Heu tractat mai amb un felanitxer? Parlam estrany, no? El subdialecte felanitxer és un dels que Joan Veny anomena ‘campanar’, aquells que destaquen per tenir característiques particulars respecte dels veïnats. Tot i això, la majoria dels trets del felanitxer són compartits amb altres varietats. Avui parlarem de vocals. En primer lloc, pronunciam la ‘a’ final de les paraules esdrúixoles acabades en ‘-ia’ (com a Artà i Capdepera), farmàcia, història o paciència; en segon lloc, abans del grup ‘lt’, [a] passa a o oberta ([ò]), deim [ò]ltre, d[ò]lt i mal[ò]lt; i, en tercer lloc, pareix que no tenim la e oberta, com també passa amb parlants de Sant Joan i Maria de la Salut. Precisament, aquest darrer tret serà el que tractarem en aquest article. La impressió no admet símbols fonètics, motiu pel qual recorrerem a l’ús de [è] per a la e oberta (cel) i de [é] per a la e tancada (vent), així com ja hem usat [ò] per a la o oberta.

El festival "Posa-hi tu l'accent", que se celebrarà aquest cap de setmana a l'Espluga de Francolí, presentarà en societat un nou mapa de les variants dialectals de la llengua catalana coordinat pel dialectòleg Pere Navarro (Universitat Rovira i Virgili) en col·laboració amb Vicent Beltran (Universitat d'Alacant). Les principals novetats són dues: l'aparició de dos nous subdialectes, el gironí i el valencià mallorquí, i la definició de franges de transició entre diferents parlars en comptes de fronteres lineals.

"Ets de Lleide?" Aquesta pregunta, amb la e tancada final, és una de les que més treuen de polleguera Annabel Gràcia, filòloga i investigadora de la Universitat de Girona. "D’entrada la pregunta sembla innòcua. La gent ho fa per fer la gràcia, com quan comencen a salar i a dir Ses Illes. La primera vegada passa, però quan hi insisteixen i t’imiten... és molest que en facin mofa, i també és molt indicatiu". Indicatiu del "desconeixement de les terres de Ponent –continua–, de l’estigma del pagès que no ha sortit de casa", i tota una sèrie de prejudicis que s’han associat a una manera de parlar de segona.

Fa uns anys, abans de l'emissió a TV3 de Mai neva a Ciutat, membres de la televisió pública de Catalunya es varen reunir per decidir si la sèrie produïda per IB3 s'havia de subtitular. Els espectadors del Principat entendrien sense rètols què deien aquells personatges de les Balears? Seria comprensible per a tots aquella manera de parlar de Mallorca? Finalment, es va emetre sense transcripció, però relegada a la mitjanit, lluny de l'horari de màxima audiència.

Les expressions populars referents a l’anatomia poden ser de gran ajut quan els corresponents termes lèxics estan poc implantats o no faciliten la comunicació. 

El jamón salado, el jamón dulce i les lonchas de pan. El vino negro. Un golpe de puño. Anar a hacer un café o a tomar viento. O atar cabezas. La llista de catalanades que es poden infiltrar en una conversa quotidiana són un divertiment ple de troballes (com demostra un recent fil de Twitter, amb centenars de respostes imperdibles). Tothom n'ha dit alguna. A més d'un lapsus circumstancial indesitjat, les catalanades sovint han estat un recurs fàcil per fer humor: són mítics els acudits de l'Eugeni i el seu Saben aquel que diu..., la cançó de La Trinca Coses de l'idioma o, més recentment, El te de las cinco (hacer lavadero) del musical Gente bien de La Cubana.