Ser pare primerenc i tenir cura d'un nadó és apassionant i meravellós. Però també és un repte. I fer-ho sota l'amenaça de les bombes i el soroll de les sirenes antiaèries, encara més. Com a corresponsal a Jerusalem per a diversos mitjans –inclosa aquesta casa–, els primers dies de la guerra entre Israel i Hamàs van ser una voràgine de feina i tensió. De llevar-me a les sis del matí per preparar les primeres cròniques de ràdio, de bregar durant tot el dia amb informacions i històries colpidores, d'escriure matí i tarda pels mitjans digitals i en paper i d'acabar la jornada, ben entrada la matinada, amb connexions per a diverses televisions. Però també van ser dies de corredisses al refugi amb un nen de cinc mesos als braços, de sentir explosions sobre els nostres caps, de plors i biberons ben entrades les curtes nits i d'un neguit constant per un demà sempre incert.

Segurament no soc gaire original, però quan estudiava periodisme a la universitat somiava en ser corresponsal. M’enlluernava cada vegada que un professor ens explicava que havia exercit de periodista en un país o l'altre. El que mai havia somiat –ni tan sols imaginat– és ser corresponsal amb tres fills. Espòiler: no és fàcil. La maternitat i el periodisme sovint no encaixen gaire bé, però no he volgut renunciar a ser mare. Ni a ser periodista. Ni tampoc a ser corresponsal amb família nombrosa.