Menotti, Bilardo i Scaloni. Evidentment, el Mundial porta el nom de Leo Messi. També de Dibu. Però darrere de tot hi ha un lideratge silenciós del tècnic que va agafar la selecció fa quatre anys, de manera interina, i ha aconseguit que per fi Messi aixequi la Copa del Món. Scaloni, sense escarafalls, sense verborrea buida, sense discursos imposats, ha aconseguit crear un grup unit. I futbolísticament ha construït un equip que ha anat de menys a més, tot i la càrrega emocional que duien a sobre els jugadors: el pes de tot un país, les comparacions incessants amb Maradona.

La vila de Pujato, a la província argentina de Santa Fe, té dos fills il·lustres. Un és el seleccionador Lionel Scaloni. L'altre no existeix. A Pujato hi viuen menys de 4.000 persones. És una població agrícola a una hora en cotxe de Rosario, amb una estació de tren mig abandonada i nens que juguen al carrer fins tard. Fins que un d'aquests nens, Lionel Scaloni, no va començar a destacar al futbol, Pujato només era conegut perquè els escriptors Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares van decidir que fos el lloc de naixement d'Honorio Bustos Domecq, un heterònim que tenien per escriure novel·les de detectius. Fins i tot van escriure una petita biografia d'en Bustos Domecq on deien que amb deu anys ja publicava articles a la premsa de Rosario, per veure si algú es pensava que havia existit de veritat.

La selecció de Leo Messi torna a ser davant d’una oportunitat per aixecar la Copa del Món. És la sisena final que jugarà l’equip argentí. Aquesta vegada a Qatar, ben lluny de casa, però amb un desplegament d’aficionats que fa sentir els jugadors com si hi fossin. El conjunt de Lionel Scaloni s’ha plantat a la final amb deu futbolistes bregadors i compromesos perquè Messi pugui esprémer tot el seu futbol. La màgia del 10 no només és el motor de l’equip damunt la gespa: també és la principal font d’inspiració dels càntics de la sempre entregada i creativa afició argentina.