Després de perdre uns 3 milions d'euros l'any 2020 arran de la pandèmia de la covid, aquest any la Fundació Gala-Salvador Dalí "tanca un cercle", tal com ha dit el president de la fundació, Jordi Mercader, aquest divendres durant un esmorzar informatiu. Ara s'obre a una nova etapa en la qual la institució vol assolir més pes cultural, amb l'empenta d'haver aconseguit uns resultats excel·lents el 2024: una xifra rècord de públic d'1.005.073 visitants als tres museus dalinians i més de 3,5 milions de visitants acumulats a les exposicions immersives internacionals, i un excedent econòmic de 7,6 milions d'euros. "A partir d'ara volem ser més una fundació cultural que una fundació que sigui únicament un museu i parlar de xifres de públic", diu Mercader.

Carla Simón, la cineasta que va fer història en guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale amb una pel·lícula en català, Alcarràs, ha aconseguit ara contra tot pronòstic una nova fita: la seva cinta Romeria ha estat seleccionada per competir a la secció oficial del Festival de Canes.

"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

Des que l’any 2001 va fer el salt de la música electrònica a la direcció de cinema, el francès Quentin Dupieux ha esdevingut un consistent i prolífic practicant de la comèdia surrealista. Aquesta trajectòria, que ja comptava amb joies com Mandíbules o Fumar provoca tos, arriba ara al seu zenit amb la hilarant Daaaaaalí!, que explora l’excèntric univers de Salvador Dalí subvertint els codis del cinema biogràfic. I és que les sis lletres a del títol remeten als sis actors d’edats i complexions diferents que encarnen diverses cares de l’artista de Figueres.

"A Barcelona menjaràs el millor peix del Mediterrani. A això s'hi afegeix el veritable art de preparar plats, que no dubto a qualificar de filosòfics i homèrics". A la revista Vogue del 15 de maig del 1950, la gastronomia catalana va quedar pels núvols. La recepta estrella que apareixia citada era el "peix a la marinesca", per a la qual calien "un boig per encendre el foc, un avar per tirar aigua i un malgastador per tirar l'oli". I pel que fa als restaurants, el Parellada i el Windsor eren els dos "més europeus", i l'Ast de Montjuïc era imprescindible per fer un àpat a l'aire lliure. Malgrat tot, l'autor d'aquestes propostes va fer un gest d'humilitat, i va reconèixer que hi havia un guia excel·lent, i va recomanar la compra de la Guia de la Costa Brava, de Josep Pla, "un dels millors escriptors catalans".

La identitat camaleònica de Gala Dalí és la gran protagonista de l'exposició a l'aire lliure Moltes cares de Gala Dalí, inaugurada avui a la Roca Village i que compta amb la mirada d'artistes contemporanis com la pintora Carla Fuentes i el fotògraf Jordi Bernadó. El resultat d'aquesta reconstrucció de la figura de Gala és una intervenció artística a gran escala que es podrà visitar fins a finals d'any als bulevards d'aquest espai dedicat a les compres. El projecte ha implicat la Fundació Gala-Salvador Dalí i La Roca Village, i reivindica tant l'impacte de Gala en la cultura i la moda actual com l'empoderament femení, l'artesania i el poder transformador de la moda.

Lepold Samsó (Barcelona, 1946) és un dels mestres de la fotografia contemporània més importants i originals de casa nostra. Famós pels seus retrats simpàtics i enginyosos als artistes de la Barcelona dels anys 80, durant més de cinc dècades s’ha dedicat a capturar imatges de paisatges, realitats i personatges d’arreu del món, sempre en blanc i negre, amb llum natural i una mirada humanista carregada de profunditat, respecte i harmonia. Ara un centenar de les seves millors fotografies es poden veure en directe a l’exposició Tan lluny, tan a prop, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de novembre.

No té entrada a la Viquipèdia, ni en català ni en castellà. I l’única informació vinculada a ell que apareix a la web de la Fundació Gala-Dalí és en una memòria de fa 20 anys, un abans que morís, per una sentència judicial en contra. Però durant 12 anys va ser la mà dreta i ombra del geni empordanès, més enllà del paper clau de la seva musa i amant, Gala. Una dècada clau per a la projecció internacional de l’artista i, sobretot, per al seu enriquiment personal.

