La ciència pot col·laborar i ajudar a impulsar una sèrie d’activitats ambientalment “amigables” on tothom en surti beneficiat, gaudint dels usos i serveis del territori però sense perjudicar-lo. Els coneixements científics poden ser aplicats en espais concrets amb objectius que van molt més enllà de la simple protecció del patrimoni. Això es tradueix en recerques i avanços que després poden arribar a tenir una rendibilitat social, per exemple gràcies a la implantació de tecnologies per a la conservació d’espècies, microbiologia per detectar patògens o seqüenciació genètica per determinar diferents castes d’una espècie arbòria. Són només tres exemples de les múltiples possibilitats que els científics estan disposats a posar a l’abast dels ciutadans per tal que aquests en puguin fer un ús lúdic, però alhora apropiat i respectuós. En aquest sentit, la serra de Tramuntana pot esdevenir un “laboratori” en la detecció de problemes i posterior aplicació de solucions, amb la recerca més adequada en cada cas.

Fa uns 260 milions d’anys les Balears estaven enganxades a la península Ibèrica actual, que en aquella època en realitat no era una península sinó que estava envoltada per Europa, Àfrica i Nord-amèrica formant part d’una enorme massa de terra emergida coneguda com el supercontinent Pangea. Des de Mallorca es podia anar caminant fins a la zona que ara ocupen Barcelona al nord o el Marroc al sud, ja que el Mediterrani no s’havia format ni hi havia hagut cap transgressió marina. Mallorca i les Balears ocupaven la zona equatorial de Pangea, que estava a punt de començar a fragmentar-se. A conseqüència de la intensa activitat volcànica que afectava tot el planeta, el clima era bastant àrid i s’acostava una extinció en massa, la del Permià-Triàsic, que afectaria més del 90% de les espècies marines i un 70% dels vertebrats terrestres. Fou l’extinció més important i devastadora de la història i va succeir en un període geològicament curt.