El president del Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger, Driss El Yazami (Fez, 1952), coneix bé el preu de ser un activista pels drets humans després de passar per la presó i l’exili a França durant el regnat de Hassan II. En l’actualitat, el pes institucional del seu càrrec no l’ha allunyat de la realitat del seu país, com demostra la seva reivindicació d’aplicar-hi canvis que el facin més democràtic. El Yazami va visitar Mallorca per presentar un estudi sobre l’escolarització i l’abandonament dels estudiants marroquins.

Només el 3% dels alumnes marroquins que finalitzen l'ESO a les Balears acaba posteriorment els estudis universitaris. Aquesta és una de les xifres de l'estudi Escolarització i abandonament escolar de la població marroquina resident a les Balears que s'ha presentat aquest dimarts i els autors del qual són l'antropòleg Alexandre Miquel, el psicòleg i sociòleg José Luis Reina i el president de l'Associació balear de marroquins, Mustafa Boulharrak. També hi ha col·laborat el Consell per a la comunitat marroquina a l'estranger, presidit per Driss El Yazami.

Driss esbossa un somriure i calla uns instants a la perruqueria de Palma on treballa mentre sospesa si opinar sobre les protestes de milers de joves marroquins al seu país. Reclamen millores en la sanitat, l’educació, creació d’ocupació i, en definitiva, justícia social. Condicions de vida dignes. “Clar que els entenc. Com no ho he de fer?”, demana. Es varen organitzar a través de les xarxes socials i plataformes digitals sota el nom de GenZ212 (la generació a la qual pertanyen i el codi internacional telefònic del Marroc) per prendre els carrers de ciutats com Casablanca, Marràqueix, Agadir i Tànger, entre d’altres. Driss, de 33 anys, els entén perquè ell va ser un d’aquests joves desencantats, frustrats i plens de ràbia que va exigir canvis en el sistema.

En una compareixença conjunta i sense preguntes, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, i el seu homòleg marroquí, Naser Burita, han constatat que la relació entre l'Estat i la monarquia alauita passa pel seu "millor moment de la història" i el motiu de fons és el gir que Espanya va entomar l'abril del 2022 sobre el Sàhara Occidental donant suport a la proposta d'autonomia (i no a l'autodeterminació) sobre l'excolònia espanyola plantejada pel Marroc. "[La decisió] va suposar un punt d'inflexió en la relació", ha reconegut Burita aquest dijous.

Cop dur de la justícia europea a Rabat. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha anul·lat aquest divendres els acords comercials del 2019 entre la Unió Europea i el Marroc en matèria de pesca i de productes agrícoles perquè no compten amb el consentiment del poble del Sàhara Occidental. Concretament, el dictamen assegura que no caldria un consentiment "explícit" en cas que no comportés obligacions per als saharauis o que els acords suposessin clarament un avantatge per a ells. Ara bé, segons la màxima instància de la justícia europea, no es dona cap d'aquests dos condicionants en els acords tancats entre el bloc comunitari i l'estat marroquí.

La Delegació del govern espanyol a Ceuta ha informat aquest dilluns que el Marroc ha controlat el perímetre fronterer després que diumenge al matí uns 200 migrants intentessin saltar la doble tanca que blinda l'enclavament espanyol. No hi ha hagut més entrades per terra ni per mar (alguns migrants intenten arribar a la ciutat autònoma nedant) durant la jornada de diumenge ni aquesta nit. Espanya ha valorat "l'estreta col·laboració" amb el Marroc i el "gran esforç" que han fet les forces policials del règim alauita, segons informa Efe. També adverteix que es tornaran a repetir els tancaments de la frontera del Tarajal en cas que s'hi acostin més migrants.

El dia de Sant Joan del 2022 es va escriure un dels episodis més terrorífics de la història de les fronteres espanyoles. Desenes de migrants –23 segons les autoritats marroquines, 27 segons les organitzacions defensores dels drets humans– van morir en un pas fronterer de Melilla atrapats entre les policies espanyola i marroquina quan intentaven entrar a la ciutat autònoma. Dos anys més tard, encara hi ha una setantena de desapareguts. Irídia, l'Associació Marroquina dels Drets Humans (AMDH) i Border Forensics han fet una reconstrucció dels fets a partir de totes les imatges disponibles (policials, de la premsa, d'activistes i de satèl·lits) i d'entrevistes amb una trentena de testimonis presencials. La conclusió és clara: les morts no van ser accidentals, sinó "el resultat d'una estratègia de les autoritats".

