Vet aquí un vigilant idoni de la propietat privada. Dos, més ben dit, però un només hi és en efígie, mentre que l’altre es troba present a defensar la porta (la finestra, més aviat) de la casa. Un moix pelut amb cara de circumstàncies mira directament a càmera, que és com dir que ens mira als ulls, com confirmant el que diu el cartell que hi ha aferrat al vidre de la finestra. En aquest cartell hi ha la imatge d’un ca, animal al qual tenim més associada la tasca de vigilància, juntament amb un avís de to dissuasiu: “Jo faig la guàrdia, vostè entra en un lloc de risc i perill”, un text curt que, per la sintaxi i per com sona, fa l’efecte de ser una traducció directa o calcada de l’anglès.

Les pors: als sorolls forts, a la separació dels progenitors, als estranys, als animals, a la foscor, a quedar-se sol, a éssers imaginaris, a fer-se mal, a la mort, als lladres, a fenòmens naturals, al fracàs acadèmic, al rebuig social... és habitual que apareguin al llarg de la infància. “N’hi ha que transiten de manera normativa, apareixen i desapareixen a mesura que l’infant va creixent i madurant”, expressa Maria Taló, psicòloga infantojuvenil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Alhora, recorda que tenir pors durant la infància i l’adolescència és completament normal i no hauria de generar preocupació.

La figura del dimoni ha estat sempre associada a la dolentia i la part més fosca i negativa de la realitat tant des d'un punt de vista religiós com per la cultura popular de les Illes Balears. Els infants, generació rere generació, s'han enfrontat a les festes de Sant Antoni, Sant Sebastià, correfocs o sortides dels dimonis pels municipis des de la dualitat entre la diversió i la por. Actualment, però, s'ha obert el debat de si realment els nins han de viure aquestes festes des del temor i quin paper juga la figura del dimoni en l'educació i creixement dels menors.

Juliol d’eleccions. Respira. Fa tan sols un parell de setmanes escrivia de l’esgotament i d’aquest no ser capaç de més que s’ha apoderat del meu entorn, de mi, com si no ho sabéssim, que això passa cada any, quan el curs s’acaba i l’estiu arriba impietós. Ara que escric, podria escriure de censures, de promeses electorals, de debats mediocres, d’escàndols un pèl histrionitzats, de ficcions delirants i de deliris de grandesa. Però vull escriure de la por. Respira. Com si de la por se’n poguessin dir coses transparents. Com si la por no fos un bromall grisós que tot ho emboira. 

Un dia, mentre la Carla es banyava a la platja, es va adonar que, de cop i volta, l’aigua deixava de ser semitransparent per tornar-se blau fosc intens. Havia passat de tocar de peus a terra a tenir un precipici marí sota els peus. De sobte percebia la temperatura de l’aigua molt més freda i sentia com si la gravetat l’empenyés cap a les profunditats. Completament esgarrifada, va sortir corrents cap a la tovallola. Des d’aleshores evita tots els plans que impliquin anar a banyar-se al mar. Pateix el que es coneix com a talassofòbia.

La por a agafar un avió és més comuna del que sembla. Segons dades de l’Organització de l’Aviació Civil Internacional (OACI), un de cada sis passatgers d’arreu del món en pateix, tot i que hi ha diferents graus d’intensitat i la majoria de persones són capaces de controlar-la. “Tot i que la por i la fòbia col·loquialment són sinònims, no és el mateix ni requereixen el mateix tractament”, assegura Montserrat Lucas, psicòloga clínica i coordinadora del Grup de Treball de Psicologia Aeronàutica del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “Una fòbia com l’aerofòbia t’immobilitza o et fa fugir de la situació. En canvi, la por és una emoció bàsica i de supervivència, però no et paralitza”, afegeix l’experta. 

Enguany Facebook i Twitter han permès que es difongués a les seves plataformes el vídeo d’una xerrada en què Michael J. Knowles, un analista polític de dretes, demanava l’erradicació del “transgenerisme”. La Coalició d’Acció Política Conservadora (CPAC, per les seves sigles en anglès), organitzadora de la xerrada, afirmava en publicacions a les xarxes socials de promoció del vídeo que tractava sobre “la temptativa de l’esquerra d’esborrar les dones biològiques de la societat moderna”.

De la pandèmia al ChatGPT. De volar a la panerola domèstica. Són elements que, en més o menys mesura, provoquen pors i una sensació d’amenaça incontrolada. La por és una reacció natural de totes les espècies animals, que ha ajudat la humanitat a fugir de perills i, en definitiva, a sobreviure. Però alhora sovint és un fre a sortir de la zona de confort de cadascú. La dicotomia entre la por i el progrés ha estat la qüestió sobre la qual ha girat el primer debat del cicle organitzat per l’ARA i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). La subdirectora de l’ARA Carla Turró modera els debats.

Per capbussar-se en les profunditats de la por no cal una armadura de coratge. En tot cas, calen ganes de raonar-hi. Ho afirma Antoni Talarn, doctor en psicologia, psicoterapeuta i expert en psicologia clínica i professor titular al departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB, que apunta a la capacitat d’entendre-la com “una de les emocions més animals que hi ha, perquè és primària i universal” alhora que és una emoció molt personal. “Tots hem tingut por algun cop a la vida, però no l’hem sentida ni pels mateixos motius ni amb la mateixa intensitat”, insisteix a dir l’expert, per a qui “la manera com fem front a les pors té a veure amb com veiem el món, amb com veiem els altres i amb com ens veiem a nosaltres”.

Voldria crear un club de lectura amb tota la gent que estim i llegir durant hores infinites Els llibres d’A. És una novel·la de més de cinc-centes pàgines, que ens conta les històries de dos germans. El seu avi Drus els obrirà la porta a un món màgic i tendre, un món ple de veritat. Sirenes, bruixes, éssers mil·lenaris, dracs... ens fan oblidar que fa molta estona que no contemplam la vida amb ulls d’infant. És a dir, fa molta estona que ens perdem els impossibles, malalts com estam de realitat.

Quan l'Oriol, de 30 anys, va saber que tindria un fill va tenir tres impulsos immediats: matricular-se en una autoescola, baixar-se aplicacions per trobar pis i buscar un grup de suport a la paternitat. Tres actes reflexos que responien a tres grans pors. La primera, no tenir el comandament, una ressonància patriarcal de voler el control. La segona, buscar pis, responia a la por material: no tinc prou diners per mantenir aquest fill, no tinc un espai digne per a ell. La tercera, potser la menys definida, era "no saber com fer-ho" i necessitar ajuda per a aquesta nova etapa on tot eren (i són) incerteses. 

La meva filla de 5 anys és tímida i les reaccions dels altres nens l’espanten. Si la seva germana li crida, es queda callada i plora per treure’s la por.  

@Altae

Durant la infància hi ha moments determinats en què apareixen pors, que de vegades anomenem fòbies perquè es poden focalitzar en animals –la cosa més habitual–, en la foscor –sobretot a l'hora d’anar a dormir– i, a vegades, en els nens o en els iguals, com sembla que és el cas d’aquesta nena, explica José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat de Barcelona (UB). “És una por al contacte, al que l’altre pugui fer i que la nena no sap gaire com respondre-hi”, afegeix l’expert.

]]>