Fa dues setmanes, la cantant Beth publicava en el seu Instagram que el seu nadó de dos mesos dorm set hores seguides. Això, però, no era cap excepció, ja que, segons explicava, amb els seus dos fills grans va viure exactament el mateix. Deia que no ho explicava per generar "enveja ni ràbia", sinó per mostrar que aquesta altra realitat "també existeix". El seu perfil es va omplir de seguida amb comentaris d’altres mares reconeixent que a elles també els hi passa, però que no gosaven compartir-ho per no generar "mal rotllo" amb altres pares.

La paraula gana té dos significats diferents, fins i tot oposats. D’una banda, la gana és el desig de menjar, la sensació que tenim quan necessitem menjar: “Quina gana que tinc!” De l'altra, la gana és la manca d’aliment, la desnutrició: “Encara hi ha nens al món que moren de gana”, “L’avi va passar molta gana després de la guerra”. La confusió entre aquests dos significats causa sovint preocupació i angoixa a les famílies de nens petits: “No es queda satisfet, està intranquil, es xucla les mans, té gana!” “No aguanta les tres hores, no deu ser que no tinc prou llet? Pot ser que la meva llet no alimenti? Necessita un suplement?”

Avui en dia decidir no donar el pit i, per tant, alimentar les criatures amb llet artificial és percebut com un sacrilegi. No n’hi ha prou amb el fet que una dona no vulgui fer-ho; ha d’exposar una raó de pes per tal que la resta no l’atabali. A voltes, tanmateix, ni un argument poderós permet que els altres la deixin tranquil·la. Li diuen que sí, que els sembla bé, però que quan neixi el nadó ja ho acabarà d’elegir, perquè aquestes decisions –com si la preferència final hagués d’obeir una crida animal i no una tria racional– s’han de prendre amb la criatura en braços. La fan sentir egoista per ambicionar recuperar amb més rapidesa el seu cos d’abans, per pretendre que la seva parella –si és que en té– s’encarregui també de l’alimentació del bebè o per voler esquivar la mastitis. No hi ha res millor que l’alletament natural i qualsevol intent de defugir-lo és un pecat. 

Després de disseccionar la hiperpaternitat, la periodista Eva Millet s'endinsa ara en el seu nou assaig, Madres mamíferas (Plataforma Editorial), en la mal anomenada criança amb aferrament (o també dita criança natural o respectuosa) per explicar els seus orígens i critica la pressió addicional que assegura que suposa per a les mares. L'entrevistem quan el llibre ja fa uns mesos que està al mercat i explica que, malgrat que li preocupava que la “linxessin” per qüestionar el que ara és, diu,“el discurs únic”, la rebuda ha sigut positiva. "A mesura que avançava en la documentació pensava que era un llibre que s'havia d'escriure perquè no hi ha cap llibre crític o dissident amb aquesta criança", explica.

Quan als cinc mesos de vida del seu primer fill, la Mireia Serra va passar a fer lactància amb biberó no només es va sentir "jutjada" sinó que es va adonar que a les xarxes no hi havia gaires referents ni tampoc imatges de dones donant feliçment el biberó als seus fills, com sí que n'hi ha de dones donant el pit. I així va néixer l'etiqueta #totesleslactanciesmolen per visualitzar "tota mena de lactàncies". "El que es veu sovint a les xarxes són lactàncies i maternitats molt ideals i boniques, i quan una fotògrafa a qui havia contactat per fer unes fotos em va explicar que a les mares que fan biberó els fa vergonya treure’l a les fotos va ser quan vaig decidir llançar l’etiqueta perquè mares amb diferents relats de lactància els poguessin compartir", explica Serra.

El deslletament és un procés pel qual tothom que hagi alletat haurà de passar i que no sempre és fàcil. En funció de quan, com i per què es necessita el deslletament es podria fer més o menys gradual. Cris Moe (@maretameva a Instagram), mare de tres fills i experta en maternitat i criança, diu que la mare pot ser flexible però no hauria de sobrepassar els seus propis límits. “A vegades arriba un moment en la lactància, quan el nadó es va fent gran, que les necessitats de la mare de posar un límit físic pesen més que les del nadó de seguir mamant. No podem esperar que el nadó ho entengui o ho accepti de bon grat, i el més probable és que ens ho faci saber mitjançant el plor”. Hi ha moltes mares que tenen por al plor del seu fill, però Moe ens recorda que s’ha de poder diferenciar els tipus de plor i el seu significat per poder acompanyar-los. Per seguir endavant sense por, culpa i neguit és bàsic entendre que deslletant no es desatenen les necessitats de la criatura sinó que es canvia la manera d’atendre-les.

És pràcticament indissociable la imatge d'un nadó i la llet, i si bé és un aliment imprescindible per a les criatures per la seva aportació en calci, proteïnes i vitamines, cal anar amb compte amb les quantitats diàries que se subministren.

Quan et fas el test d’embaràs i veus el positiu, o fins i tot molt abans, comences a fantasiar amb la idea de ser mare, formar una família, dormir plàcidament al costat de la teva criatura i passejar amb el cotxet amunt i avall feliç de la vida. El meu primer postpart va dinamitar del tot aquella idea de maternitat idíl·lica que m’havia imaginat! I encara sort! La maternitat és pura revolució i m’encanta! El meu primer embaràs va ser plaent, i mentre creixia una personeta dins meu, em vaig dedicar a fer un màster sobre com parir de forma natural, preparar-nos per fer el que el nostre cos ja fa de forma natural. És surrealista, cada cop que ho penso m’indigno. La qüestió és que vaig poder complir les meves expectatives i vaig parir com volia. La clatellada va venir just després, uns segons després de parir començava la revolució més bèstia de la meva vida, la meva primera lactància. I va arrencar no precisament amb una criatura feliçment enganxada al pit, sinó amb una llevadora esverada encastant-me el nen al pit, amb una mare plena d’inseguretats i amb la primera ferida als mugrons. I jo allà, aguantant!