Segur que us ve al cap aquella parella que discuteix sempre, fins i tot sota l’aigua, gairebé. Discussions en públic i, sovint, davant dels fills. És normal, això? És preocupant? És greu? Cal evitar-ho o, si més no, acotar-ho? Pot fer mal als infants, l’espectacle? "Primer de tot, cal aclarir que discutir no és sinònim de barallar-se", sosté Marga Sala, psicòloga sanitària experta en ansietat i relacions, amb consulta a Vic, i afegeix: "Discutir és una manera sana i necessària de comunicació dins la parella. Permet expressar desacords, ajustar expectatives i conèixer millor l’altra persona".

Els veïnats del carrer Capellà Pere Llull i Poquet, devora la plaça de les Verdures, fa anys que pateixen renous i brutor cada cap de setmana i fins ben entrada la matinada. Una situació que ja han intentat arreglar amb reunions puntuals amb l'Ajuntament de Manacor, però que, lluny de solucionar-se, ha anat entrant en una voràgine de discussions, bregues i manca de seguretat que està afectant la son i els nervis dels qui hi viuen.

Quan dos infants s’enfaden i discuteixen, el que desitgen els adults és que la trifulga acabi com més aviat millor. Per aturar-ho, però, no tot s’hi val. Durant els conflictes sorgits de forma espontània, en funció del moment en què s’intervé i de la cullerada que hi posa l’adult, l’explosió d’emocions pot derivar cap a un desenllaç ben diferent de l'esperat. El com es fa –i, sobretot, des de quina mirada– és la clau. Si l’adult es posiciona, farà una versió dels fets que no satisfarà una de les parts i, si etiqueta un d’ells com la víctima –a qui li donarà la raó–, l’altre es convertirà en l’agressor. A partir d’aquí, ni calma ni final: la tensió augmenta i el malestar està servit.

Els diputats autonòmics de l’extrema dreta que es varen expulsar mútuament no representen cap novetat a la nostra història. Des de les lluites fratricides de les dinasties regnants a les Illes fins als conflictes interns al si dels partits polítics contemporanis, les baralles, les escissions o els enfrontaments han estat freqüents en el passat. I encara pitjor: sovint, amb violència. Compartir un objectiu o, fins i tot, un enemic comú no ha estat argument suficient per cohesionar col·lectius successius que han practicat les guerres intestines.

El primer que s'ha de deixar clar és que tothom una vegada o altra s'ha barallat amb els germans. Tot i tenir-hi la millor relació del món, les enganxades són inevitables i sovint desesperants per als pares i mares, a qui es fa difícil saber quin ha de ser el límit, com reaccionar-hi o com posar-hi remei.

]]>