La trobada de l'ARA amb el nord-americà Sean Baker (Summit, Nova Jersey, 1971) durant l'últim Festival de Sant Sebastià va tenir un convidat inesperat: en Bunsen, el gosset de Baker, que es passejava per l'habitació de l'Hotel Maria Cristina com si fos casa seva i, de tant en tant, reclamava l'atenció de l'amo. Un privilegi d'estrella, endur-te el gos a la feina, que contrasta amb la senzillesa i naturalitat del director que millor ha retratat els expulsats del somni americà, un dels grans cineastes del moment que finalment ha vist reconegut el seu talent amb la Palma d'Or al seu últim film, Anora, irresistible odissea d'una ballarina de lap dance (Mickey Madison) que creu haver trobat el seu príncep blau en el fill d'un oligarca rus.

És curiós que dues de les estrenes més notables de la temporada coincideixin en la seva assimilació dels codis d’una de les tradicions més nobles del cinema: la de la screwball comedy. Si fa uns mesos elogiàvem la manera com Christian Petzold destil·lava una comicitat baixada de revolucions a El cel roig, ara és Sean Baker qui electrifica la cartellera amb Anora; més que una pel·lícula, una bola d’energia que s’endugué la Palma d’Or al darrer festival de Canes. A l’ull de l’huracà hi trobem el personatge titular, una ballarina de striptease a qui Mikey Madison dona l’aura desestabilitzadora de les figures que van immortalitzar Katharine Hepburn o Claudette Colbert, i una dosi extra de determinació vital. La jove Anora creu que la seva sort canvia quan coneix el Vanya, l’eixelebrat fill d’un oligarca rus: en un tancar i obrir d’ulls, passa de negociar les tarifes pel seu temps i cos a dur un diamant de considerables quirats al dit i tenir un certificat de matrimoni expedit a Las Vegas sota el braç; un fet que no cau gaire bé entre la família del Vanya, que activarà els engranatges per desfer la relació.

L'extraordinari drama judicial Anatomía de una caída, ja als cinemes, l'ha convertit en la tercera dona que guanya la Palma d'Or de Canes. La francesa Justine Triet (Fécamp, 1978) recorda una mica l'escriptora d'autoficció sospitosa d'assassinar el marit que interpreta Sandra Hüller a la pel·lícula i, de fet, no esquiva les comparacions. Però les qualitats que més destaquen en ella durant una petita trobada amb la premsa al Festival de Sant Sebastià són l'amabilitat, l'empatia i una intel·ligència ferotge.

Hi ha artistes que, amb els anys, es van polint i refinant. Ruben Östlund, en canvi, sembla tornar-se més cafre a cada nova pel·lícula. Ho demostra a El triángulo de la tristeza, guanyadora del darrer Festival de Canes (on ja havia obtingut la Palma d’Or el 2017 per The Square), disposant un recital de vòmits al ritme del hardcore furiós d’una cançó de Refused com a seqüència central d’una sàtira on models influencers i milionaris viatgen a la deriva en un creuer de luxe. El cert és que les grolleries escauen prou bé al director suec, potser perquè li permeten abraçar una comicitat que el seu cinema sempre havia reclamat, fent explícit allò que vam començar a intuir a Força major: que la seva manera d’incomodar el públic té més a veure amb els estirabots de vergonya aliena que s’empesca Larry David que amb la rigidesa de Michael Haneke.