Fa només quinze anys, els traductors no es preocupaven perquè eines com Google Translate poguessin substituir-los. “Era tan dolenta que no hi havia res a témer”, rememora Jean-François Cuennet, professional amb més de tres dècades d’experiència. “Ara sí que crec que les màquines poden afectar la meva professió”, confessa. La novetat no és tant la tecnologia com la qualitat amb què tradueix: errors menys visibles, textos més fluids i una exigència professional que esdevé imprescindible. Com recorda Antoni Oliver, expert en traducció automàtica i assistida i professor a la UOC, “des dels anys cinquanta es repeteix la idea que la traducció automàtica acabarà substituint els traductors”.

El català continua perdent força en els establiments de restauració de les Illes Balears i cada vegada són més els bars i restaurants que o no tenen la carta en català o la tenen plena de faltes d'ortografia.

La pregunta ens persegueix a tots des de ben petits: "Què vols ser quan siguis gran?" Els primers cops que es fa, el podi de respostes l'acostumen a ocupar les professions de policia, bomber, veterinari, futbolista o la recentment afegida influencer. Mentre s'és petit la reacció dels adults davant d'aquestes idees acostuma a ser una barreja entre tendresa i gràcia, però a mesura que va passant el temps tot plegat deriva en la gran pregunta: "Ja trobaràs feina, si estudies això?" I aquí sovint hi surten perjudicades les branques humanístiques.

Feliu Formosa ensenya, amb un punt d'orgull, l'habitació de la residència Sant Llàtzer de Terrassa on viu des de fa uns mesos. "Hi estic molt millor que a Igualada –explica–. Tinc una taula i un ordinador per treballar, i quan em canso aixeco la vista i puc mirar una mica a través de la finestra". Amb 90 anys fets, Formosa no té cap intenció d'abaixar el ritme: aquests dies acaba de traduir el primer llibre de poemes d'Else Lasker-Schüler, Estígia, publicat en alemany el 1901; està pendent d'un encàrrec de Mario Gas per versionar en català una obra de teatre de Friedrich Dürrenmatt; prepara un volum de textos sobre Agustí Bartra –amb qui va compartir una llarga amistat–, i ultima El quadern groc, "un recull de poemes en prosa, proper a l'escriptura automàtica, encapçalats de la A a la Z", que publicarà Edicions 96 abans de Sant Jordi.

L'empatia i la humanitat de Pilar Estelrich eren tan remarcables que, en un parell d'ocasions, va rebutjar traduir dues obres d'autors ben coneguts que no es veia "amb cor d'afrontar sense entrar en crisi". La professora i traductora, nascuda a Palma el 9 d'agost del 1952, ha mort als 71 anys, tal com comunicaven aquest diumenge a última hora des de la Facultat de Traducció de la Universitat Pompeu Fabra, de la qual era professora emèrita i havia arribat a ser degana (1999-2004).

Vaig rebre la notícia de la mort de Joaquim Mallafrè, traductor, com tothom: amb consternació. Em vaig aixecar i vaig treure del prestatge l'exemplar de l'Ulisses de Joyce que tinc dedicat per ell d'ençà del dia 5 de maig del 22, quan vaig tenir l'honor de fer-li de presentador en una conferència que va oferir a la Biblioteca de Cort, a Palma. Un any després, dia per dia, al Centre de Lectura de Reus, Joaquim Mallafrè em va fer el regal d'acudir com a públic a la presentació d'un llibre meu, que va anar a càrrec de Magda Barceló. Són dos moments feliços del que suposo que n'he de dir la meva vida com a escriptor, si tal cosa existeix.

Fa un parell de setmanes es va fer viral un vídeo que encara m'apareix a les xarxes. No sé si l'heu vist: és l'actuació d'un còmic alemany, que es diu Shahak Shapira, a Barcelona. Parla amb una noia del públic, en anglès. El vídeo comença quan ell li pregunta si ara ella viu a la Ciutat Comtal, i la resposta és "Sí, malauradament". Shapira li demana que s'expliqui, i ella es queixa que la gent només parla català. Ell se sorprèn, li pregunta on viu. "A l'interior de Catalunya". L'humorista és ràpid: "Em sembla que el problema el tens tu. No pots arribar a un lloc i preguntar «I com és que parleu la llengua que se suposa que es parla aquí?»" La gent riu. Shapira encara vol saber a què es dedica. "Soc traductora". L'humorista té els ulls fora de les òrbites. Fa algun renec, i li diu: "Ets traductora i et queixes que la gent parli català? L'únic motiu pel qual tens feina és que ells no parlen anglès!" 

Hi ha llibres que per la seva qualitat literària esdevenen històrics. D’altres ho fan pel context, pel moment en què varen aparèixer o per la repercussió que per un motiu o un altre varen tenir no només en l’entorn literari sinó, sobretot, més enllà. I després n’hi ha alguns d’excepcionals que transcendeixen per ambdues raons. És el cas d’El bell país on els homes desitgen els homes, un poemari publicat inicialment de manera clandestina i anònima l’any 1974 i que va esdevenir tota una fita a les lletres catalanes per diferents raons que ara, 50 anys després, es mantenen gairebé intactes.

