Fa uns dies es va celebrar el Dia mundial de l’educació financera. A mi m’agrada molt més el terme ‘educació econòmica’, perquè és molt fàcil que en els dies que corren, la macroeconomia oblidi l’oikos, la casa. Tot seria molt distint si l’activitat econòmica s’orientés a la satisfacció de necessitats de la comunitat, de fet, així és com va definir Aristòtil la disciplina abans que els marginalistes primer i els neoclàssics després disfressessin amb operacions matemàtiques una ciència social que no té res d’exacta, i que no es pot desentendre del que sempre ha estat i serà: una economia política.

No és el mateix el TAE que el TIN, ni un préstec que un crèdit. La complexitat de conceptes com l’euríbor, el PIB o la inflació acaben d’arrodonir la dificultat amb què es troben moltes famílies a l’hora d’introduir l’educació financera a casa. D’aquest tema se’n parla poc; mentre que d'altres, com l’alimentació, les pantalles o el descans, abunden. Dialogar obertament sobre els diners i ensenyar com gestionar-los, ja des de la infantesa, aporta beneficis: fomenta la paciència i el valor de l’esforç, redueix l’estrès financer i promou l’autoestima. No només ajuda a fer-se ric.

No recordo l’edat que tenia quan vaig prendre consciència que els diners formaven part de la meva vida, però no era cap adolescent. Potser quan vaig cobrar el primer sou o potser quan demanava diners als pares per sortir amb els amics. Vaig aprendre'n massa tard. L’educació financera és essencial que s’ensenyi des de ben petits, o quan ells intueixen que els diners serveixen per obtenir coses.

“Igual que a l’escola aprèn certs conceptes, a casa aprèn a tenir diners”. La Sara té només 7 anys i rep cada setmana una paga simbòlica de 2,5 euros. Posa els diners en una guardiola que li han regalat els seus pares en la qual un ós agafa la moneda amb la mà. També ho apunten en un document per saber quina quantitat té a dins. Si van a comprar i ella vol algun caprici, ho paga amb aquests diners. És petita, però per al Francesc, el seu pare, és un joc “per aprendre a tenir diners” que intenten que sigui divertit. Fins al moment, explica, no s’ha comprat gran cosa, sinó tot el contrari. I, de fet, explica com a anècdota que volia un peluix de 14 euros i, quan va haver reunit aquest import, va decidir que no se’l compraria perquè ja no li interessava. Els pares són conscients que ella no necessita aquests diners i, de fet, li financen totes les necessitats, però creuen que és una bona manera perquè prengui consciència del que valen les coses i del que significa tenir recursos propis i, sobretot, estalviar.