La participació de Salvador Dalí a la primera Biennal Hispanoamericana d’Art, celebrada a Madrid i Barcelona els anys 1951 i 1952, respectivament, va causar furor: va obrir les portes després que l’artista empordanès va pronunciar la cèlebre i al mateix temps controvertida conferència titulada Picasso i jo al Teatre María Guerrero de Madrid. L’exposició d’una trentena de les seves obres fora de concurs i en una sala especial, encapçalades per El Crist –que ara es pot veure al Teatre Museu Dalí de Figueres fins al 30 d’abril–, va desfermar una forta polèmica entre els seus seguidors i els seus detractors. Això no va importar el gran públic, que va anar en massa a la biennal, tant a Madrid com a Barcelona, per poder veure El Crist de ben a prop.

El Teatre-Museu Dalí de Figueres mostra per primera vegada Crist de Sant Joan de la Creu, de Dalí, una de les obres més icòniques del pintor surrealista. Pintada el 1951, a finals d'aquell mateix any el galerista Tom Honeyman, aleshores director dels museus de Glasgow, la va veure en una galeria de Londres. Va quedar tan impressionat per la bellesa inquietant de l'obra que va decidir comprar-la. Avui l'ajuntament de la ciutat escocesa encara en conserva els drets i l'exposa de manera permanent al Museu Kelvingrove com una de les seves adquisicions més preuades.

El 1951, al taller de la casa de Portlligat, Salvador Dalí va pintar El Crist de Sant Joan de la Creu, una pintura a l'oli de dos metres d'altura que representa la seva particular revisió estètica del motiu clàssic de la crucifixió cristiana. Un any després, el galerista Tom Honeyman, aleshores director dels museus de Glasgow, impressionat per la bellesa inquietant del quadre, va comprar-lo directament a l'artista empordanès per una quantitat important de diners. Avui, l'administració de la ciutat escocesa encara en conserva els drets i l'exposa de manera permanent al Museu Kelvingrove com una de les seves adquisicions més preuades.

La tardor arriba amb una cartellera d'exposicions d'art molt sucoses, des de Barcelona fins a Nova York. I des dels grans mestres medievals com Dirk Bouts fins a la performance més radical de Marina Abramovic.

Quan la 80a Mostra de Venècia es dirigeix amb pas ferm cap a la cloenda, que es veurà rubricada dissabte amb l’entrega del Lleó d’Or, ja podem dir que el principal mèrit de la seva programació ha sigut reivindicar l’impuls humorístic com un element capital de l’expressió cinematogràfica. En contra de l’habitual preeminència dels drames de caràcter social –dels que s’han vist, cap mereix ser destacat–, les millors pel·lícules del festival han sigut les comèdies de Wes Anderson (The wonderful story of Henry Sugar) i Yorgos Lanthimos (Poor things), títols hilarants als quals ara cal sumar la fascinant Daaaaaali!, del francès Quentin Dupieux, i la magnífica Hitman, del nord-americà Richard Linklater.

La vedet i actriu radiofònica Ann Woodward (1915-1975) va ser una de les celebritats nord-americanes més controvertides del seu temps: va ser absolta d’haver matat a trets el seu marit, el banquer William Woodward, perquè va declarar que li havia disparat accidentalment perquè l’havia confós amb un lladre, una nit que ella era sola a casa i ell va entrar-hi sense encendre el llum. El cas va ser tan sonat als Estats Units que la revista Life el va descriure com “el tiroteig del segle”. Així i tot, Ann Woodward no es va poder deslliurar de les sospites de ser una assassina, i també va tenir un final tràgic: es va suïcidar el 1975 abans que Truman Capote, a qui havia conegut durant una estada als Alps suïssos, publiqués una versió ficcionada de la seva història en què l’acusava d’assassinat a la novel·la Pregàries ateses.

