“A partir d’ara celebro un tercer aniversari”. El primer és el dia que va néixer; el segon, l’atemptat en què va perdre una cama a l’Afganistan (però va salvar la vida), i el tercer, l’emboscada que acaba de viure a Ucraïna. I és que Emilio Morenatti (Jerez de la Frontera, 1969) té una professió –fotoperiodista– que l’obliga a conviure amb el perill.

“He descobert que sense fer res s’hi està molt i molt bé”. A Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) la vida li va canviar, com a tots, amb la pandèmia. Però en el seu cas d’una manera privilegiada. Tancar-se a casa el va obligar a aturar-se. A ell, tan acostumat a l’activitat professional i social. I va trobar una pau que intenta conservar avui que la vida ha tornat a la normalitat.

“Vaig venir amb els braços i els ulls oberts. Si arribes als llocs amb prejudicis, no t’obres prou perquè la gent t’ensenyi com és de debò”. La frase resumeix a la perfecció l’actitud amb què Míchel (Madrid, 1975) va arribar a Girona fa un any i mig. Fa classes de català i ja s’ha atrevit diverses vegades a parlar-lo en públic. “La meva mare sempre em va dir que donde fueres, haz lo que vieres. Per a mi és una qüestió de respecte i educació”.

“Pensava que no dormia de l’estrès. I va resultar que el problema eren les baralles”. Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979) es lleva cada dia molt d’hora. Cap a les cinc. Li agrada llegir quan encara és fosc. També aprofita per escriure. I durant molt de temps no podia fer-ho. “Em llevava a les tres. Algunes vegades per culpa del camió de les escombraries, d’altres per festes a casa d’algun veí”. El problema, sobretot, eren les baralles. “No sé per què, però a sota de casa se n’acumulaven moltes”. I van decidir marxar. “Canviar de pis és el millor que m’ha passat. M’ha canviat la vida i m’he reconciliat amb la ciutat”. Per això aquest ha sigut un bon any, tot i tenir l’espina clavada “de no haver escrit prou”.

“Anàvem amb moto amb la meva filla. Se la veia contenta. Li vaig preguntar si era feliç i em va dir que sí. I jo li vaig respondre: «Això és perquè som a la nostra ciutat»”. Andreu Buenafuente (Reus, 1965) ha tornat a casa, després de sis anys presentant Late motiv a Madrid. Content d’haver tancat una etapa i conscient que el temps va molt de pressa. “Realment ha passat tot volant. Si tens plans, la vida passa veloç. Als que se’ls fa lenta és perquè s’avorreixen”, diu somrient. I ell, de plans, en té molts.

Trepidant. Així defineix Carla Simón (Barcelona, 1986) l’any que tot just acaba. Al febrer va guanyar l’Ós d’Or a la Berlinale, va convertir-se en mare al juny i ha tancat el 2022 amb la cursa pels Oscars, on finalment Alcarràs no serà una de les cintes nominada a millor pel·lícula estrangera.

El 2022 ha estat un any de vertigen per a Pau Sintes Juanico (Alaior, 2000), qui ha rebut a Noruega el reconeixement de millor cuiner jove d’Europa, al certamen internacional de l’Institut de Gastronomia, d’Art, Cultura i Turisme. “Em fa molt content haver rebut aquesta consideració, però també valor molt tot el procés que m’hi ha conduït. Gràcies a la meva candidatura, he conegut molts de productors agroalimentaris de Menorca, des de gent que fa mel fins al gerrer que fa les greixoneres per coure les albergínies plenes amb què concursàrem”, diu el jove.

Maria Hein (Felanitx, 2003) ha estat enguany un dels noms amb més ressò del panorama musical illenc. Amb el premi Enderrock de la música catalana a Millor Disc Revelació 2022 per Continent i contingut, no hi ha dubte que ha estat un any clau per a l’artista felanitxera. “Ha estat un any intens, de feina i d'emocions. Estic molt contenta, perquè consider que se m’ha reconegut la feina que vaig fer amb el primer disc i això sempre motiva a continuar”, diu.

La sorpresa seria que hagués contestat una altra cosa. Quan a Pau Debon se li demana què és el millor que li ha passat aquest 2022, contempla l’any com un tot: “Feia molt de temps, molt, que no tenia un any tan gojós”. No li cal esmentar-ne el motiu, pot jugar als sobreentesos. El retorn d’Antònia Font a l’actualitat musical, la pujada de bell nou als escenaris i el disc nou, Un minut estroboscòpica, ho tenen tot a veure amb la percepció que d’enguany té qui és la veu del grup de música mallorquí amb més seguidors de la història.