Sovint, en articles, ressenyes, tuits i converses sobre llibres, algú diu: "La traducció és boníssima". I jo, inevitablement, arrufo el nas, perquè sospito (sé) que aquesta afirmació no neix d’haver llegit l’original o d’haver-lo confrontat amb la traducció, sinó del fet que el llibre traduït funciona o, com se sol dir, flueix. És a dir, que les frases sonen genuïnes, que les tries lèxiques són naturals (oh, aquell rai, aquell deunidó, aquell gir que fa que el text sembli un original català), que la puntuació no és un destorb, etc. I sí, esclar, una bona traducció ha de complir aquests requisits, és a dir, els requisits que tenen a veure amb la qualitat de la llengua d’arribada, però hi ha altres factors a l’hora de valorar si una traducció és bona o no.

Va ser a principis de la dècada dels 90, i mentre estudiava castellà a Madrid, que Mara Faye Lethem va tenir el seu primer contacte amb la cultura catalana. "Algú em va dir que si mai anava a Barcelona i prenia mal, si no sabia com demanar ajuda en català ningú em faria cas. Aquest comentari fora de lloc va encuriosir-me –recorda molts anys després, coincidint amb l'anunci del premi Joan B. Cendrós, dotat amb 3.000 euros, que rebrà dimarts vinent durant la Nit de Santa Llúcia, per la contribució que ha fet divulgant la cultura catalana en anglès–". Entre els autors que ha traduït hi ha Jaume Cabré (Jo confesso, 2014), Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes, 2020), Alicia Kopf (Germà de gel, 2018), Marc Pastor (La mala dona, 2014) i Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla, 2022).

Tot apunta que aviat sortirà la versió en català de Spotify. Enhorabona a tots els que ho hauran fet possible. No, de veritat, sense sarcasme, és un pas important per continuar normalitzant el català en l’entorn digital. Una de les traductores que s’estan encarregant d’aquesta feina ho comunicava ben contenta a Twitter. I més que ho hauríem de fer córrer. Ara bé, de seguida, patapam, algú aixeca el dit i comenta algun detall de la traducció. “Ja arriba el mestretites de torn”. Doncs en aquest cas no. Mira que patim de garants de la genuïnitat de pa sucat amb oli, però de vegades ens en sortim. És a dir, també en sabem, d’encetar bons debats lingüístics, respectuosos i constructius. 

La traducció al català viu una etapa esplendorosa, no només gràcies a la quantitat de textos que s'hi publiquen versionats d'altres llengües, sinó pel que fa a la diversitat lingüística –fa uns mesos arribava la primera novel·la traduïda directament de l'islandès i es reprenia la publicació de traduccions del gal·lès, del serbi i del danès– i també en relació a la varietat dels títols que arriben. Un dels camps en què l'oferta s'ha enriquit més durant l'última dècada ha sigut el dels clàssics. Hi ha editorials que hi dediquen col·leccions senceres, com ara Viena, Adesiara, Flâneur i Edicions de 1984, i d'altres que hi han apostat puntualment, com ara Proa, Club Editor, Comanegra, Quaderns Crema, Lleonard Muntaner, Días Contados i Lapislàtzuli. A més, noves editorials com Extinció, Cal Carré i Cràter hi dediquen un espai central als catàlegs. Escollim deu novetats escrites entre el segle XX abans de Crist i mitjans del segle XX que traslladen el lector a geografies i èpoques molt diferents. Bon viatge!

Si apareix porridge, la traducció seria pa amb tomàquet? Doncs no totes les paraules serveixen. A més, hi ha girs lingüístics i rimes. Mots que en la llengua original tenen un sentit determinat i, en català, no signifiquen el mateix. Traduir un llibre infantil i juvenil no és passar el text d’un idioma a un altre. Encara que el llenguatge pugui semblar més senzill que en les obres d’adults, sempre hi ha matisos: cal interpretació i molta adaptació. Recrear un món que ens ve donat però reescrivint-lo amb imaginació. Tot un challenge; més ben dit, un desafiament a l’altura dels grans traductors.

L'escriptor mallorquí Sebastià Portell, de 29 anys, és el nou president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Portell s'ha imposat als altres dos candidats que es presentaven a les eleccions, Gemma Pasqual Escrivà i Manuel Alonso, després que l'escriptora Bel Olid decidís acabar el seu mandat abans d'hora. És un repte il·lusionant per a l'escriptor, que ja s'ha posat a fer feina i que té molt clar que la seva línia ha de ser continuista amb el que s'ha fet fins ara, especialment els darrers anys.

L'any passat es van traduir gairebé 2.000 llibres al català, una xifra que es podria repetir aquest 2021. Si bé les llengües més habituals de traducció continuen sent l'anglès (32%), el castellà (24%), el francès (14%), l'italià (9%) i l'alemany (5%), la riquesa i diversitat de la producció editorial en llengua catalana és tan notable que des del gener s'han publicat traduccions de llengües fins ara amb molt poca presència a les llibreries, com són el serbocroat, el gal·lès i el danès. Aquests mesos ha arribat també la primera traducció directa d'una novel·la feta des de l'islandès, i una des del nynorsk, una variant minoritària del noruec. I al desembre es podrà llegir una nova i extensa selecció dels contes de les Mil i una nits, versionades des de l'àrab.