Els clubs de futbol professional no només es dediquen a xutar la pilota. I tot i que normalment les portades les ocupen els resultats i els fitxatges, a vegades surten històries que valen la pena ser explicades. Un d'aquests casos s’ha viscut aquestes últimes setmanes a Cadis, on la fundació del club de la ciutat ha decidit ajudar María Muñoz, una veïna de 88 anys que havia de ser desnonada aquest dimecres 26 de juny de l'habitatge on ha viscut els darrers 57 anys. Muñoz podrà continuar vivint a casa seva fins a l’últim dia de la seva vida pel mateix lloguer que pagava fins ara: 97 euros al mes. 

Un davant l’altre, s’enfronten els dos equips més poc golejadors de la categoria. El Cadis i el Mallorca han marcat 50 gols, quatre menys que, per exemple, ha fet en total l’Athletic Club. Per tant, el resultat d’empat era el més previsible en un partit vital, sobretot per als andalusos. El problema ha estat que el Mallorca, molt generós, ha fet el seu gol i el del Cadis, gràcies al cop de cap de Mascarell en pròpia porta. Un partit farcit d’errades grolleres en accions relativament fàcils, impròpies de jugadors de primera divisió, però molt a prop de la segona. Així i tot, s’ha de reconèixer que els mallorquinistes han estat un poc millor que els andalusos. A la segona part i quan quedaven pocs minuts per acabar, Sergi Darder ha gaudit de la millor oportunitat per marcar. En una de les accions de més qualitat, Morlanes se'n va de tothom i deixa tot sol el mallorquí davant porta, però la rematada de Darder, quan tothom donava per fet el gol, l’ha desviada el porter Ledesma i la pilota ha rebotat al pal. Una ocasió fins i tot més clara de la que ha significat el primer gol del Mallorca, obra de Muriqi, a una excel·lent passada de Valjent. Però el partit, que no ha estat tant 'd’aferrar i xapar' com s’esperava, s’ha decidit, com diuen ara, per petis detalls i amb la marxa més que hi ha posat en tot moment el Cadis, conscient que se li pot escapar la categoria. A força de penjar pilotes a l’àrea, l’equip de Pellegrino ha arraconat el Mallorca i d’aquí, el gol de l’empat. El Cadis hi ha posat un poc més d’intensitat, però el Mallorca, que per moments ha estat molt imprecís, no ha sabut jugar amb l’angoixa dels locals i l'hauria pogut sentenciar. Però també els locals han tingut les seves opcions, i una mala sortida de Rajkovic ha provocat l’alarma a la seva àrea i la posterior rematada de Roger se n’ha anat fora per molt poc. És clar: el partit també ha estat presidit per un bon grapat de nervis mirant la classificació dels dos clubs. Ara ja s’ha consumit una jornada més. El Mallorca continua a sis punts del descens i en suma un més que el Celta, però la temporada no està acabada i els nervis continuaran instal·lats en els jugadors. La pròxima cita tornarà a ser important per la visita que arribarà a Son Moix i que no és altra que l’Atlètic de Madrid. L’equip de Simeone voldrà segellar la seva classificació per jugar la Champions la temporada que ve. Com és obvi, interessos molt diferents.  

A Montilivi res és normal. Però ja passa, això, quan la fantasia t'atrapa. L'atracció que provoca és tan forta que cap de les coses que s'experimenten tenen sentit. El Girona ho viu sota una barreja de felicitat i incredulitat. De sortir de l'estadi totalment enamorat i, quan arriba a casa, preguntar-se si realment allò que ha vist ha estat cert o ho ha somiat. Poc acostumat a l'èxtasi, ha arribat a oblidar el significat de la paraula tristesa.

El partit a Cadis suposava una pedra a la sabata enmig de l'eliminatòria contra el PSG, i el Barça, amb fins a vuit canvis en l'onze respecte a l'últim partit, es va limitar a resoldre el tràmit (0-1). A continuació, quatre apunts d'un triomf contra el Cadis que permet ampliar a cinc punts el coixí respecte al Girona a la segona posició.

Quan hi havia aspectes que destacaven més que el futbol, el Girona tenia les de perdre. Fins ara, una època en la qual li surt tot bé. Els de Míchel fins i tot dominen partits que abans no dominaven. Com a Cadis, en què després de picar moltíssima pedra, s'han imposat amb un golàs d'Aleix Garcia (0-1) per deixar clar que la derrota contra el Madrid tan sols va ser un accident. La victòria garanteix al Girona estar tres setmanes més en llocs de Lliga de Campions.

El Barça havia perdut el gol. No sabia en quin moment havia desaparegut, però va quedar-se a un pas de començar la defensa del títol amb dos empats sense gols. Hauria fet mal. Sort que el va recuperar quan els fantasmes de les crítiques ja planaven sobre l'estadi, quan el rellotge anava massa ràpid. Sort d'un instant de màgia de Pedri, amb una d'aquelles curses al cor de l'àrea rival en què el canari troba un forat on els altres veuen formigó. Un premi a la paciència de Gündogan, a qui no li crema la pilota als peus, autor de l'assistència. Entre els dos van allunyar la por de repetir els fets de Getafe, encara molt presents a la carn dels barcelonistes. La nova vida a l'Estadi Olímpic comença amb bon peu. Patint massa, però amb bon peu. I això, malgrat els nervis i les errades d'un equip que no recorda l'últim cop que Lewandowski semblava un candidat a la Pilota d'Or. Els gols els van haver de posar Pedri i Ferran quan ja era nit tancada.

L’Espanyol va fer una passa més per jugar a Segona la temporada vinent. El club blanc-i-blau, que ja no pot conformar-se amb no perdre, va tornar a topar contra un mur de frustració després de no passar de l’empat (0-0) contra el Cadis en un partit marcat en vermell al calendari i que va comptar amb una forta càrrega emocional. Els nervis, les presses i les imprecisions van tornar a passar factura a un equip que fa mesos que viu bloquejat mentalment. Ataca amb poques idees i contundència i, defensivament, és un equip desendreçat. Els canvis de peces i de sistema, més que revifar l’equip, només aconsegueixen marejar-lo una mica més. El revulsiu que s’esperava que aportés el nou tècnic o una grada entregada, amb més de 28.000 espectadors, no van servir a un equip que segueix mostrant un joc i unes sensacions més que preocupants. Si ens atenem al que ha passat en les primeres 30 jornades, aquest Espanyol no mereix continuar a Primera. La classificació no menteix. L’únic motiu per l’esperança pels blanc-i-blaus és que, fins que les matemàtiques no diguin el contrari, encara tenen opcions d’evitar el més tràgic dels desenllaços. 

El Barça va foragitar els fantasmes i els mals esperits després d’una setmana complicada. Calia guanyar per demostrar-li al Madrid que ja és massa lluny, a la classificació, i per fer-se fort pensant en Old Trafford. Calia guanyar perquè un munt de jugadors li demostressin a Xavi que ells també estan a punt per encarar el final d’una temporada exigent que pot acabar molt bé, encara que els possibles pecats del passat dominin l’agenda aquests dies i empastifin la imatge del club. Ansu Fati, desdibuixat, no va saber enfilar-se al tren en marxa d'aquest Barça que vol que l'última estació de la Lliga sigui a Canaletes. Ferran Torres sí, amb una actuació excel·lent que li va permetre reconciliar-se amb el Camp Nou, que gairebé s’havia oblidat de com és de perillós el jugador de Foios quan els astres l'acompanyen.