En la poesia inicial del tercer dels llibres aplegats aquí –que va ser, de fet, el primer a aparèixer: Com si tinguessis temps (2014)–, hi llegim: “Despara taula, i enfarcella engrunes, / surt amb les estovalles al terrat / i les espolsa en l’aire, flopp”. Un pretext d’allò més quotidià serveix eficaçment per presentar una poètica personal. “Tot aquell pa desestimat” –les molles–, l’aprofitarà un “pardalet esporuguit”. El poeta –l’amo de les estovalles– és qui enfarcella engrunes (bellíssima imatge!) i qui, finalment, avia aquell aliment esmicolat perquè el llegidor, tal com fa l’ocell ganut, li retorni “ben plena i buida, / eixuta, / una mirada llarga”.

La frase que encapçala l’article –tota una divisa poètica i moral– és d'Arthur Rimbaud, el creador visionari: “Je est un autre”. Potser Esteve Miralles la tenia al cap, quan es va posar a redactar la novel·la. De fet, quan en vaig llegir el títol, amb la majúscula d’Amic, em va venir al cap Ramon Llull. Però no, res de lul·lià no sembla que es barregi en la substància narrativa, la qual, per contra, té algun ressò de Samuel Beckett –per la construcció del material novel·lesc–, de Kafka –per l’efecte anorreador que els zeladors de la maquinària burocràtica provoquen en l’individu– i de Camus –per la irreparable soledat dels dos protagonistes, pare i fill–. Les majúscules que distingeixen els diversos personatges, en realitat, singularitzen arquetipus: el meu Amic, la Poeta incapaç, el Pare de família, l’Home fort, la Dona neutra... En algunes ocasions, però, l’arquetipus té una cosificació real: és el cas del Tiet Savi (Francesc Cabana) o del fill Graaan (així, amb tres as: l’hereu Pujol Ferrusola). També s’hi fa matèria narrativa el Partidot (que no és altre que el PSOE, amb la seva subsidiària expressió catalana). El meu Amic és un artefacte novel·lesc molt precís, implacable, compost amb una escriptura escarida com la d’alguns informes pericials. I sí, el lector entendrà, quan acabi de llegir el llibre –quan llegeixi, de fet, l’última frase–, quin és el sentit de la història i què vull dir amb l’epígraf rimbaudià.