Jo que no puc tornar al Marroc (massa crítiques al rei i a la religió) em veig sovint havent d’aguantar discursos sobre les bondats del meu país d’origen emesos per turistes que hi han passat dos dies, persones que hi han viscut amb tots els privilegis que comporta ser europeu al Tercer Món (sabent que si van mal dades poden tornar sense problemes a les seves democràcies segures i còmodes) i empresaris que fan bons negocis al mateix territori d’on són expulsats o condemnats a la pobresa milions d’habitants. M’armo de paciència cada cop que dic que vaig néixer al nord de l’Àfrica i els meus interlocutors m’expliquen com és de bonic Marràqueix i que bé tot i que tan a prop i tan lluny. Si poséssim el seu relat superficial carregat de clixés al costat del que fan, per exemple, les dones immigrants que saben perfectament que el Marroc no les estima (i per això no en trobareu cap que hi vulgui tornar a viure, a diferència dels seus marits), als primers els hauria de caure la cara de vergonya. Passejar pel món del tot cecs i indiferents davant de la situació que viu la població local no només és una indecència moral, sinó que és una contribució decisiva al blanqueig dels règims més deplorables. Hi ha països encapçalats per dictadors de poder medieval que tenen en el turisme una de les seves principals fonts d’ingressos. Cada estranger despreocupat que els visita està aportant un granet de sorra a la misèria local, a la falta de desenvolupament i a la vulneració sistemàtica de drets i llibertats. I jo què vols que hi faci?, em diran, arronsant-se d’espatlles. Em conformaria que no miréssiu cap a una altra banda, que la vostra atenció es desplacés dels animats mercats on compreu catifes o els restaurants d’aromes exòtiques cap als barris on s’amunteguen els desheretats obligats a deixar el camp estèril, cap a les zones rurals on les nenes són donades en matrimoni, darrere els murs que oculten la segregació per sexes. O que veiéssiu la por en la mirada baixa d’una població acostumada a la repressió ferotge i a ser vigilada pels tentacles del poder.

L'atac de Hamàs del passat 7 d'octubre no només va agafar per sorpresa l'exèrcit i els serveis d'intel·ligència israelians, sinó també tota la casta dirigent del món àrab. Durant dècades, els carrers àrabs han denunciat que els seus respectius governs no fessin més per donar suport a la causa palestina, més enllà de les paraules. Amb l'esclat de la Primavera Àrab va semblar que la causa palestina passava a un segon pla, però la salvatge guerra de Gaza ha modificat aquesta equació: ha tornat a posar el tema damunt la taula i ha eixamplat el fossar entre els règims àrabs i la seva ciutadania. Un fossar que es pot eixamplar encara més a partir de demà, quan comença el ramadà, el mes sagrat dels musulmans.

El Tribunal Suprem confirma que la devolució en calent de menors de Ceuta al Marroc el maig del 2021 va ser il·legal. En una sentència feta pública aquest dilluns, la sala contenciosa administrativa de l'alt tribunal ha avalat el que ja havien constatat el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia i un jutjat de Ceuta: les autoritats espanyoles es van saltar el procediment establert a la llei d'estrangeria i van vulnerar els drets dels menors afectats.

Quatre persones d'origen magribí han mort després que haguessin estat llançades al mar des de la narcollanxa amb què anaven intentant arribar a les costes espanyoles. Els fets han passat aquest dimecres poc després de les 13 hores quan l'embarcació era davant la platja de San Fernando, a la província de Cadis, i el pilot de l'embarcació ha obligat els 27 tripulants a bord a saltar a l'aigua. Poc després, una altra embarcació de les mateixes característiques ha repetit l'operació davant la costa de Chiclana i ha forçar a saltar a l'aigua els vuit ocupants, quatre dels quals han estat auxiliats i traslladats a l'hospital amb un quadre d'hipotèrmia.

La runa i les tendes de campanya blaves ja formen part del paisatge de l'Alt Atles. Només ha passat un mes d'ençà que el terratrèmol va assolar el sud de Marràqueix –va deixar gairebé 3.000 morts i més de 5.000 ferits– i els supervivents, que tot just s'han instal·lat als campaments, ja noten com l'hivern els trepitja els talons. "D'aquí poc arribarem a temperatures properes als zero graus i les tendes no ens serviran", explica per WhatsApp l'Idriss. Ell, juntament amb la resta de veïns d'Ourzdin, estan buscant refugis alternatius als del govern.

Ali Lmrabet (Tetuan, 1959) és un periodista marroquí exiliat a Barcelona amb una llarga trajectòria crítica amb el règim de Mohamed VI. Li van clausurar tres revistes i li van prohibir exercir al país, però no ha deixat de fer-se escoltar, a les xarxes socials i col·laborant amb mitjans internacionals.

