va voltar per mitja Europa a mitjan segle passat". I poca cosa més coneixia de Josep Pitu Faixedas fins que va començar a escriure M’hauria agradat coneixe’t (Univers, 2024), un llibre que és una història familiar i d'Arbúcies i també un homenatge als músics de les orquestres de ball del segle XX.

Maria Hostench era la mare de l’actor Carles Xuriguera i es va morir de càncer el 2002, amb 68 anys. Betty Caralt, mare de l’actor Fel Faixedas, es va morir d’accident de trànsit el 2004, amb 60 anys. Ara els seus fills els fan un homenatge preciós –a elles i a les dones d’aquella generació de postguerra– en un espectacle que acaben d’estrenar a Salt i que es titula Les mares. De la tendresa i l’humor negre de Xuriguera i Faixedas n’ha sortit, probablement, l’obra més madura i emotiva d’aquests dos còmics inseparables.

Tinc molt pocs amics. Però penso que Pla es va deixar una categoria i en Fel Faixedas no és dels meus pocs amics però tampoc no el puc considerar només un saludat. Ens tenim, crec –en tot cas, li tinc–, molta estima i simpatia. Vam coincidir a El club de la mitjanit. Era en aquells temps –semblen tan llunyans– en què la nit d’Esport3 encara no s’havia convertit en un Chiringuito i en què pensaven que els altres catalans també teníem dret a la vida. Un programa dirigit pel gran Francesc Garriga (que ara està fent una feina exemplar als EUA) que va batejar de manera improvisada la secció (FIFA) i on els dilluns coincidíem amb Ramon Besa i Antoni Bassas, dos periodistes que no em puc imaginar formant part de l’espectacle actual de les nits esportives de la nostra. Ens deixaven un espai que ens semblava petit perquè ho era. Això va generar complicitat i amistat. En Fel es feia creus de l’estona que dedicaven a dos holandesos que havien de fitxar pel Barcelona (no en tinc ni idea com va acabar aquesta història) mentre nosaltres esperàvem torn. Per cada minut d’espera, en Fel augmentava un punt la seva afició pel Girona i anava deixant –a poc a poc, com tots els vicis– la doble militància. Mentrestant, ens dedicàvem a parlar sobre temes que compartíem: teatre, música i cultura en general.