"Ja no només és una actriu, sinó una immensa meravella natural, com el Niàgara o els Andes". Amb aquestes paraules va definir Brendan Gill, crític del New Yorker, Elizabeth Taylor l’any 1963, quan ella tenia 31 anys. Llavors ja feia més de dues dècades que es guanyava la vida al cinema i carregava sobre les seves espatlles moltes més experiències de les que eren habituals per a una persona de la seva edat. Era, indubtablement guapa, però també una persona complexa i una actriu extremadament dotada (va aconseguir cinc nominacions als Oscars, i en va guanyar dos).

Com que Elizabeth Taylor escriu des de fora del temps, la seva meravellosa novel·la La senyora Palfrey se'n va al Claremont (Viena Edicions, 2022) evoca una època a la qual ja no pertanyen ni els personatges, ni la mateixa escriptora, ni nosaltres, els lectors d'avui. Perquè aquest llibre va sortir publicat originalment l'any 1971, però els protagonistes són un grup de gent gran que ja no pinten res en aquell començament dels anys 70. Viuen retirats en un hotel molt digne, encara que no luxós. Més que esperar la mort, s'han amagat al Claremont esperant que la mort trigui molt a trobar-los.