Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

A Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) li agrada molt el format d'assajos breus amb què l'editorial Fragmenta reinterpreta episodis de la Bíblia, es mira amb ulls d'ara els set pecats capitals o els deu manaments. D'aquesta última sèrie n'ha llegit, "durant un cap de setmana de piscina municipal", No desitjaràs els béns del proïsme, de Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990). Envoltada d'una munió de cossos heterogenis, Pujadas, que recentment ha vist com es publicava un conte d'Els desperfectes (L'Altra, 2021) a la revista The New Yorker –primera vegada que un autor català aconsegueix aquesta fita–, ha devorat la "defensa dels límits autoimposats i dels cossos abonyegats" que fa Sevilla Paris.

El concepte de neurodiversitat descriu la idea que la gent percebem i ens relacionem amb el món que ens envolta de maneres molt diferents. Les diferències neurològiques són variacions normals del genoma humà i, per tant, no hi ha una manera correcta o bona de pensar, d’aprendre o de comportar-se. El terme el va crear la sociòloga australiana i autista Judy Singer per lluitar contra l’estigma social de catalogar la diversitat neurològica com a patologia. En aquest sentit, una persona neurotípica seria la que té un desenvolupament neurològic que està en el rang típic o en la mitjana; i el neurodivergent seria qui té un desenvolupament que es considera atípic, com l’autisme o la hiperactivitat. Tal com passa amb altres categories socials, com la raça, el gènere i l’orientació sexual, qui dicta les normes (o el que es considera normatiu) és la majoria, és a dir, qui ostenta el poder. Com que la majoria de la gent recau en un desenvolupament neurològic mitjà, el comportament neurotípic és el que es considera "normal" o estàndard; i el que tradicionalment s'ha tendit a fer és veure les diferències com a dèficits i forçar qui no encaixa en la mitjana a aprendre i comportar-se com la majoria, en lloc d’acceptar i respectar la seva diversitat.

El primer llibre que he llegit aquest 2024 m’ha durat una tarda, però ha aconseguit omplir-me moltes hores de pensaments, reflexions, interrogants i alguna conclusió. Santificaràs les festes, de Maria Garganté, pertany a la sèrie dels deu manaments que publica l’editorial Fragmenta, i me’l va recomanar l’Ada Parellada, que de festes –en el sentit més ampli de la paraula– en sap un munt.

Al llarg de les últimes quatre dècades, el periodista, músic i professor universitari Antoni Batista (Barcelona, 1952) ha dedicat més d'una desena de llibres al conflicte basc, l'últim dels quals va ser ETA i nosaltres (Pòrtic, 2020). Els seus lectors, però, saben que aquest no és el seu únic interès: també ha publicat diversos assajos sobre música –entre els quals destaquen els que ha dedicat a Raimon– i sobre història de la resistència antifranquista. El vessant fins ara menys explorat de les seves investigacions és el cristianisme. Havia motivat Montserrat. Els misteris de la Muntanya Sagrada (L'Arquer, 2008), però no ha estat fins ara que ha publicat una interessant i insòlita anàlisi dels quatre evangelis del Nou Testament, Els portaveus de Déu (Fragmenta), on estudia la propagació del missatge cristià des de l'òptica de la teoria de la comunicació.