El "si vols, pots" no és aplicable a la fertilitat. "Quan un inesperat desig maternal em va esclatar a la cara, vaig descobrir que ja era massa tard. El meu cos era un desert. Si volia gestar i parir un fill, em quedava una única opció: fer-ho amb l’òvul d’una altra dona", escriu la periodista Júlia Bertran Lafuente (Barcelona, 1980) a Estimada desconeguda (La Campana), un relat en primera persona honest i valent en què planteja a través de la seva experiència personal molts debats socials pendents. Des de l'endarreriment de la maternitat, la donació d'òvuls, el negoci de la reproducció assistida o la falta de polítiques públiques per maternar. La conversa se'ns fa curta per comentar-los tots. Comencem parlant de les contradiccions de la maternitat i acabem parlant dels fills respectius.

La Marta, de 32 anys, té ovaris poliquístics i porta des dels 18 anys prenent anticonceptius per regular la regla. Sempre li havien dit que li costaria quedar-se embarassada. Quan amb el seu marit, el Cristian, de 33 anys, van decidir intentar-ho, van acudir a la consulta d’esterilitat del Servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) 8 de Març, a Cornellà de Llobregat. S'ha quedat embarassada dos cops però en els dos casos els embarassos van acabar en avortaments en les primeres setmanes de gestació. La Marta i el Cristian són una de les 3.842 parelles que han passat per la consulta d’esterilitat de l'ASSIR 8 de Març, un servei pioner que es va crear el 2011 per donar resposta des de l'atenció primària a les dones amb problemes de fertilitat. Des de llavors, el servei s'ha ampliat i replicat en set municipis més de la demarcació de Barcelona.

Va dir prou. Feia quatre anys que es desvivia per tenir-ne un altre: una segona criatura que mai va arribar. “Passava desolació per un fill que no hi era; però aquest se’m menjava i em convertia en una mama trista”, recorda aquesta mare, que un dia va comprendre que havia de canviar la manera “com ho vivia”. “Vaig adonar-me que l’important era gaudir del que realment tenia: el meu fill; i fixar-me en tot allò que podíem fer junts perquè érem tres i que, amb un nadó, no seria factible”. Ella és Cristina F. Victory; tot i no tenir cap problema per concebre el primer fill, va haver de renunciar a un segon per esterilitat secundària. Com a altres mares (i pares), li queda una sensació de frustració, perquè era un projecte de vida, però també de solitud: tot i ser una problemàtica habitual, l’envolta el silenci d’una societat que ho minimitza.