Havia de ser un dels grans reclams per visitar el Museu Dalí de Figueres el 2020, però la pandèmia de coronavirus ho va impedir. Tres anys després, per fi es podrà veure a Catalunya Crist de Sant Joan de la Creu (1951), el Crist de Salvador Dalí, la imponent pintura de 204,8 x 115,9 cm propietat de l'Ajuntament de Glasgow i que forma part de la col·lecció del Museu Kelvingrove de la ciutat escocesa. "És una obra aclaparadora", ha recordat el president de la Fundació Gala-Salvador Dalí, Jordi Mercader, en una trobada amb la premsa al Círculo Ecuestre de Barcelona. El quadre de Crist suspès damunt la badia de Portlligat serà l'eix d'una exposició temporal que s'inaugurarà al novembre i que anirà acompanyada d'un "treball de reinterpretació del significat d'aquesta obra en la producció daliniana". La pintura no s'exposava a Catalunya des del 1952.

La vida i obra de Salvador Dalí està estretament lligada a Portlligat (Alt Empordà), el petit poble de pescadors a tocar de Cadaqués on durant 52 anys el pintor va viure i crear acompanyat de Gala. Per a la parella, Portlligat era l’espai quotidià i vital on refugiar-se. Junts hi van construir un nucli personal i artístic al voltant d’un paisatge fascinant de pedra, cel, vent i mar, al cor del cap de Creus, present en moltes de les teles de l’artista.

L’Arts Institute de Chicago té una extensa col·lecció d’obres de Salvador Dalí d'entre els anys 30 i 70. Hi destaquen la pintura Invenció dels monstres (1937), l’escultura Venus de Milo amb calaixos (1936) i l’esbós del quadre Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri a l’espatlla (1934). Una altra de les obres dalinianes de la col·lecció, una pintura que rebia el títol de Visions de l’eternitat, datada inicialment el 1936, és excepcional perquè és la més gran de l’artista que conserven al museu, però al mateix temps grinyolava respecte a les altres, perquè les obres de Dalí dels anys 30 acostumen a ser de petites dimensions. La pintura, que fa 207 x 117,5 cm, va ingressar al museu l’any 1987 a través d’una donació de Joseph Shapiro, un dels membres del patronat del museu i fundador del museu d’art contemporani de la ciutat, i la seva esposa Jory.

L'Ajuntament de Banyoles i Jordi Gimferrer han signat aquest dijous l'acord de donació de 131 obres d'art de la col·lecció privada de la família, tal com informa l'ACN. Entre les peces hi ha la primera obra que va fer Picasso a Els Quatre Gats, un dels "dibuixos putrefactes" de Dalí del 1927, dos dibuixos de Miró i gravats de Rembrandt i Goya, a més d'obres d'Antoni Tàpies, Modest Urgell, Marià Fortuny, Arístides Maillol, Ramon Casas, Isidre Nonell o Antonio Saura. L'Ajuntament adequarà Can Tarradas com a espai expositiu i l'obrirà al públic d'aquí tres anys amb l'objectiu de "convertir Banyoles en un referent en el món de l'art", tal com defensa l'alcalde banyolí, Miquel Noguer.

El centre d’arts digitals Ideal, de Barcelona, ens havia acostat fins ara la pintura de Monet, Klimt o Frida Kahlo, com mai no l’havíem vista. Ara ens convida a entrar en el món d’un pintor que, teòricament, coneixem més, el figuerenc Salvador Dalí. I dic teòricament perquè, tot i que l’obra i la figura de Dalí em resulten molt familiars (per bé i per mal), la visita a l’Ideal m’ha obert un món que desconeixia i que m’ha trasbalsat (a més de divertir-me).

Salvador Dalí (1904-1989) va ser un apassionat de l’obra de Johannes Vermeer (1632-1675). Al començament de la seva trajectòria considerava que les representacions de la realitat del mestre de Delft eren acurades i al mateix temps estaven impregnades de misteri. Més endavant, la passió de l’artista empordanès per Vermeer va ser encara més forta: al llibre 50 secrets màgics per pintar, Dalí va explicar que s’hauria deixat tallar la mà esquerra si hagués pogut veure “Vermeer assegut" davant el seu cavallet "pintant”. També “una orella, o les dues”, si Vermeer li hagués revelat quins pigments feia servir i les seves tècniques.