Hi ha textos que no envelleixen perquè, en realitat, mai no han deixat de parlar-nos i travessen el temps perquè assenyalen allò que les societats s’estimen més no mirar. Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, n’és un exemple contundent. La versió lliure que n’ha fet José Martret, estrenada al Teatre Principal de Palma, no només actualitza l'obra, sinó que la projecta amb una força inquietant sobre el present i en confirma la vigència amb una contundència que ens interpel·la directament.

Àlex Rigola torna a la caixa de fusta on, ja fa quatre anys, va estrenar el seu homenatge a Pasolini (Who is me Pasolini) i on, posteriorment, va aixecar una versió de l’Oncle Vània de Txékhov. Una caixa de fusta de pi amb unes graderies per a només 88 espectadors i un miniescenari per als cinc intèrprets encarregats d’evocar el drama d'Ibsen. Uns intèrprets que ja són dins la caixa quan el públic hi accedeix i saluden els que coneixen i els que no. No són els personatges sinó els actors i les actrius amb els seus noms i cognoms. Així que no sentirem parlar a Hedda Gabler sinó a Nausicaa Bonnín, ni al seu marit Jorgen Tesman sinó a Joan Solé, ni a Thea sinó a Miranda Gas, ni al jutge Brack sinó a Marc Rodríguez, ni a l’escriptor alcohòlic Ejlert Løvborg sinó a Pol López.