A Imn’Tala, només arribar, els treballadors d’una ONG ens donen unes mascaretes. Són per a l’olor de mort que encara hi ha al poblat una setmana després del terratrèmol. Divendres a la nit, la muntanya va caure sobre les cases i va deixar un mar de runa. Els bombers encara hi busquen dos cossos. Al cementiri hi ha 37 tombes noves. Quilòmetres avall, a Asni, ja hi han nascut quatre nadons. El primer, una nena, va néixer poc després que la terra deixes de tremolar. “Espero que tingui un bon futur”, diu la mare mentre no para d’acariciar-li la cara.

La Hafsa escombra mentre la seva mare, l’Amina, col·loca els cartons a terra per dormir. Al costat hi ha una petita tenda de campanya verda on dormen les criatures. Fa una fresca de finals d’estiu que posa la pell de gallina. Encara hi ha moviment a la plaça Tinsmith, al barri jueu. Com moltes famílies que s’han quedat sense casa a Marràqueix, passen una nit més al ras. És la sisena, ja. Però, a diferència de la resta de famílies que hi ha acampades, elles estan soles. No tenen cap home ni familiar que les pugui protegir d’uns carrers i unes nits que poden ser especialment hostils per a les dones. La preocupació i la por són el sentiment predominant.

Les tasques de rescat continuen a l’Atles per recuperar les persones atrapades sota la runa a causa del terratrèmol que ja ha fet quasi 3.000 morts al Marroc. Fa dos dies que es va superar el límit de les 72 hores per trobar supervivents enterrats i l’estadística ja només deixa marge als miracles. “Ara, cinc dies després del sisme, és pràcticament impossible trobar persones vives”, explica a les portes de l’Hospital Mohamed VI Marco Abate, membre del ROE de Roma, un cos de protecció civil que es finança amb fons privats i que ha estat treballant fins ara a la zona d’Al-Haouz.

No és estrany que el terratrèmol que va arrasar centenars de pobles del sud del Marroc divendres a la nit enxampés el rei Mohamed VI a París, on sol passar llargues temporades. No va ser fins l’endemà que el rei no va tornar al país, amb dos avions de Royal Air Maroc: un per a ell i els germans Azaitar, lluitadors d’arts marcials que fa anys que no se'n separen, i l’altre per a la resta de la cort. El mateix dissabte el rei apareixia a les cadenes de televisió presidint una reunió a Rabat per fer balanç de la catàstrofe –que ha causat almenys 2.901 morts i 5.530 ferits–, en unes imatges sense so. I no va ser fins dimarts que no va arribar a Marràqueix, la gran ciutat més a prop de l’epicentre, on va visitar alguns supervivents a l’hospital i va fer una donació de sang. Una reacció tardana que ha motivat crítiques, sobretot entre els marroquins que viuen fora del país. 

Poc abans de traslladar-nos a Vic, al meu poble de naixement deien que aviat arribaria la llum. S’acabaria el ritual d’encendre cada vespre la metxa vacil·lant de les làmpades d’oli, de sopar en silenci i penombra, de portar espelmes enceses d’aquí cap allà. Arribaria per fi la civilització que havíem vist a casa d’alguns familiars a Nador, i només prémer un interruptor tot quedaria inundat per la claror artificial. Ens en vam anar i l’electricitat continuava sent una vaga esperança. No ens ho crèiem del tot, que a Beni Sidel poguéssim sortir de la foscor. Tantes dècades d’abandonament deliberat ens havien fet escèptics (Hassan II va dir dels rifenys que érem uns insectes). Quan hi vam tornar de vacances per primer cop encara no hi havia llum. Jo ja era adolescent quan el meu avi em va assenyalar, lluny, els pals que ja havien estat col·locats. En faltaven uns quants fins a casa. Paciència! Un estiu el meu pare es va endur d’aquí un generador elèctric que a les nits feia un soroll espantós, però teníem llum, un televisor i un reproductor de VHS. La meva àvia va veure una biografia de Jesús doblada a un amazic estrany. Sanglotava a cor què vols quan el van crucificar. No vaig gosar dir-li que aquella versió del que per a nosaltres no era més que un profeta era molt poc ortodoxa des del punt de vista islàmic. En tenia prou amb el disgust de veure el patiment d’aquell home que li resultava tan proper perquè parlava en la llengua.

Per arribar a Talat N’Yaaqoub, una localitat enmig de les muntanyes de l’Atles, es triguen dues hores i mitja en cotxe. O més ben dit, es trigava. Ara calen entre quatre i cinc hores sota l’amenaça de noves esllavissades en els trams finals de carretera. L'ajuda governamental no va arribar al poblat de l'Idriss, als voltants d’aquesta població, fins tres dies després que el sisme assolés el Marroc, on ja s'han confirmat 2.901 morts.